Fa pocs dies es presentava amb tota la solemnitat les característiques generals del projecte Catalunya Media City, acompanyat de l’esperada concreció que ha de ser l’ampliació del Parc Audiovisual de Catalunya a Terrassa, amb dos nous grans platós. Un binomi d’equipaments que exemplifica l’orientació del país en la bona direcció per al creixement de la nostra indústria audiovisual: formació, experimentació i desenvolupament tecnològic, i impuls de la producció amb els millors equipaments possibles.
Finalment, coneixem les línies mestres d’aquest futur hub de l’audiovisual –concepte on incloc els videojocs, lògicament– i també un termini d’execució sensiblement més curt que les previsions inicials, cosa certament positiva d’entrada. Com hi ha una voluntat compartida pública i privada, i la cosa dependrà directament de les administracions catalanes, res fa pensar que li passi quelcom de semblant als històrics incompliments de calendaris de l’estació de la Sagrera o del corredor mediterrani (perdoneu aquest apunt d’humor negre).
Doncs bé, ara que tindrem en pocs anys unes noves i molt potents infraestructures audiovisuals, necessitem comptar, abans, amb una legislació adequada a l’escenari digital i que doni eines normatives per al creixement d’aquest sector, en la seva doble dimensió econòmica i cultural.
Què val fer-hi, doncs?
Doncs que el Govern presenti ben aviat un projecte de llei per substituir l’actual legislació, totalment caducada després que hagin passat tantes coses al sector i, normativament, dues directives europees i dues lleis estatals des de la seva aprovació. Amb el ritme habitual d’aquestes tramitacions, podríem tenir nova llei el 2026, 21 anys després de l’aprovació de la vigent! Tenim molta feina feta ja, a partir del text que va entrar a la cambra catalana l’anterior Govern i que va decaure per la convocatòria anticipada de les eleccions.
I ja que encara no hi ha cap nou projecte sobre la taula de l’Executiu, som en un bon moment per repensar-ho tot i dissenyar la millor legislació possible per a la propera dècada. Per això és bo mirar quines coses havien quedat en un calaix, però serien de gran utilitat per als propers anys, i quines es podrien replantejar per ser més efectives que el que contemplava el projecte de llei que havia començat a treballar el Parlament.
Cinc objectius per a la nova llei de l’audiovisual
Molt breument, apunto algunes de les qüestions que considero més importants.
El marc d’actuació de la llei. Si aquí i a nivell internacional, els principals organismes públics de suport a l’audiovisual el contemplen integralment, del cinema als videojocs, i la digitalització de tota la cadena de valor ha portat a diluir o fins i tot eliminar les fronteres abans existents entre el abans enteníem per televisió i el cinema, per exemple, tocaria pensar en una llei integral que, lògicament, tingués capítols dedicats a les especificitats de cada sector –com seria el cas de l’exhibició cinematogràfica. Així, de pas, es podrien recuperar i actualitzar totes les previsions de foment al sector previstes a la Llei del cinema, que continua criant pols quasi 15 anys després de la seva aprovació.
Tornant als organismes específics de suport a l’audiovisual. La Llei del cinema deixava la porta oberta a crear-ne un, segregat per tant de l’actual Institut Català de les Empreses Culturals, amb autèntica capacitat de dissenyar estratègies públiques, més enllà d’ajuts i subvencions, i per tant, més àgil per respondre als continus canvis del sector. Anys més tard, el Govern va rebre una proposta detallada per a la seva posada en marxa, adaptant el bo i millor d’organismes existents a Europa i en altres contrades, elaborada per un grup d’experts. La feina ja està feta.
Portar definitivament l’educació de l’audiovisual a les escoles i instituts. Tenim diverses lleis que ho regulen –la mateixa de l’audiovisual, la de cinema abans citada i la d’educació–, però no s’han aplicat. Mai. Si tothom està d’acord que és un coneixement cultural bàsic i que és bo i positiu crear nous públics que valorin la creació pròpia –mireu França– cal que la llei ho reguli bé i que després hi hagi una actuació governamental decidida. És lamentable que, el 1934, la Generalitat hagués posat en marxa un programa pioner i que prop d’un segle després tot depengui de la tasca encomiable d’entitats com Drac Màgic, AulaMèdia o A Bao A Qu, al costat de la Filmoteca de Catalunya i els cineclubs, i de la proactivitat d’alguns claustres de professors. No cal inventar la sopa d’all: tenim un magnífic article 45 de la Llei del cinema per estrenar.
No m’hi estendré, ja que he dedicat diversos articles al tema. Només apunto que la llei hauria de reblar el clau en totes i cadascuna de les curtes, limitades i insuficients disposicions de la llei estatal pel que fa a l’oferta en català, sigui doblada o original, i la producció de continguts en VO catalana. Més encara quan portem més de dos anys d’incompliments: des d’indicar explícitament les obligacions que tenen organismes com el Consell de l’Audiovisual de Catalunya per vetllar-hi i no només expressar el seu malestar, fins a portar al límit les nostres competències en temes clau, com el de la prominència de l’oferta en català a les plataformes, que la norma estatal la situa en una gran ambigüitat interpretativa i per tant gens efectiva.
I l’aposta decidida, clara i inequívoca per la producció en català, no com un a més a més optatiu, sinó com a opció estratègica, al costat de les coproduccions internacionals que cal fomentar més i més. Demostrat, de forma inapelable, que un film en VO catalana pot tenir un molt bon recorregut comercial, cal fer un pas més del que va ser una encertada política de foment per part de l’anterior Govern i transformar-lo en norma legislativa, al costat de més recursos. Tota cinematografia s’expressa en la seva llengua, no descobreixo res de nou; salvant les distàncies que calgui, com passa amb la literatura. I aquest tema és clau: per a la visibilitat i projecció exterior de l’audiovisual català, que superi aquest terme insofrible i eixorc de “l’accent català”; per donar sentit a una estratègia que et doti d’una creixent oferta de nous continguts en català destinats a diferents gèneres de gran consum, siguin sèries o films, que reforçaran sens dubte el teu teixit productiu, i per fer una contribució cultural i lingüística de primer ordre. I, segurament, per vèncer segons quins obstacles i resistències, tenir un organisme –en petita escala– semblant al CNC francès seria de gran utilitat per a aquest noble, oportú i necessari objectiu nacional.
“Caldria pensar aviat i molt seriosament en dotar-nos d’un equipament cultural, lúdic, educatiu i de recerca patrimonial tan necessari com aquest a la capital del país o als seus voltants”
I és bo recordar que l’actual legislació, juntament amb la primera gran reforma de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, així com la transformació del CAC d’ens consultiu a autoritat audiovisual, tenen el seu origen en un acord, adoptat per unanimitat! del Parlament de Catalunya a finals del 1999. En una visió certament innovadora, es feia una aposta per la presència de la producció en VO catalana o doblada en català en l’oferta digital –quatre anys abans de l’aparició de la plataforma 3alacarta, cinc abans del naixement de YouTube, i set perquè Netflix decidís passar del lloguer de CD al de les subscripcions a continguts digitals en línia als Estats Units. Una aposta que responia a un dels nostres grans reptes, encara pendents, que també esmentava explícitament la resolució 3/VI del Parlament: “promoure un espai comunicacional català”, entès el terme català amb relació a la llengua, territorialment corresponent al conjunt dels Països Catalans. Aquest compromís amb la llengua i la cultura –amb la directa implicació de les seves indústries– i aquesta aposta per dissenyar normatives ben engranades amb un escenari digital que no deixarà d’evolucionar tecnològicament, amb un entorn molt competitiu i diversificat pel que fa als hàbits de consum de continguts, hauria d’emmarcar la futura llei.
I aquella pionera resolució instava el Govern a crear el “museu de la ràdio i la televisió”. 25 anys més tard, però, continuem sense un museu nacional de l’audiovisual, en tant que tots els projectes que s’han arribat a plantejar no han passat dels anuncis i els bons propòsits. Ara que ja sabem, definitivament, que el futur complex del Catalunya Media City no preveu res de similar al seu interior, caldria pensar aviat i molt seriosament en dotar-nos d’un equipament cultural, lúdic, educatiu i de recerca patrimonial tan necessari com aquest a la capital del país o als seus voltants. Aviat serem a les portes del 130 aniversari del primer film produït al nostre país. I acabem de tancar un any de commemoracions del centenari de la ràdio a Catalunya que podria haver estat molt més reeixit, però que ha servit per tornar a posar sobre la taula la importància de la divulgació i el coneixement de la història de la comunicació i l’audiovisual.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
