L’any 2008, quan tot just estava per començar la crisi econòmica que va canviar el món, el professor nord-americà Hugh Heclo (1943 – 2017) publicava On Thinking Institutionally (versió en castellà Pensar institucionalmente, Paidós). El text volia ser una reflexió sobre com mantenir i reforçar la confiança en les institucions, enteses com a elements principals de la nostra vida en comunitat, que és, a fi de comptes, un dels elements fonamentals que caracteritza la humanitat.
La tesi principal del llibre és molt senzilla: les institucions mereixen confiança quan cadascú fa allò que s’espera que faci en funció de la responsabilitat que té encomanada. Dit d’una altra manera, quan els individus que conformen una organització guien tota la seva actuació a donar compliment estricte a les seves obligacions, que són conegudes i, en conseqüència, previsibles.
L’evolució política de les societats occidentals des de que va ser publicat l’assaig de Heclo deixen clar que el llibre fou, com tants d’altres, una prèdica en el desert. L’onada populista, que troba el seu adob en la ràbia i frustració de molts ciutadans que busquen explicacions fàcils a problemes complicats, no seria més que la ratificació d’aquesta pèrdua progressiva d’encant de les institucions clàssiques.
El llibre de Heclo no diu una paraula sobre els mitjans de comunicació. Però quan vaig llegir-lo el debat sobre la pèrdua de credibilitat dels mitjans de comunicació ja era una conversa recurrent de totes les sobretaules. Han anat passant els anys i la conversa pública sobre aquest extrem s’ha mantingut sense que tampoc en aquest cas el present permeti ser gaire optimista.
Què equivaldria a pensar institucionalment en un mitjà de comunicació? Seguint el consell de Heclo seria suficient que els periodistes fessin de periodistes i que el mitjà, d’acord amb la seva legítima línia editorial –la seva mirada–, no tingués cap altra ambició que la d’informar dels fets. És a dir, fer allò que és previsible que facis i que tothom sap que has de fer: informar sense alterar els fets i sense agenda oculta, només amb els límits raonables de la teva mirada-línia editorial.
La Covid-19, i el fet que la majoria de mitjans hagin guanyat subscriptors durant el confinament, vindrien a demostrar que quan el periodisme actua d’aquesta manera els ciutadans tendeixen a premiar-lo. Les dades de desenes de milers d’altes a subscripcions digitals que han anat fent públic els diferents grups de comunicació ratificarien que molta gent ha anat a refugiar-se en els mitjans, fent-los confiança i entenent que, sobre aquest tema, era més necessari que mai acudir a la intermediació informativa de qualitat. Falta veure l’evolució en el temps d’aquestes subscripcions ara que, poc a poc, es va recuperant la normalitat.
El problema és si sempre i en tot els mitjans i els periodistes actuen d’aquesta manera; és a dir, si sempre pensen institucionalment, per dir-ho a la manera de Heclo, i es conformen i limiten a “fer allò que s’espera que facin”. La resposta, ja la sabem, és que no. Particularment en qüestions polítiques i econòmiques la confiança del lector és constantment posada a prova, la qual cosa fa molt fàcil que, en termes generals, la credibilitat en la institució dels mèdia pressioni sempre a la baixa.
No són pocs els mitjans que, en els darrers temps, han trobat en el nínxol ideològic la manera de presentar-se i sobreviure. El nínxol ideològic –sigui quin sigui– és una mala notícia perquè substitueix el lector-crític pel lector-fan i, de retruc, el periodista per una barreja de periodista-activista. És una mala notícia. No perquè sigui un fet nou, que no ho és, sinó pel nombre de mitjans que així es comporten –cada vegada més– i també per l’augment de la intensitat amb què ho fan. Passa el mateix amb els periodistes, que cada vegada assumeixen amb menys complexes el rol d’activistes que els allunya dels fonaments de la seva professió, amb la qual cosa passen a ser, més que respectats, adorats pels seus fans-lectors. Perquè ja no es tracta d’informar, sinó de sermonejar, guiar, animar i, en definitiva, fer de propagandistes.
Pensar institucionalment referit als mitjans voldria dir que per fer sermons hi ha els púlpits, que per fer discursos hi ha els faristols dels governs i els parlaments, i que fer de propagandista no és el mateix que fer de periodista. El dia que s’actuï d’aquesta manera el periodisme tindrà més prop la possibilitat de recuperar la seva credibilitat o, si més no, farà millor la seva feina, cosa que mai no està de més. Perquè per fer sermons ja hi ha els religiosos, per fer discursos ja hi ha els polítics, i per fer la revolució ja hi ha els activistes.
Josep Martí Blanch, periodista.
