“Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista.
Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata.
Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.
Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu.
Quan van venir a buscar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar.”
Aquesta coneguda cita la va estampar Martin Niemöller, un prominent pastor luterà que a l’Alemanya de principis del 1930 va simpatitzar amb moltes idees dels emergents nazis i va donar suport als moviments polítics d’extrema dreta. Però poc després que Adolf Hitler pugés al poder es va tornar fortament crític, conscient que ja tot el que podia criticar era inert. Va acabar en un camp de concentració d’on va sobreviure.
Sense una gota de cinisme, hem d’estar agraïts al poble palestí pel seu martiri, perquè és gràcies a ells que s’estan activant o articulant corrents de resposta sòlides i no només voluntarioses. No estem parlant de màrqueting polític o de panxacontentes però molt conscienciades. Realment, s’està articulant una base sòlida de resposta col·lectiva transversal per posar fre, primer, i després revertir un crim també col·lectiu.
La premsa diària va plena d’articulistes i cartes al director que estan advertint de l’extrema gravetat que s’està vivint a Gaza i que ‘nosaltres’ ja no podem ser observadors passius, sinó protagonistes actius. El crim ja consumat contra els gazians ha permès incentivar el context polític internacional d’involució social enverinant l’atmosfera davant la impunitat d’alguns estats i el silenci d’altres: ja no ens enfrontem al ‘risc’ d’un retrocés, sinó a un retrocés real que a vegades sembla imparable i irreversible. Són articulistes lúcids que intenten explicar que “Gaza som nosaltres”, com ja va advertir Niemöller als seus contemporanis sense massa fortuna, perquè ja era massa tard.
Els articulistes d’avui semblen articulistes de 1931. Si fem una comparativa el resultat és esgarrifós: un paral·lelisme absolutament irracional que demostra que la història és cíclica. La meva IA (Matilde, per mi) em recorda el que vaig aprendre quan era un adolescent: “La història no és lineal, sinó cíclica, David. Una vegada complet un cicle de fets, aquests tornen a ocórrer amb altres circumstàncies, però sent, bàsicament, semblants”.
Si els articulistes del 2025 s’assemblen als articulistes del 1931, quina conclusió objectiva podem treure? M’estalvio la resposta de la Matilde i la deixo per als meus íntims: la gran derrota que estem vivint és la d’immunitzar-nos de la gravetat pujant el llistó de la nostra tolerància un pèl més, el que ens fa finalment immunes a tot i per tant –curiosament– més vulnerables al perill.
David Centol, editor del Grup Comunicació 21.
He tingut un somni