Tenen raó els consells professionals i els comitès d’empresa de TV3 i Catalunya Ràdio demanant que s’apliqui la reforma de la Llei de la CCMA en vigor des de fa sis mesos i aprovada per unanimitat. El text, que com tot el que fa referència a la CCMA va anar acompanyat de grans proclames referides a la independència dels mitjans públics catalans, obliga a què els membres del consell de govern de la CCMA, i també del CAC, hagin de ser escollits per dos terços del Parlament i a proposta d’un mínim de tres grups parlamentaris, i que el personal directiu hagi de ser triat amb un procediment de presentació i selecció de candidats.
El dia que es va aprovar la llei al Parlament, tots els diputats, tant se val la força política que representessin, van tirar coets de satisfacció. S’acabava la nit i començava el dia! S’esvaïa la foscor i arribava una època de llum! Costa d’entendre, doncs, que sis mesos després no hi hagi foc ni cendra calenta sobre la seva aplicació i que el més calent estigui a l’aigüera.
Què ha passat que hagi obligat a ajornar tanta felicitat i tan bones intencions dels parlamentaris? La resposta no planteja gaires dificultats. Per trobar-la només cal tenir clar que l’esperit amb què va ser aprovada la llei és un i la voluntat amb què els parlamentaris volen aplicar-la és, senzillament, la contrària. Res estrany en política, de fet. La dissociació entre els objectius públics i els privats es manté fidel en l’activitat política en el manual d’instruccions de l’època victoriana: aixecar parets de formigó entre els vicis, permesos a porta tancada, i les virtuts pregonades cara a la galeria.
I així estem, esperant unes eleccions, que és el mateix que acceptar amb naturalitat que la llei que es va aprovar, digui el que digui el preàmbul, vol seguir apostant per l’existència d’una corretja de transmissió, no entre el Parlament i els consellers, sinó entre cada partit proposant i els seus consellers particulars; encara que per arribar a tenir aquesta condició primer s’hagi hagut d’assolir la condició formal de ser avalat per altres dues forces parlamentàries, a més a més de la que directament ha posat el teu nom damunt la taula.
Això, en realitat, només posa les coses una mica més difícils, però el mecanisme de resolució és el mateix que sempre utilitza la política quan necessita arribar a consensos sobre un grup de persones i no en canvia la substància: “Jo t’avalo el teu si tu m’avales el meu”. S’han de fer més giragonses, però la meta està situada al mateix lloc i no garanteix ni la capacitat ni la vàlua dels proposats que, com fins ara, seguirà depenent de la trajectòria, caràcter i coneixements de cadascun d’ells sense que el procés de selecció, per adornat que sigui, garanteixi res en absolut.
Arribats aquí ja sabem que la reforma eren titulars de premsa, talls de veu sobre la independència dels mitjans, blablabla i molta narrativa, però que la matriu dels nomenaments no canviarà. És un problema de cultura política, però particularment també sobre el paper del consell de govern de la CCMA, que en el fons més que un òrgan de governança estratègica empresarial és més aviat un òrgan de tutela administrativa i també política, això darrer depenent del caràcter de les persones que ocupen el càrrec un cop en llueixen els galons. Que no s’hagi renovat és la demostració empírica d’aquest fet.
Algú ha pensat mai que pot haver-hi consellers i conselleres coneixedors del món dels mèdia audiovisuals més enllà de Catalunya i també d’Espanya que podrien fer un gran servei? Per què les places de consellers –totes– han ser de dedicació exclusiva si això treu de l’equació persones que podrien aportar-hi el seu coneixement i experiència si ho poguessin compatibilitzar amb altres responsabilitats sempre i quan es mantinguessin fidels als principis ètics fonamentals davant d’un conflicte d’interessos?
Podríem afegir més preguntes d’aquest mateix estil. Totes ens portarien a un escenari on hi hauria més noms on triar, capacitats més diverses i més talent i experiència demostrada. Però també una menor predisposició a acceptar la responsabilitat de formar part del govern d’una casa sense disposar de les eines ni de la capacitat delegada per governar-la de veritat.
La llei està tècnicament en guaret fins després de les eleccions. El seu esperit no deixarà d’estar-ho ni tan sols quan es faci efectiva la renovació. Serà així perquè això és el que es vol. Siguin quines siguin les declaracions de les senyores i senyors diputats.
Josep Martí Blanch, periodista.
