No saps com et vas assabentar, potser algú t’ho va dir, o potser el soroll constant de l’helicòpter et va fer sospitar que alguna cosa grossa passava. Però allà estaves, assegut davant de l’ordinador veient com a la plaça de Catalunya els Mossos d’Esquadra apallissaven la gent que era a terra. Per un moment les imatges et retrotrauen uns quants anys, o potser unes quantes dècades. De sobte, com un ressort saltes…
–Però si és el Joan! El de la comissió de comunicació dels indignats!
El vídeo del YouTube era molt explícit, un mosso l’estirava de les rastes per a dominar-lo. No se li veia la cara, però era ell, segur, al cap portava la inconfusible cinta antiglobi groga. No, no portava ni braçal, ni armilla d’identificació de premsa, però ell és periodista; bé, com ell diu, vol guanyar-se la vida fent de periodista.
Saltes per internet, d’un lloc a un altre; tot just fa unes hores del fet i ja hi ha uns quants vídeos penjats de la “neteja” dels Mossos a la plaça Catalunya. Diuen que la ràdio és immediatesa, però amb els mòbils i el YouTube, deunidó! Amb un moment, tens la notícia penjada i a punt.
En un altre vídeo, un periodista –aquest sí, degudament identificat i amb el carnet a la mà– crida a un mosso “premsa! premsa!”. El Mosso d’Esquadra que té al davant finalment s’atura, però el periodista ja ha rebut unes quantes bastonades.
Indignat i molt enrabiat li dius al Miquel, el teu company de treball:
–En un altre país, el fet de “tocar” els periodistes seria motiu de dimissió.
–Sí, segur… però estem a Catalunya.
Et contesta, mirant-te serenament com esperant la teva rèplica.
–Aquí no hi ha cultura de la dimissió –rebla, en veure que l’evidència t’ha fet callar.
I penses que sí, que efectivament, que ningú dimitirà; que en altres països la premsa pot ser “el quart poder”, però aquí els professionals dels grans mitjans que es recorren els carrers cobrint notícies són reemplaçables: si se’n trenca un, en posen un altre.
En un moment et plantes a la plaça de Catalunya, no saps massa bé per què, sembla que no et creguis el que et mostren els vídeos i vols veure-ho amb els teus propis ulls. Un cordó policial encercla la plaça. Els operaris de l’Ajuntament estan carregant els camions. Hi ha un munt de gent que vol accedir al centre.
–Aquí serà impossible trobar al Joan –penses.
Puges al Col·legi de Periodistes. A l’Alícia i la Leo, de sobte se’ls ha girat feina, estan repartint els braçals i les armilles d’identificació per a la premsa. Al carrer, però, les armilles dels Mossos no deixen veure els seus números d’identificació.
Finalment, la policia es retira de la plaça, els indignats tornen a trepitjar l’estrella del centre de l’Àgora. Però encara hi ha unes quantes corredisses. Per evitar les pilotes de goma acotes el cap i sens com reboten amb força en els pirulins i els senyals de trànsit.
–Compta amb la cara! –crida algú, que segurament sap el mal que pot fer el “nou armament” dels Mossos.
Arribes a casa i ràpidament et connectes a internet, a Comunicació 21, llegeixes “Els Mossos continuen estomacant periodistes tot i els braçals”. Hores més tard el conseller Felip Puig, des del Camp de Tarragona, torna a “carregar” contra els periodistes: “la culpa la té la premsa”.
Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia.
