La cartel·la emesa per RTVE segons abans d’iniciar la retransmissió del festival d’Eurovisió, amb el missatge “Frente a los derechos humanos, el silencio no es una opción. Paz y Justicia para Palestina”, ha generat un debat intens dins i fora del sector de la comunicació. El text, presentat també en anglès, no aportava dades ni context, sinó una declaració inequívoca. I és precisament aquest gest el que dona peu a aquest article: una reflexió sobre què implica opinar des d’un mitjà de comunicació i on són els límits entre informar i posicionar-se.
El debat no hauria de girar a l’entorn de les posicions ideològiques individuals sobre el conflicte. Cadascú és lliure de pensar com vulgui. Però en el terreny del periodisme, el que està en joc és una altra cosa: la responsabilitat informativa, la funció pública dels mitjans i la diferència entre criteri i opinió. Cap mitjà, ni públic ni privat, hauria d’aprofitar un espai informatiu o d’entreteniment per enviar un missatge unidireccional que redueixi una realitat complexa a una proclama. Perquè això, al capdavall, no és informació: és opinió.
La Unió Europea de Radiodifusió (UER) havia advertit explícitament RTVE que qualsevol missatge polític durant la gala podria suposar sancions o conseqüències. El que fa la televisió pública espanyola és buscar una escletxa: emet el seu posicionament abans de la gala, en un espai que no forma part de la retransmissió oficial. Això els permet, tècnicament, esquivar el conflicte amb la UER. Però el missatge arriba igual. I sorgeix una paradoxa: es vol fer un gest ferm, però es fa amb por. Es pren partit, però s’amaga darrerea d’un criteri formal.
“Al capdavall, no és informació: és opinió”
Expressar una opinió és legítim, però cal distingir l’espai personal del professional. Si els professionals de RTVE tenen una opinió concreta sobre un fet informatiu, en aquest cas un conflicte internacional, poden fer-la pública lliurement a títol individual, com qualsevol ciutadà. Ara bé, no haurien de fer-ho utilitzant una pantalla institucional que, per definició, hauria de mantenir-se neutral. Quan la corporació pública adopta un missatge inequívoc sense debat ni context, transmet la idea que tots els seus professionals hi estan d’acord, cosa que invisibilitza la diversitat interna i compromet el seu compromís amb el servei públic.
Tot això passa, a més, en un moment crític per a la professió. Vivim en una societat profundament polaritzada, on la credibilitat dels mitjans de comunicació està constantment en qüestió. Massa sovint, els mitjans són percebuts més per les seves etiquetes o posicionaments que no pas pel seu valor informatiu. Quan un mitjà opta per prendre partit, per petit que sigui el gest, corre el risc d’alimentar encara més la desconfiança que ja pesa sobre el conjunt del sistema. La neutralitat no és una rendició, és una exigència.
“Massa sovint els mitjans són percebuts per les seves etiquetes o posicionaments”
Sovint es confon el criteri periodístic, essencial per ordenar, contextualitzar i contrastar, amb la llibertat d’opinar. Però opinar és posicionar-se, i posicionar-se vol dir adoptar una postura que, inevitablement, generarà defensors i detractors. En el cas dels mitjans de comunicació, això no només erosiona la percepció de neutralitat, sinó que obre una porta directa a la crisi de reputació. El que es guanya en afinitat ideològica es pot perdre en credibilitat i confiança.
El cas de RTVE exemplifica com una sola frase pot trasbalsar la línia entre periodisme i activisme. Es poden defensar valors universals com el rigor, però això s’ha de fer amb dades, context i pluralitat. No amb eslògans ni banderes.
Els mitjans no poden actuar com a part. El seu lloc és al centre del debat, no en un dels extrems. Quan deixen de ser una eina per entendre la realitat i esdevenen un actor més dins la disputa, deixen de fer periodisme i es converteixen en un problema afegit.
Albert Brosa, periodista i assessor en comunicació.
Els mitjans locals, arrelats al territori i al servei de la comunitat - Laia Pedrós
