Comunicació 21 ens informava dilluns que representants de la Mesa sectorial dels mitjans de comunicació de Catalunya s’havien reunit amb el conseller de la Presidència, Francesc Homs, a qui li van presentar el document Propostes d’actuació davant la crisi del sector de la comunicació fet públic a finals de maig (cap periodista va cobrir aquesta important reunió i el seu contingut s’ha fet públic mercès a una nota de premsa de la pròpia Presidència).

La informació ens explica que, durant la trobada, ambdues parts van analitzar el conjunt de polítiques del Govern en l’àmbit de la comunicació i es van buscar vies de treball que permetin impulsar la cinquantena d’actuacions que proposa el document per combatre la crisi dels mitjans.

Crida l’atenció que, una vegada més, els mitjans de proximitat estan ficats dins el sac general. Es combat de la mateixa manera la crisi econòmica que tenalla TV3 o La Vanguardia, per posar dos exemples, que la de les publicacions de l’ACPG i l’ACPC? Serveix el mateix remei per a grans i petits? Estimo que no, perquè és, de totes totes, una incoherència. Per dues raons. La primera, per purament empresarial, no es tracta igual una gran empresa com Endesa que un autònom propietari d’un taxi, empresari també, al cap i a la fi. Segona, després del menyspreu durant dècades a la premsa de comarques per part dels grans editors de mitjans, ara hi ha la tendència de fer-se amb el seu mercat. El peix gros que vol menjar-se el petit…

Fem història

La demanda social d’informació local s’ha accentuat en els últims anys com a conseqüència de la fragmentació de l’audiència en funció dels seus interessos dins la societat de la multiinformació. Es tracta d’un procés paral·lel al viscut per l’individu des del punt de vista existencial. És a dir, el que filosòficament s’ha anomenat recerca de la identitat personal de l’individu modern, té la seva analogia en l’àmbit comunicacional. I és en el si de la societat actual on l’audiència protagonitza la demanda de mitjans locals com a individualitzadors de la informació. Aquesta demanda ha estat perfectament acollida a Catalunya gràcies als mitjans de proximitat: premsa, ràdio i televisió. Res de nou, perquè és a casa nostra on primer es va viure el fenomen de la “premsa de casa”.

La resposta a aquesta demanda informativa localitzada s’ha vingut realitzant des de la premsa escrita (de pagament i gratuïta) amb continguts que la satisfan (l’audiència) i amb plantejaments tecnològics i empresarials molt modestos, però que durant anys han assegurat l’estabilitat de la premsa local i comarcal (que ara en diuen “de proximitat”, qüestió de modes). No és de rebut que les publicacions locals copiïn les nacionals en l’apartat de continguts, ja que la diferència de recursos entre els dos mitjans i les expectatives dels lectors cap als dos models són abismals, de manera que la competència és absurda i per això a Catalunya no s’ha practicat mai.

En la qüestió empresarial, per la seva banda, s’han llimat gairebé de base els triomfalismes d’aficionats al periodisme perquè s’ha bandejat la improvisació. La premsa local i comarcal ha defugit tradicionalment d’optimismes fàcils, conscient que no podia dotar les seves petitíssimes empreses d’un suport financer important, però l’experiència els va ensenyar que l’amateurisme era en excés freqüent en els nous projectes periodístics i que podia llastar des d’un principi la nova publicació. Per això, a poc a poc, es va donar pas a una tímida professionalització, que va anar a més, progressivament.

Però des de Barcelona, la rellevància d’aquest fet no ha començat a ser reconeguda fins ara fa poc. Tot el que és pròxim, el proper, el local, ha estat ignorat pels grans editors i identificat durant molt de temps, fins i tot, amb el folklorisme.

Tanmateix, la informació local a Catalunya no és de recent aparició, com sabeu: en sentit estricte, el primer diari de l’Europa continental, el Diari de Barcelona (1792), va tenir un naixement local!

La premsa local i comarcal (o darrer escalafó en l’estructura informativa, estem d’acord) s’ha convertit durant els últims anys en el punt de mira dels grans grups de premsa, d’aquí que la primera s’hagi topat amb les estratègies ofensives dels segons. Aquí rau el perill. Aquesta premsa barcelonina que fins ara era aliena a la informació local, ara s’adona que les ciutats o municipis no només produeixen informació entorn de la seva Casa Consistorial. La informació local moderna s’ha de considerar com un ventall d’interessos cada vegada més ampli: problemes socials, serveis, estils de vida, festes, crítica urbanística…, en definitiva, que ara veuen que aquestes publicacions conformen en si mateixes un tot informatiu, el local, representant d’una especialitat informativa que, a hores d’ara –vet-ho aquí!–, resulta que pot ser una solució més a la davallada de vendes i a la baixada de la publicitat dels rotatius nacionals.

Així que, posats tots en el mateix cistell, la maduració no pot ser pas bona. Els grans mitjans, tots a Foment del Treball, precisen de medecines d’alt cost; els mitjans locals i comarcals (una part important dels quals són associacions culturals) han de prendre un remei específic, més “de casa”, preparat per unes remeieres que només amb l’olor distingeixen quina és la millor herba per florir i quina la mala herba per arrencar.

Insisteixo, només cal que llegiu les Propostes d’actuació davant la crisi del sector de la comunicació. A veure si en trobeu alguna d’específica per a la premsa de proximitat. Aquella desconeguda que ara obre la gana dels grans diaris.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.