Opinió

CCMA: del tret al peu al tret al cap?

|2017-12-13T08:31:30+02:0013 Desembre 2017|Comunicació21

Les desgràcies mai venen soles. La persecució inquisitorial de la Junta Electoral als informatius de TV3 i Catalunya Ràdio d’aquests dies ha glaçat definitivament els somriures confiats de molts professionals d’aquests mitjans que es pensaven que el 155 els havia deixat de banda. I en podrien venir d’altres.

Si aquesta repressió en forma de censura durarà “només” fins el 21D –si els resultats electorals són els que cal esperar– hi ha un risc intern que podria tenir unes conseqüències letals per al futur de la CCMA: els números pressupostaris del 2018.

És prou coneguda la multimilionària reclamació del Ministeri d’Hisenda a la CCMA de l’IVA de les aportacions de la Generalitat als seus pressupostos. Més de 167 milions d’euros, que se sumen als 80 ja reclamats d’anteriors exercicis. Fins aquí, parlem d’una molt seriosa amenaça que té una indubtable voluntat política d’anorreament d’uns mitjans i del seu doble servei públic: al conjunt de la ciutadania directament, i l’ecosistema comunicatiu i de les indústries audiovisuals del país en tota la seva extensió; ja sigui per la via de ser-ne el principal pilar mediàtic en llengua catalana, ja sigui pel seu paper de motor d’inversions en producció i de plataforma de difusió d’aquests continguts arreu.

El problema gros i immediat és com es pensa afrontar aquesta amenaça, si plantejant batalla i mantenint les inversions previstes, tot esperant que el nou Govern que surti de les eleccions sigui un que defensi la casa amb totes les conseqüències, que permeti acordar conjuntament què fer i quins diners posar sobre la taula; o s’actua com voldria el Govern espanyol i els seus aliats, i es fan uns comptes amb els números dels darrers anys, restant un grapat de desenes de milions a compte d’aquesta reclamació. Si es pren el segon camí, es passaria de l’amenaça externa a un gravíssim problema intern que podria ser irreparable.

Dit d’una altra manera: el dilema és si es pensa actuar estratègicament en les properes setmanes, o el consell govern de la CCMA aplica el calendari habitual marcat per la normativa, i acaba aprovant uns pressupost que contemplin –reconeguin– aquest “deute” amb el Ministeri de Montoro i, per tant, retalla uns pressupostos molt tocats a la baixa des de fa anys. El problema de veritat no seria una evident disminució del total de diners disponibles, sinó que aquesta importantíssima reducció només pot sortir d’una banda: de les partides de continguts –coproduccions i altres– i d’inversions, ja que el capítol de retribucions salarials i despeses corrents ja no es pot tocar.

Per tant, estaríem parlant d’una autèntica clatellada als ja escassos recursos financers per poder oferir, juntament amb la producció interna, una oferta televisiva i radiofònica atractiva per a la ciutadania. Un daltabaix econòmic que impediria poder programar unes graelles de TV3 i Catalunya Ràdio –i les seves plataformes digitals– per a la propera temporada 2018-2019 necessàriament competitives. I de retruc, s’afectaria dramàticament bona part del sector de la producció audiovisual independent del país. Si sumem tot plegat, parlem d’un sector estratègic, tan econòmica i culturalment, com fonamental per a la qualitat democràtica d’un país i per a la seva mateixa definició interna i exterior.

I què pot passar? De moment els senyals són dolents, ja que els procediments d’encàrrec de nous continguts estan aturats. I produir un programa de qualitat necessita el seu temps… i els seus recursos.

Si fa un parell d’anys llargs vaig definir de “tret al peu” la intenció de la presidència de la Corpo de traspassar el Departament Comercial de TV3 al Grupo Godó, ara ens podríem trobar amb un autèntic tret al cap. I com en aquella ocasió, feliçment resolta, cal impedir-ho. Ens hi juguem molt. Massa i tot.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.