Les multitudinàries manifestacions a Alacant, Elx i especialment València de dissabte 9 de novembre han estat una demostració fefaent de l’enorme distància, no només física, entre el que ha estat el que s’explicava des de bona part dels mitjans espanyols i el que realment pensa bona part de la societat valenciana. Unes manifestacions que van molt més enllà de la protesta davant de les negligències, incompetències i errors del Govern de Carlos Mazón, que estan al darrere de més de 200 morts i que, de ben segur, arribaran als tribunals. Unes manifestacions que demostren que darrere hi ha un país ben viu enmig del drama humà i social.
Les entitats que van convocar-les i les que no van voler ser-hi dibuixen un espai que té molt a veure amb un dels tres elements que voldria destacar sobre la informació i el periodisme arran d’aquest dramàtic episodi al País Valencià. Hi tornaré al final de l’article.
Mitjans autocentrats enfront dels de la metròpoli
Malauradament, i això explica moltes coses, l’ecosistema mediàtic del País Valencià és molt feble. Molts valencians s’informen només o molt majoritàriament amb mitjans que tenen la seva adreça ubicada a Madrid. Saben –normalment poc o no gaire– del que passa al seu voltant pel que els conten els altres. El País Valencià és la platja de Madrid i el “Levante feliz”. El que hi passa només interessa a aquests mitjans si té alguna incidència amb els interessos de l’Espanya-Madrid.
Per això no ha d’estranyar a ningú que, amb alguna excepció, les portades dels diaris “nacionales” l’endemà d’aquesta tragèdia hi dediquessin només un petit espai o directament cap. L’enfocament dels titulars arribà al paroxisme en un d’ells, El Mundo, que destacava per igual les primeres morts conegudes amb el tall de la línia de l’AVE Madrid-València. Això sí que és important! De fet, fins i tot Renfe, en el seu compte oficial a X, situava primer l’estat d’aquesta línia per davant de la catastròfica situació de les rodalies valencianes. Dinàmica metròpoli-colònies en estat pur. Que RTVE no comencés a fer programació especial fins ben entrada la mitjanit va també per aquí. I no va ser pas la que ho va fer pitjor. Manllevant un dels més coneguts aforismes del gran Joan Fuster, “la informació, si no te la fas, te la fan”.
Els dos principals diaris en paper valencians, amb un impacte mediàtic tirant a modest tot i ser influent, han tingut un paper subsidiari en tot plegat. No han publicat cap exclusiva rellevant durant les dues primeres setmanes posteriors a la catàstrofe, ni han encapçalat cap línia editorial realment punyent envers les responsabilitats polítiques inequívocament existents. Tots dos pertanyen a grups mediàtics forans al País Valencià i això explica, en part, el seu trist paper. Paper que, en el cas de Las Provincias, no sorprèn gens, per la seva llarga història de complicitat i suport als interessos d’una dreta ferotgement illetrada i espanyolista.
“Pocs mitjans han trencat aquesta dinàmica subsidiària, abocant-se a una informació autocentrada i periodísticament compromesa. En destacaria dos: el Diari La Veu del País Valencià i la televisió À Punt”
Que un diari amb una redacció situada a prop de 1.500 km de València fes una portada tan encertada com la de Libération, amb el Les morts évitables, mentre aquests dos diaris continuaven sense donar pautes del perquè havia passat la catàstrofe, és un contrast eloqüent que exemplifica què vol dir fer bon periodisme, o sigui fer periodisme compromès. Que vol dir ser incòmode amb els qui voldrien practicar sempre la dita “aquest mal no vol soroll” quan poden sortir-ne malparats.
No deixa de ser il·lustratiu d’aquest capteniment, de diaris “de províncies”, que els seus comptes X destaquessin com a tema rellevant el gest ‘solidari’ d’alguns dels més grans empresaris valencians els dies posteriors de la tragèdia. Però, en canvi, no han qüestionat, al mateix nivell de protagonisme o més, que aquests no haguessin aturat, per exemple, cap dels seus vehicles de repartiment en plena alerta vermella; algun dels quals va ser protagonista d’un dels vídeos de rescat dels bombers més visionats, tot i que la seva retolació estava esborrada i ni aquests ni altres mitjans van fer el senzill exercici d’identificar-lo, no fos cas.
Pocs mitjans han trencat aquesta dinàmica subsidiària, abocant-se a una informació autocentrada i periodísticament compromesa. En destacaria dos: el Diari La Veu del País Valencià i la televisió À Punt. Del digital, a més de l’esforç informatiu desplegat malgrat la seva petita redacció, ho ha fet sense ser corretja de transmissió d’un relat oficial exculpatori; ben al contrari, ha estat la finestra periodística de les veus crítiques amb la ignominiosa actuació del Govern valencià.
És un cas on la màxima de McLuhan “el mitjà és el missatge” pren una dimensió molt més conceptual que formal: un mitjà autocentrat al país no només prioritza la informació del seu entorn, sinó que ho fa des d’un ‘nosaltres’, gens retòric ni impostat, que reforça la identificació dels seus lectors, oients o televidents amb el país compartit.
La importància del servei públic audiovisual
En tots aquests dies, À Punt ha demostrat com és de valuós comptar amb uns mitjans públics que s’adrecin a la ciutadania de forma directa i rigorosa, sigui a la pantalla de la llar o en qualsevol altre dispositiu connectat. El ràpid desplegament informatiu a tot el territori afectat per la catàstrofe i el rigor informatiu, allunyat de la praxi de propaganda governamental del desaparegut Canal 9, han fet un servei a la ciutadania impressionant, com ho demostren els rècords d’audiència dels primers dies.
Llastimosament, el baix –insuficient– pressupost de la televisió pública valenciana li ha impedit esdevenir competitiva amb la resta de l’oferta audiovisual en obert, cosa que fa que l’impacte dels seus continguts sigui normalment escàs. Només així es pot entendre que l’avís de perill que va llençar al seu informatiu del migdia, ben explícit, no generés una lògica alarma social.
Enfangar o informar críticament
Quan el pes dels mitjans autocentrats és dèbil en el consum mediàtic de la ciutadania, determinades praxis tòxiques envers l’opinió pública es poden obrir pas molt més fàcilment. Si no tens cap escrúpol pots plantejar-te que la complicitat de determinats mitjans –externs, sí, però d’ampli consum intern– et permeti desviar l’atenció informativa cap al relat interessat d’una pretesa polèmica sobre qui havia d’haver fet què en primera instància. Dels errors i negligències de Mazón i de tot el seu Govern, al pim-pam-pum partidista que ho esquitxa tot. Un relat manipulador que comptarà a les xarxes socials amb no pocs altaveus vinculats amb l’extrema dreta que propagaran allò tan antipolític de “tots els polítics són iguals”, però que va molt bé amb aquells que volen amagar les seves vergonyes.
L’episodi de l’accidentada i finalment interrompuda visita del rei espanyol a les zones afectades té tots els ingredients també d’operació de màrqueting polític, amb interessos diversos, però tots de baixa volada, i de resultat final més que discutible. Una operació que comptà amb elements ben foscos, com la presència d’individus neonazis amb els quals ell hi va parlar i no pas breument, mentre els veïns i voluntaris restaven a l’altra banda del cordó de seguretat. La premsa internacional sí en va fer una bona lectura de la resposta de la ciutadana indignada amb aquell numeret de ‘fer-se la foto’, com també ha fet amb les manifestacions del dia 9. El mateix podem dir de gran part dels mitjans catalans.
Corol·lari: un país es conforma mediàticament i des de la societat civil organitzada
A l’inici d’aquest article apuntava sobre un element que dibuixa també quin model de país es vol: un d’autocentrat o un de subaltern o sucursal. Paro atenció amb un col·lectiu d’organitzacions que ho defineixen prou bé, al País Valencià i arreu: els sindicats. Mentre la Intersindical Valenciana era una de les organitzacions convocants de les manifestacions i s’hi va implicar a fons, amb la seva màxima responsable, Beatriu Cardona, fent de coportaveu de la comissió organitzadora, UGT va rebutjar fer-hi costat, mentre que CCOO simplement no s’hi va afegir. Ara ‘toca sumar’ i no protestar massivament al carrer. En això, tant els que es volen mantenir als seus despatxos al Palau de la Generalitat valenciana, peti qui peti, com els que els volen ‘coure a foc lent’, hi estan d’acord.
El que sí que van fer UGT i CCOO va ser acordar amb la patronal valenciana, la CEV, just el dia anterior, unes simbòliques aturades solidàries als centres de treball, convocades sota l’absència de missatges crítics a la nefasta actuació del Govern valencià. Són aquestes tres organitzacions les que es varen reunir amb Carlos Mazón el mateix dia de la tragèdia al migdia, just abans del seu ‘famós’ dinar, sense que hagi transcendit que cap dels participants li fes esment de la situació d’alerta meteorològica existent des de feia hores. Convé recordar que, mentre les grans empreses no van interrompre les seves activitats, la Universitat de València havia acordat la nit abans, encertadament, suspendre totes les seves activitats de la jornada.
Però, és clar, res podia posar en perill un llarg pont de cap de setmana per al sector turístic, ni la logística d’una gran cadena de supermercats, ni…
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
