Hi ha anys que canvien la història. I el 2024 ho ha fet, si més no, per la nostra percepció sobre la comunicació referent als abusos ancestrals dels homes sobre les dones. I subratllo la nostra percepció perquè, en el fons, sabem que els episodis viscuts enguany han posat el focus comunicatiu amb la lent adequada, ara sí… Però la nostra percepció no és ni la dels homes agressors ni la d’un alt percentatge d’homes –i d’alguna dona que segueix atrapada en el patró del masclisme amb el qual ens hem educat– que troben que, bé, a veure, és que en aquelles circumstàncies era normal que es confonguessin, i que tot és culpa d’un gran malentès, fatal per ambdues bandes.
2024 serà recordat, al meu entendre, com un any clau en el despertar de les consciències sobre les violències sexuals contra les dones. I em trec de l’equació, ja que no pretenc victimitzar el gènere al qual pertanyo, sinó que et centris, lector/a, en una realitat objectiva. Siguis home o dona, mai com enguany havies sentit tant a parlar d’agressions i abusos sexuals des de la perspectiva tan sensibilitzada com la que hem llegit i sentit a cada cop més mitjans respecte de les veritables víctimes d’aquests crims, les dones. Perquè són crims reals, encara que ressonin cants de sirena per confondre el personal. Mai abans s’havia donat aquest volum a l’altaveu de la versió d’elles i de l’expertesa, al costat de la versió d’ells i els seus serveis jurídics, que simplement cobren per aconseguir l’absolució d’un client més que paga a l’inici i final de la defensa.
L’any 2024 ja va començar amb el judici i la sentència del futbolista Dani Alves contra una jove catalana a qui, recordem-ho, va violar tancant de cop una porta rere d’ells i per sorpresa en un reservat de discoteca. La sentència judicial és clara, i aquí van ser claus els vídeos i l’actuació dels vigilants de seguretat que van assistir la víctima i actuar com calia. Molts vam descobrir què és això de les ‘noies imatge’, pseudoofici que alguns han aprofitat per equiparar-lo a la prostitució i tenyir de culpa totes les qui es vulguin treure quatre duros quan surten de festa.
També vam entendre com, malgrat els avenços legals, si tu ets un home agressor però tens diners, no només tens el millor equip per afrontar un judici difícil, sinó que pots sortir en llibertat provisional pagant una fiança que un jutge decideix que et pot estalviar la presó. Algun dia ens hauran d’explicar per quins set sous, havent comès un crim, et pots estalviar la pena corresponent pagant. Un milió d’euros va treure Alves de la presó. I ho va pagar, aquest cop, no pas per la generositat fraternal d’un altre mascle milionari tipus pare de Neymar, sinó per una revista brasilera a canvi d’una entrevista-documental, com les que els darrers anys han omplert les butxaques d’altres futbolistes i vedets inflades d’ego. Aquí també, algun dia caldrà que els col·legis professionals de periodistes tinguin prou força per actuar davant les irresponsabilitats dels mitjans de comunicació. Aquest és un debat per a un futur article, però està clar que no tot s’hi val per la pasta.
Aquest 2024 també hem après que, quan s’alcen veus ploroses acusant de “prelinxament” públic als acusats d’agressions i abusos sexuals, hem de tenir una mirada crítica i analitzar molt bé d’on provenen. En estratègia de comunicació, els cants de sirena mai són casuals. Saltem del cas Alves al cas Pélicot, gran protagonista del quart trimestre de l’any. Les darreres setmanes també hem assistit atònits als balls i cants tiktokers d’una advocada de violadors que, en el seu al·legat final del judici, suggeria als jutges que en realitat l’àvia de 70 anys seria la qui hauria accedit a ser violada per més de mig centenar d’homes durant tota una dècada. Veure per creure, Mari Pili. Això també és masclisme i patriarcat. I si els col·legi d’advocats no posen límits al que no haurien de fer els lletrats en un judici, per decència i honestedat professional, la societat seguirà pel pedregar.
“Mai com enguany havies sentit tant a parlar d’agressions i abusos sexuals des de la perspectiva tan sensibilitzada com la que hem llegit i sentit a cada cop més mitjans respecte de les veritables víctimes d’aquests crims, les dones”
És una mica el que apuntava més amunt respecte de l’imprescindible reforç legal que necessita qualsevol col·legi de periodistes per sobre dels mitjans, però aplicant-ho també als “periodistes”. Periodistes entre cometes, ja que aquest és un país on qualsevol tio amb un mòbil es pot autobatejar com a “periodista”, i aquí no passa res. No hi ha cap respecte per la professió. Agafa tu i intenta exercir de metge sense la formació ni els títols universitaris, o què passa davant d’un cas flagrant de mala praxis, a veure què hi diuen el teu col·legi professional de metges i l’hospital on treballes. A veure si et deixen seguir exercint o t’envien directament cap a casa. Fins que tot això no quedi resolt, el periodisme no tindrà el lloc ni el respecte que es mereix a la societat.
Un darrer cas que comunicativament ha marcat aquest 2024 ha estat el del judici contra Saül Gordillo. Aquest ha estat, si més no, el primer dels judicis celebrats contra ell. Tindrem segon ‘cas Gordillo’ aquest 2025, quan el periodista s’assegui a la banqueta dels acusats per un segon cas d’agressió sexual. De moment, al novembre, l’exdirector del desaparegut mitjà de comunicació Principal va ser condemnat a un any de presó per un primer delicte d’agressió sexual contra una subordinada seva (mala idea, ja, de bon principi, tot el que li facis a una subordinada teva, com a norma general). “L’acusat no ha entès el més que necessari canvi de mentalitat i protecció a la llibertat sexual contra les dones”, ni tampoc ha entès la noció de consentiment, diu clarament la sentència.
El consentiment és clau. I ni Alves, ni la gran majoria de violadors de Gisèle Pélicot, ni tampoc Saül Gordillo ho han entès. És més, si alguna cosa els vincula a tots és aquest argumentari fal·laç que fa uns anys encara colava: “és que em pensava que ella volia”; “és que qualsevol en el meu cas hauria pensat i fet el mateix”; “és que ella somreia i jugava abans”, i per tant “era evident que hi estava d’acord”. Doncs no, senyors. Cal consentiment. Sempre. Tu també, home, pots riure quan qui sigui et fa bromes. I això no vol dir que si, per mala sort del destí, cinc minuts després decideix excedir-se sexualment amb tu hi estaràs d’acord. Potser posant-te tu en la pell de la dona ho pots arribar a entendre millor. I si et passa a tu, que t’agredeix sexualment un altre home? Li has dit que sí, en algun moment, quan te l’has trobat a sobre? Oi que no? Doncs què et fa pensar que ella ho volia? Com tens la barra de fer servir aquesta excusa en ple 2025, encara?
Per cert, oi que tens una filla? Què faries el dia que, Déu no ho vulgui, un altre home com tu li fes tot això a ella? Acceptaries aquesta excusa? O llavors resulta que, com que és la teva filla, ja canviaries d’opinió com un mitjó? No hi ha més preguntes, Senyoria. Cas tancat.
“Es tracta de valorar què suposa donar l’altaveu en format de columna fixa en un mitjà de comunicació a un condemnat que encara avui es nega a admetre que va agredir sexualment a qui, per edat, podria ser la seva filla”
Enmig de tot aquest desgavell d’arguments per defensar l’indefensable negant la realitat i una justa confessió de l’error, per orgull i manca d’empatia per qui podria ser la seva filla, hi ha el joc paral·lel dels mitjans de comunicació. El relat, que se’n diu avui en dia. I sobre aquesta qüestió comunicativa n’hem de parlar. Perquè encara ens ressona l’editorial de Joan Vall Clara al seu diari.
Ser l’amo és això, escrius el que vols i quan vols al diari de la teva propietat. A El Punt Avui del passat 27 de novembre, ho va expressar clarament: “Què faràs amb en Saül? Res. El periodista té dret al treball i a guanyar-se la vida amb dignitat”. Ningú ha dit el contrari, Vall Clara. És clar que hi té dret. Com tothom. Aquesta no és la qüestió, i fer trampes al solitari no et donarà mai la raó en aquest sentit. La pregunta que et fan no és amb “mala traça” ni “mala llet”, com afirmes. Sinó que reflecteix un fons de preocupació i d’incomoditat per qui ja ha aterrat al segle XXI. Però, lluny d’això, tu hi afegeixes ràpidament que “la sentència no és ferma”, com per carregar-te de raons davant l’evidència del que és una condemna penal conclusiva de judici on s’han aportat totes les proves i testimonis que han examinat els experts. No es tracta de “treure la feina” a ningú ni de “negar segones oportunitats”.
No ho has entès, Vall Clara? Es tracta de valorar què suposa donar l’altaveu en format de columna fixa en un mitjà de comunicació a un condemnat que encara avui es nega a admetre que va agredir sexualment a qui, per edat, podria ser la seva filla. Una columna d’opinió no és una feina qualsevol –bé que ho saben els partits polítics que ‘suggereixen’ opinadors amb el seu argumentari als mitjans, una pràctica habitual en aquest país–. Potser això t’ha confós, Vall Clara. I, naturalment, és el teu mitjà, i com a amo xapat a l’antiga faràs el que et surti d’allà sota. Però tots sabem que Saül Gordillo, com a periodista, pot fer altres feines que no suposin pontificar la seva opinió via columna de diari.
En un mitjà com El Punt Avui, regat per subvencions durant tants anys i que avui s’aguanta amb pinces, la plantilla –que fa dècades que veu reduir les seves condicions laborals i professionals– ha estat molt valenta d’expressar el seu desacord amb un comunicat publicat l’endemà, 28 de novembre, recordant la importància dels valors que han d’acompanyar el bon periodisme, amb la filosofia de lluitar per un món just, igualitari i lliure de violències. Els qui ens estimem aquesta professió i l’honestedat, el rigor i la professionalitat amb la que s’ha d’exercir, no podem sinó aplaudir el posicionament del comitè d’empresa del mitjà. És una evidència que la continuïtat de Saül Gordillo, com bé expressa la plantilla, impactarà de ple en la bona imatge del diari. És de primer de comunicació corporativa i de reputació. I hi afecta de ple, afegiria, perquè pot tacar l’excel·lent feina que fan el 99% de l’equip restant. Tu pots tenir els millors professionals a la casa que, si la que poses a l’aparador és una poma podrida, en això es fixaran els qui s’ho mirin, sense valorar prou les altres.
“Algun dia caldrà que els col·legis professionals de periodistes tinguin prou força per actuar davant les irresponsabilitats dels mitjans de comunicació”
La resposta de l’amo als seus treballadors era de jutjat de guàrdia: “Linxament i mort civil”, quasi res. De tururut pa amb oli, que diria el meu avi Jaume. L’amo Vall Clara va decidir intentar ridiculitzar el comitè d’empresa publicant les dades de participació a l’enquesta entre els treballadors, com si el 41% dels vots per expressar un posicionament no fos prou significatiu. I què diria si fos el resultat del ‘sí’ en el referèndum per a la independència de Catalunya? O quan es tracta d’altres votacions més recents dins d’un partit que ha hagut de decidir lideratge? És una pregunta retòrica.
“Ni m’escalfa ni em refreda”, escrivia en canvi. “Quin contrast amb el linxament rebut a les xarxes”. I aquí, comença la seva Ilíada particular d’amo bo davant una suposada patuleia desagraïda: que si “he llogat feina a més de mil persones i n’he acomiadat tan poques com he pogut” (“mira si es buena persona”, hi afegiria l’APM), que si “fa anys que contracto i acomiado”… I l’argument definitiu: “la decisió l’he de prendre jo”, com volent dir, “aquí mana l’amo, o sigui jo, i punt”.
I segueix en la línia, amb un perillós tel que podria semblar teixit del fil vermell de l’amenaça: “Quan m’he vist obligat a liderar un ERO, he provat sempre de tancar acords i encara em dolen les poquíssimes vegades que no ho vaig aconseguir. Fins ara havien sigut partits, els que m’havien demanat el cap d’algun periodista. Ara m’ho demanen 51 companys i em fot molt quan he de dir que no als companys”. És molt interessant comunicativament quan en un parell de frases ajuntes els termes ERO, demanar el cap i periodistes. Perquè podria semblar que… No, deu ser casualitat, no pot pas ser cap amenaça de res. Tot plegat és de “bona nit i tapa’t”, que segur que també li deia l’àvia Neus al company periodista Vall Clara.
“Comunicar les violències com a dones encara segueix de vergonya, perquè els homes segueixen comunicant que tot plegat és un gran malentès maleït”
El final del seu editorial, parlant de “condemnar en Saül a la mort civil”, de “linxament” i de “lapidacions”, acaba de reblar la trampa al solitari del victimisme més absolut. Tallades pel mateix patró apareixen les respostes a sota, en l’espai de participació online del diari al web. Onze comentaris, onze Josep Maries plorant. Masculinitat ultrafràgil típica i tòpica del primer quart d’aquest segle XXI que ens toca viure. L’arc d’opinions va des del dubte a la incomoditat mig dissimulada els més educats. Així ho sentim a dir aquests dies per part d’homes al nostre voltant. Es mostren relativament comprensius amb la víctima però incòmodes, i el motiu és que Gordillo és un home, com ells, perquè confonen gènere i criminalitat comesa (que no té res a veure). En el fons, la incomoditat amaga la por que senten.
Dels onze comentaris: que si “quines galtes tenen aquests treballadors” per atrevir-se a fer un article posicionant-se –treballadors opinant sobre la seva pròpia empresa, on s’és vist, Mari Pili?–; que si és la fi dels “lliurepensadors”; “no hi són tots els treballadors”; “cal defensar les segones oportunitats”, i ves que “no queda clar que en un segon judici seria o no declarat culpable i que llavors què fem?”. I, a veure, quadrem-nos Josep Maria: “qui és el soviet feminista d’El Punt avui per ampliar la condemna del paio fins a la mort professional i social del delinqüent”, “i àdhuc física”, fins i tot? Que si “volen que el seu bache personal el paguem tots els homes”; “no tots els homes som maltractadors ni violadors” –pobrets, masculinitats de porcellana dels qui se senten atacats pels crims d’altres i necessiten la compassió pública per reconfortar-se–. “A veure a qui i com i quan és l’agressió sexual” –es veu que no deu haver quedat clar al llarg del judici ni en el redactat de la sentència–; “si no s’expliquen millor doncs haig de creure que el director obra correctament”, i ves que estem davant del “pacte de la fam, allò mateix que feia el franquisme” –han cantat franquisme relacionant-lo amb feminisme, o soc jo?–, “una condemna afegida als condemnats”… Per tancar la paradeta, amb tanta victimització de senyoro junt a El Punt Avui donant suport a Gordillo davant la lògica reacció d’una plantilla de periodistes sensibilitzats amb els temps i que saben llegir el moment i la societat.
Tanquem un 2024 per recordar on som. Com hem avançat com a societat, amb dones prenent l’exemple de Gisèle Pélicot i parlant clar, explicant-se obertament i trencant tabús per tal que la vergonya canviï de bàndol. I hem après també a empatitzar, el jo et crec germana. A les xarxes, són moltes les companyes periodistes que amb valentia han sortit a denunciar situacions terribles viscudes en el desenvolupament de la seva professió. Tot el suport per a elles. I justament perquè és gravíssim, el que han viscut la Montse Armengou, l’Eva Piquer, l’Alba Carreres, la Marta Montaner, la Sílvia @madeinfarreni, la Gina Tost, l’Ana Polo, i totes les que ho vulguin explicar, caldrà també aplicar el sentit comú. Perquè no és el mateix que trenquin el teu espai vital forçant un petó, t’assetgin laboralment o sexualment a la feina, etc., que l’arribada d’un WhatsApp per demanar-te d’anar a prendre alguna cosa o un cafè després d’una reunió inicial per a un possible projecte amb un partit polític, on tu simplement dius que no o no respons. Això no és assetjament ni agressió ni es pot posar de cap manera al nivell de veritables casos greus d’agressions a dones. Barrejar pomes i peres és perillós i podria semblar malintencionat, segons com, per acabar-ho col·locant tot al mateix cabàs.
Per tant, sí, hem avançat. Però seguim allà mateix, perquè comunicar les violències com a dones encara segueix tenyit de vergonya, perquè els homes segueixen comunicant que tot plegat és un gran malentès maleït. Ara “ja no es pot dir res” i resulta que al final ells són les víctimes de “linxament” i de “mort civil”. Punt i final a un 2024 que ens recorda que queda molta feina per fer fins que els homes es revisin les actituds, la manera de pensar i s’adonin que els privilegis s’han d’acabar. Així hem d’educar els nostres fills (sí, en masculí), amb l’objectiu que, a finals del proper quart de segle, tot plegat hagi canviat malgrat el vaivé de l’onada de l’extrema dreta que tot ho dificulta.
Mireia Domènech i Bonet, periodista i comunicadora internacional i cultural.
