Al novembre es va celebrar a Barcelona el penúltim acte commemoratiu dels 100 anys de la ràdio catalana, en forma de congrés internacional. El que havia de ser un dels actes que definissin una commemoració en clau nacional i integral –com vaig apuntar fa més d’un any a la revista Comunicació 21– va acabar esdevenint un acte a mida i lluïment de Prisa. Un congrés que ha acabat esdevenint un acte integrat en la potent estratègia comunicativa desplegada enguany per aquest grup, per situar la SER com a referent de la ràdio a l’Estat espanyol i una part significativa del continent americà. El mateix discurs inaugural ho exemplificà a la perfecció.
Certament, han estat dues jornades que han comptat amb representants del sector radiofònic i experts de gran vàlua, i que ha tingut un nivell acadèmic alt, però no es tractava només d’això, ni de bon tros. El que hagués pogut ser un congrés en clau nacional i obert al món –encara més que aquest–, en va ser un de matriu espanyola a Barcelona, ben amanit això sí amb catalans i amb temes per a catalans. Vaja, tot un exemple de l’“Espanya plural”.
Per tant, ha estat un exemple també del desastre de l’estratègia (?) comunicacional de l’anterior Govern que, en aquest cas, va decidir no exercir cap lideratge en el centenari de la ràdio catalana i va limitar-se a fer de gestoria de subvencions i ajuts. I si tu no construeixes el teu relat, altres te’n faran un altre.
Fa una dècada, el 90è aniversari de la ràdio va acabar sent, en gran part, una commemoració protagonitzada per Ràdio Barcelona, per aquesta manca de visió que els distints governs de la Generalitat de Catalunya han anat mostrant des de fa més d’una dècada. Ara, hem passat a un centenari protagonitzat directament per SER-Prisa. De la commemoració nacional al semos una región, per la manca de relat de país quan tocava. Relat que només hem trobat, de forma destacada, en les activitats impulsades des de Ràdio Associació de Catalunya.
La SER sí que ha tingut un relat clar i l’ha difós exitosament. Cal felicitar-los. Saben el que volen i saben fer-ho. En la recta final d’aquesta commemoració han arribat a aconseguir que aquest centenari es confongui amb el #100añosSER, tot i ser una xifra que històricament grinyola per totes bandes. El grup Prisa ha fet una bona feina. Altres no. No gens. En absolut.
Semos una región 2. En l’article que citava a l’inici vaig proposar que el plantejament nacional i integral d’aquesta commemoració havia de comptar com a protagonistes, i no pas con a simples convidats, el sector TIC del país. Com recorda el recent documental Muntem una ràdio?, el fet de ser la primera ciutat europea amb emissora de ràdio que no era –ara tampoc– capital d’un Estat, no és per cap casualitat. Ser dels primers al món s’explica per diversos factors, ben determinants, com el de comptar amb un important gruix de científics i enginyers que es van bolcar en desenvolupar les telecomunicacions, i en concret el que llavors s’anomenava ‘ràdio telegrafia’. El desplegament de l’extensa xarxa de telefonia per part de la Mancomunitat de Catalunya és un dels meritoris èxits d’aquest període, on innovació tecnològica i construcció nacional anaren de bracet.
Un moment històric que explica el perquè Barcelona acull el 1932 una multitudinària segona Exposició de ràdio, cinema sonor, fono, discos i fotografia, on va ser presentat al president Francesc Macià un innovador aparell fototelegràfic, de tecnologia 100% catalana, amb el qual Ràdio Associació de Catalunya anà emetent setmanalment una imatge o fotografia. Aquest equip serví de precursor del projecte de televisió, malauradament avortat per l’aixecament militar del feixisme espanyol.
Doncs resulta que a la llista d’entitats organitzadores d’aquest congrés ens trobem amb el Col·legi Oficial d’Enginyers de Telecomunicacions espanyol, que no té cap paper significatiu al país, en lloc de ser-hi la que hagués tocat que hi fos: Telecos.cat. I cal afegir que, per acabar de completar tot l’espai associatiu, també s’hi hauria d’haver incorporat a GrausTIC. En resum: l’entitat estatal, sí, les nacionals, no.
Semos una región 3. Malgrat comptar amb traducció simultània a totes les taules rodones, diversos experts catalans del sector acadèmic i professional van optar per parlar-hi en castellà. Sí, aquesta renúncia a fer servir la llengua catalana passa de forma ben habitual –o sigui massa– en molts actes públics. I, és clar, en un congrés internacional com aquest, el que toca parlar és en la llengua “nacional” i no pas en la “regional”, no?
Semos una región 4. Lògicament, el manifest de cloenda del congrés, a més de destacar unes paraules d’Iñaki Gabilondo del seu discurs inaugural –com a únic nom esmentat en tot el text–, quan cita el país que commemora aquest centenari no hi surt pas Catalunya, sinó Espanya. Catalunya no hi surt per enlloc. Més clar, l’aigua.
Dos deures pendents
Voldria tancar aquest article amb dos missatges en positiu, i que són coses a fer. El primer, que encara queden sectors de l’univers de la ràdio que haurien de poder protagonitzar algun acte commemoratiu de pes. Un d’ells és el dels radioaficionats. Pel que són ara i pel seu paper fonamental en la gènesi de la ràdio broadcast aquí. Primer amb l’Associació Radiotelegràfica de Catalunya, que poc després passar a ser Ràdio Club Catalunya.
El segon és que, ja que no s’ha organitzat cap gran exposició dels 100 anys de la ràdio a Catalunya, és un bon moment per tornar a reclamar que el nostre país es doti d’un gran museu nacional de la comunicació i l’audiovisual, que vagi de la ràdio als videojocs, passant per la televisió i el cinema. Ara que encara s’han d’acabar de definir els usos públics del gran edifici de les Tres Xemeneies, emblema del futur Catalunya Media City, és un moment irrepetible per pensar-hi, decidir-ho i fer-lo.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
