Els mitjans de comunicació catalans no són pas aliens a l’espectacular crisi econòmica que ha promogut el coronavirus tot just quan semblava que les coses podien millorar una miqueta. La pandèmia ha lligat de peus i mans tot el món comunicatiu, privat i públic, per quan la situació sobrevé en un context de transformació del sector provocat per l’empenta d’internet i la internet de les coses, agreujada amb el fet que la premsa queda com la més malparada davant les dificultats econòmiques actuals i previsiblement futures. L’horitzó s’enfosqueix més si s’analitzen els mitjans locals i comarcals.

Els responsables de les associacions de premsa de proximitat dirigeixen una operació que circula per un camí sinuós, del qual ni se’n sap la distància que cobreix ni si serà possible arribar al seu final sense perdre bous i esquelles pel camí. L’ACPC i l’AMIC fan servir la imaginació i un treball esgotador per empènyer els mitjans associats cap a una renovació del sector, amb totes les eines possibles per intentar, com a mínim, que els editors surin. La publicitat ha fugit esperitada i les administracions no allarguen la mà com deurien (com ho fan a Euskadi, França, Regne Unit, Estats Units i Canadà, per no esmentar els països nòrdics europeus, els primers a obrir dreceres per sortir del tortuós camí que han estat obligats a agafar els mitjans).

I vet aquí, doncs, quan es truca a la porta del Govern de Catalunya, organisme que disposa de la Secretaria de Comunicació del Govern i Mitjans de Comunicació, les funcions de la qual són, resumint, planificar i impulsar les activitats de foment en l’àmbit dels mitjans de comunicació. El seu titular és Antoni Molons i Garcia, un advocat que coneix a fons els mitjans locals i comarcals, que n’és còmplice en força ocasions, i que si més no coneix rebé la realitat en què viuen els editors.

Depenent de la Secretaria trobem la Direcció General de Mitjans de Comunicació, que treballa amb la intenció de fomentar i donar suport als mitjans de Catalunya, des de les publicacions escrites i el sector de la comunicació audiovisual fins als nous mitjans digitals. Les funcions de la Direcció General són, entre d’altres, dissenyar i planificar les polítiques de foment en l’àmbit dels mitjans de comunicació; donar suport a l’edició de publicacions d’acord amb la seva funció social i territorial; mantenir les relacions amb les administracions i els agents locals pel que fa a l’oferta de serveis de comunicació audiovisual i dels mitjans de comunicació de proximitat. El seu titular, Ignasi Genovès i Avellana, llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials, és també un enamorat dels mitjans “de casa”, els quals coneix prou bé i acostuma a acompanyar-los en les seves activitats, per quan, com acabem de dir, és l’encarregat de mantenir les relacions amb els editors locals.

Finalment, trobem la Secretaria de Difusió i Atenció Ciutadana que dirigeix Miquel Gamisans i Martín, llicenciat en Ciències Polítiques i Socials, home que també coneix ben bé prou no només les associacions d’editors, sinó el sector sencer. És un càrrec senzillament essencial per al món de la premsa local i comarcal; ell és qui té l’atribució d’aprovar la publicitat institucional i els criteris de la imatge institucional de la Generalitat de Catalunya. Remarquem el que queda escrit més amunt: la publicitat convencional ha fugit, només dona valor als mitjans la que distribueix la Generalitat en les seves campanyes, ara com ara essencial.

El panorama així exposat sembla que hagi de facilitar un suport especial per fer front a l’espantall de la Covid-19 i no és ben bé així. Tant la Secretaria com la Direcció General també estan lligats de peus i mans. Tenen caixa, però no hi poden posar la mà perquè està mig buida i el que hi queda està compromès.

La situació ens porta a fer un repàs ràpid de les conseqüències del coronavirus: la Direcció General de Mitjans de Comunicació de la Generalitat ha incrementat en 40.000 (!?) euros la dotació de les subvencions de 2020 per a entitats sense ànim de lucre i organitzacions professionals del sector de la comunicació (és a dir, les associacions d’editors) per al desenvolupament d’iniciatives que contribueixin al foment del periodisme i l’enfortiment de l’espai català de comunicació. Apuntem que aquesta línia d’ajuts es va convocar al maig amb una dotació d’1.404.000 euros, i ara la pandèmia fa que pugi fins als 1.444.000.

És flagrant que aquesta oferta no porta enlloc. Conscients del greuge, els titulars de la Secretaria i de la Direcció General eleven la veu per dir al Govern que els mitjans de proximitat suren a l’aigua en un flotador poc consistent –i per tant amb risc de punxar, perdre l’aire i enfonsar-se. Dono fe que tant Antoni Molons, com Miquel Gamisans, com Ignasi Genovès no s’han quedat pas plegats de mans. Han picat a la porta que els correspon. Se’ls ha dit que no hi ha més diners, que en demana tothom. La premsa local forma part, doncs, d’aquest tothom, malgrat que desconeixem si hi ha un ordre determinat i quin número li correspondria. No se n’adonen. Tingui qui tingui el poder, la millor eina que tenen els polítics per acostar-se al poble i difondre les seves idees; el millor instrument que tenen les administracions per arribar a la ciutadania, està manllevada i menystinguda. Que no li fan prou confiança, vaja. I aquest greu error costa molts diners!

Per donar més claredat al que queda escrit, hi ha l’exemple recent d’Esquerra Republicana. En el seu web, reflexionant sobre el futur de Catalunya, reconeixen que “els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental en la política lingüística i són una eina de primer ordre per a la normalització lingüística del català”. Però si continuem llegint observem que es dirigeixen més que res al sector audiovisual (la dèria de la tele) i escriuen que “caldrà regular aquest espai perquè els operadors de serveis de comunicació audiovisual promoguin els valors de la diversitat lingüística i difonguin continguts d’acord amb les polítiques lingüístiques de la nova República”.

Donem per segur que, després de les crisis consecutives que ha patit el país, però d’una manera especial els mitjans de comunicació, amb la premsa ocupant el lloc d’honor, el futur dels mitjans de proximitat catalans no l’escriuran només els seus lectors fidels –que es mantenen al seu costat i fan que tingui millors audiències i vendes, a proporció, que els grans diaris barcelonins i estatals. Falta quelcom més.

Sense el suport eficaç i decidit del Govern i les diputacions, com serà el futur de la premsa, els mitjans i la informació en l’àmbit local? Aquesta és una pregunta fonamental a la qual se li busquen respostes i escenaris que no es troben. Tenim matèria primera: audiència qualificada, confiança del lector, respecte de les institucions. Tant l’AMIC com l’ACPC aporten idees, experiències, posen els seus problemes a discussió pública sobre el futur dels seus mitjans en congressos i convencions. Parlen d’informació del segle XXI, de productes editorials, de noves eines per als mitjans impresos i els digitals i, per descomptat, del paper dels periodistes en el futur, sense reticències ni tàctiques. Estan oberts a tot. Els seus interlocutors de xoc ho entenen, ho traslladen cap amunt –arriba fins al president de la Generalitat?–, però els polítics es mantenen tancats en banda; “no hi ha diners”, repeteixen empedreïts. Com ho feien als anys 90, al 2008, en la més recent crisi i ara amb la pandèmia. No hi ha diners per a tothom. “Tots demanen, mira, acabo de rebre els representants de… i abans he parlat amb els dirigents de tal… és una cançó que no s’acaba mai”, deia fa tres anys al seu despatx un conseller el nom del qual no ve al cas, perquè tampoc val la pena, a uns interlocutors dels mitjans de proximitat.

Acabo amb un record al I Congrés Interpirinec de Mitjans de Proximitat, una alenada d’aire fresc per als mitjans de proximitat dels dos costats del Pirineu que s’haurà de repetir. Tots els presents van reiterar que, en la construcció del futur de la premsa, és necessari que tothom se senti actor i no extra, cadascun per la part i responsabilitat que li pertoca. Per als oradors de renom que van pujar a l’escenari de l’auditori de Sant Domènec, a la Seu d’Urgell, l’objectiu principal és invertir en el factor humà: periodistes, dissenyadors gràfics, informàtica i promoció; i en l’àmbit econòmic: tecnologia, plataformes, reformes gràfiques… sempre amb un control constant i precís de costos i ingressos. Anotades van quedar altres necessitats clau: confiança en els lectors, el públic necessari per sobreviure (fidelitat, subscripcions, etc.) i qualitat de la producció de notícies, comentaris, informació.

Cal tornar a alçar la veu assegurant-nos que l’escolta el president del país i els seus consellers, principalment, però també els alts càrrecs de les quatre diputacions. Catalunya necessita un periodisme de qualitat, i per tant els editors han de centrar-se en informació que marqui la diferència, cosa que només es pot obtenir amb contingut de qualitat excepcionalment alt. Fa falta elaborar un mètode basat en la transparència, les opinions conflictives i l’admissió pública d’errors. Ni l’ACPC ni l’AMIC volen ajudes ni subvencions per fer-se la foto. Es demana suport mentre es troba la manera de mantenir la rendibilitat, ara, i augmentar-la tan aviat com sigui possible.

Si la informació local mor, no només mor un sector estratègic i econòmic, sinó una funció essencial del sistema democràtic que se’ns anuncia per a la futura república.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.