Que el periodisme no està passant al nostre voltant el seu millor moment és un fet que ja ningú discuteix. La precarietat laboral que arrossega la professió –i que no és pas patrimoni exclusiu d’ella– és un dels seus llasts, que es retroalimenta amb la situació dels qui no la pateixen però que no volen posar en cap perill la seva estabilitat “perquè a fora fa molt de fred”. Si li sumem la més que delicada situació financera de força mitjans i l’ús i abús de les palanques de poder que té a mans la Moncloa, tindrem alguns dels ingredients que expliquen aquesta situació, ben destacada en diversos estudis internacionals.

L’ús dels recursos públics de la publicitat institucional per marcar l’agenda dels mitjans no és pas una pràctica insòlita al món, però sí a les democràcies avançades. El president mexicà Enrique Peña Nieto utilitza sense cap mania centenars de milions de dòlars per impedir informacions molestes al seu Govern –i n’hi ha per donar i per vendre– i aconseguir línies editorials ben favorables: dos de cada tres periodistes mexicans admeten que practiquen l’autocensura.

A ningú se li escapen els efectes polítics de la gestió opaca dels 200 milions d’euros en publicitat institucional que enguany ha pressupostat el Govern espanyol i les seves empreses públiques, sumats a la generosa publicitat en alguns mitjans d’empreses de l’Ibex 35, i de com es faciliten segons quins crèdits o es pacifiquen segons quins deutes.

Coincidint amb l’inici del 2018, que serà sens dubte un nou any molt intens, em permeto –amb tota immodèstia– apuntar alguns criteris i exemples del que haurien de ser bones pràctiques periodístiques, i que defineixen conceptes bàsics de la professió… per a tothom que pugui i vulgui aplicar-les des del seu mitjà.

1. Qüestionar els qui se senten per sobre del bé i del mal. Fa poques setmanes el president de la Fira de Barcelona, José Luis Bonet, afirmava amb tota rotunditat, i amb posat de Jefe Provincial del Movimiento, que “la marca Barcelona és morta”… I encara n’és el president? Més enllà de la destructiva intencionalitat política d’aquesta falsedat, hi ha una inherent responsabilitat pel càrrec que ocupa. Quan de temps ha de passar perquè algú li pregunti quan pensa dimitir o demani a la Cambra de Comerç de Barcelona i/o al govern municipal de la ciutat fins quan pensen mantenir en el càrrec algú que fa tant de mal a la imatge de la capital? (no cito el tercer membre del consorci de la Fira, què és la Generalitat de Catalunya, perquè encara està sota els efectes del cop d’estat del 155).

2. Investigar i investigar. Quin dia sabrem quines relacions va tenir –de veritat– Abdelbaki es Satty amb els serveis secrets espanyols? I el motiu de les anades i vingudes de la policia espanyola a Ripoll? I el perquè del bloqueig informatiu imposat als Mossos? O les motivacions de la nul·la reacció dels aparells de l’Estat durant les hores posteriors a l’atemptat de Barcelona? O qui hi ha darrera l’operació d’embrutar la imatge dels Mossos, que va arribar fins a la fabricació i publicació de “the nota” acusatòria… que ara cap dels seus protagonistes sembla recordar?

3. Desmuntar les fake news. Aquestes darreres setmanes hem estat víctimes d’una multiplicació de media storm que ha pujat molts decibels el volum de la propaganda negra contra Catalunya: l’economia s’estavellava, la convivència social havia saltat pels aires… Davant de tantes falsedats, no es tracta només de donar veu als qui les desmenteixen, sinó d’informar de la realitat. Si l’any passat el Govern espanyol va manipular les dades de les previsions de les exportacions catalanes i això es va demostrar abastament… per què es dona credibilitat al mateix pronòstic interessat un any més tard, just abans del 21D? Que no servia com a pista que les xifres eren inventades, com el fet que el port de Barcelona tornava a marcar rècords històrics? El periodisme és fer un copia i enganxa de les notes de premsa d’un Govern presidit per M. Rajoy? No hem après encara res dels responsables de “los hilillos de plastilina” del Prestige; el Yak-42 que “era absolutamente seguro“, o el “ha sido ETA” de l’11M?

4. Explicar per què passen les coses que ens afecten (el que no expliquen els mitjans espanyols). Hi ha fets que no s’entenen si no és des de la constatació que bona part dels mitjans amb seu o delegació a Catalunya segueixen mimèticament l’agenda informativa imposada des de la Moncloa i l’Ibex 35. Per exemple: com és que va esperar a què la decisió que l’Agència Europea del Medicament tornés a allunyar-se de Barcelona –i que es desfermés un nou episodi de media storm culpabilitzant-ne el Govern legítim de Catalunya del resultat– per treure tímidament la pols a un informe de la consultora KPMG? Un informe que feia molts mesos havia cantat les absoltes de la candidatura catalana per tres, tres obstacles que tenen uns mateixos responsables, tots a 600 quilòmetres d’aquí: la baixa inversió estatal en R+D, la corrupció política espanyola i els impediments a què l’aeroport de Barcelona sigui un hub de connexions intercontinentals.

5. I els quatre principis anteriors es resumeixen en un de sol: fer periodisme, del bo. El necessitem.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram