Els periodistes haurem de treballar més intensament encara tot el que queda del 2017 per portar les notícies correctament, de forma precisa, i per protegir les seves fonts en un moment políticament tan delicat com es viu a Catalunya i a l’Estat espanyol. Pel que anem llegint això no està essent fàcil, ni per als periòdics generalistes ni per als mitjans de proximitat. He buscat suport a aquesta opinió meva en el darrer informe de la Xarxa d’Ètica en Periodisme (Ethical Journalism Network), publicat fa uns mesos. L’ètica en les notícies, els desafiaments per al periodisme en la postveritat, no són res més que posar en relleu els problemes que enfronten els periodistes que treballen en una època políticament històrica en què, segons l’informe de l’EJN, “sembla que el públic de tot el món està discutint amb els fets, la humanitat i la fiable honestedat”.
L’informe sosté que mai el periodisme s’ha enfrontat a la pressió política i comercial tan intensament com en l’actualitat. En la seva introducció a l’informe, Aidan White, director de l’EJN, recorda com el periodisme està travessant una greu crisi en el món: més que evident el sorgiment del racisme, la desinformació i la propaganda política en el context de la cobertura de la campanya presidencial als EUA i el referèndum sobre Brexit al Regne Unit, qüestions debatudes des de tots els prismes. White també cita exemples d’altres contextos, com ara la pressió del govern sobre la llibertat de premsa a Turquia, la història del Pakistan, els anomenats “crims d’honor”, el procés de Catalunya dins Espanya, el creixent ús de paraules d’odi en els mitjans de comunicació i el periodisme bel·licista obertament a l’Índia i el Pakistan.
White creu, però, que encara hi ha esperança: “Molts monitors de mitjans interns no són massa optimistes en mirar cap al futur. Encara que està clar que, per l’aterratge en el mercat de la informació en línia, en el periodisme hi ha més i més xafarderies, especulacions, informacions falses i desinformació, però també hi ha un moviment creixent que té com a objectiu enfortir la professió. De fet, en totes les parts del món, fins i tot on està en vigor el megàfon, els devots periodistes als valors de l’exactitud, la humanitat i la transparència estan fent una bona feina i gestionen posar-se en contacte amb el públic, a vegades fins i tot posant-se en risc en aquest procés”, continua White. I afegim des d’aquí: vist el que hem vist arreu del territori català durant l’1-O i el 12-O, i per primera vegada en molts i molts anys, bona part del públic desconfia dels mitjans, sobretot dels grans mitjans, i la confiança dels ciutadans només tornarà quan el poble cregui que les més poderoses institucions –el Govern l’Estat, el poder de les corporacions i les forces de seguretat– són fiables i capaces d’escoltar les nostres preocupacions. L’honestedat i l’ètica són les claus de la democràcia, i aquests puntals estan ara en entredit.
L’informe, que vaig recollir de l’European Journalism Observatory, ofereix consells per reconèixer i informar falses notícies, tema candent d’aquest 2017, malauradament. El treball de la Xarxa d’Ètica del Periodisme reconeix que s’ha abaixat la guàrdia davant la comprovació de fets, i accepta que hi ha mitjans fins fa poc més que respectables que estan fent dubtar el seu lector. I va més enllà donant un consell també als ciutadans, als quals els recomana que vigilin la informació de llocs estranys, dominis estranys o llocs que acaben en .com.co, per exemple, que sovint són versions falses de fonts de notícies veritables.
Davant l’allau de notícies falses i incerteses creades per una bona colla de mitjans espanyols, entenc que el consell de la Xarxa encara podria anar més lluny i demanar que es presti atenció a les històries que no s’han reportat en cap altre lloc. Un esdeveniment sorprenent, escandalós o sobtat tindrà una altra font. Si no hi és, sospitem. L’1-O ens va donar tota una lliçó de què és el que no ha de ser un bon comunicador. Tot anant amb compte de si hi havia o no cap indicació d’un autor o d’una font, vam ser confosos i enganyats. De vegades es justifica, però s’ha d’explicar, d’altra manera no hi podem confiar més.
De manera singular a les xarxes socials, va ser fàcil comprovar repetides aixecades de camisa amb mala fe. Davant el dubte cal comprovar, primer, la data. Durant aquests dies un dels trucs preferits dels falsos parlants de notícies era tornar a empaquetar històries antigues. Poden haver estat precisos en el moment de la primera publicació, però si s’utilitza fora de temps i fora de context, són absolutament nocius. I aquesta mena de desinformació amb informació ha estat constant i ha enredat gent de bona fe.
També és veritat que cal recordar que la sàtira existeix. No tota la falsificació sobre el procés català és maligna i en alguns casos també pot apuntar a l’entreteniment i provenen de fonts de notícies de bona reputació. Polònia, per exemple, un programa informatiu satíric i compromès s’ha involucrat en la presa de mostra de periodisme d’investigació basada en fets, que s’ofereixen de forma paral·lela a la paròdia i que dona un resultat espectacular.
Durant els darrers mesos tots plegats hem estat uns devoradors de notícies sobre el procés català cap a la independència i el ping-pong mantingut entre Barcelona i Madrid. Periodísticament, insuperable. Per necessitat i per deformació professional no només he seguit els grans mitjans espanyols i catalans, sinó que també he devorat premsa de proximitat, diària i setmanal (val a dir que les portades compromeses de la premsa local mereixen un estudi sociològic i un aplaudiment patriòtic). M’ha semblat, també, que els mitjans de proximitat han guanyat per golejada quant a credibilitat. I tinc la impressió que aquest suport del periodisme local al moviment cívic de la gran majoria del poble català estava escrit. Una crònica anunciada.
Certament, la credibilitat és sovint representada com un objectiu ideal per al periodisme i com a part integral de l’estratègia de supervivència de les notícies. El problema és que no existeix un mètode universalment acceptat per mesurar aquest concepte. Els llibres blancs de la premsa comarcal i local de casa nostra, de pagament i gratuïta, donen sempre un excel·lent a la confiança que fan els lectors a la “premsa de casa” (i també els anunciants). L’empatia, la fidelitat i la capil·laritat són la seva força: 7 de cada 10 lectors de premsa a Catalunya llegeixen premsa local, que és, a més, líder al territori, amb l’afegitó que la premsa comarcal i local de pagament ofereix un 51% de la seva difusió a la fórmula de la subscripció: empatia, fidelitat, capil·laritat…, com hem dit.
Davant els delicats moments que estem vivint els catalans des del punt de vista polític, els professionals de la informació –editors i periodistes– han de fer una demostració moral de gran abast, que també sigui exemple a Europa i al món sencer. Hem de mantenir el periodisme creïble com una qüestió d’ètica i precisió. També els mitjans de comunicació catalans han de fer reconèixer la credibilitat tant en l’àmbit institucional, en el sentit de la precisió en els informes de notícies en els grans diaris del país, diari imprès i en línia i TV, tant en el sentit de com els periodistes volen l’ètica del periodisme.
Malgrat tots els esforços dels mitjans de proximitat i dels grans que es distancien del pol d’atracció de la política centralista, en els esforços que he fet en aquests darrers temps per entendre si hi ha o no simbiosi entre ciutadans i mitjans copso una desconfiança general dels mitjans de comunicació, que han estat definits com massa políticament influenciada. Llegint, escoltant i veient també trobo que els periodistes mateixos estan molt preocupats per l’estat de l’ètica de la professió en aquests moments crucials. Molts dels que es manifesten a títol personal en articles o tertúlies, per exemple, han citat la pressió de treball a les redaccions dels mitjans com a factor d’ètica periodística que pugui comprometre el seu treball.
Per reblar el que he tingut la voluntat d’expressar en aquest article, el periodista nord-americà que va destapar el cas Watergate al costat de Bob Woodward, Carl Bernstein, va afirmar en relació amb la crisi de Catalunya que “farà falta molt bon periodisme per saber què ha passat fins ara”, i va afegir que es tracta d’un moment “tremendament important per al futur d’Espanya i del món”. Així és.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
