Les emissores de ràdio acaben de passar el seu primer “examen parcial” del 2021. L’EGM ha tornat a ser protagonista dels matinals radiofònics, especialment per a aquells a qui les xifres han estat més positives. Tot un ritual que es repeteix tres cops l’any. Però més enllà dels dígits concrets, l’EGM ens permet de veure quines són les tendències del sector, un cop aixequem la vista i mirem les dades de, si més no, les darreres quatre onades. Una observació que ens ofereix un parell de lliçons i ens marca un repte de gran abast.

Primera lliçó: el català no és pas un obstacle per a l’èxit mediàtic. És més, pot ser un ingredient que suma quan el contingut és de màxima qualitat i està vinculat estretament a la proximitat. I les emissores catalanes van com un tro. El lideratge de la ràdio catalana, tant pel que fa a les emissores generalistes com a les temàtiques –musicals i informatives– no només és indiscutible, sinó que, si les xifres d’aquesta primera onada es consoliden en les vinents, estaríem parlant d’un lideratge en expansió. Una destacada RAC1 i una Catalunya Ràdio que continuen marcant una gran distància amb la resta, superant el milió i mig d’oients totes dues. Un mapa de consums radiofònics que és radicalment diferent de l’espanyol: la primera emissora estatal, la SER, és tercera a Catalunya; i mentre que l’emissora pública d’aquí és la segona i se situa molt distanciada de la tercera, RNE és la quarta a nivell estatal, amb una audiència que no arriba al 25% de la primera.

Pel que fa a les radiofórmules, el grup Flaix recupera embranzida respecte la darrera onada de l’any passat i torna a situar-se al voltant del mig milió d’oients; amb una pujada significativa tant de Flaix FM com de Ràdio Flaixbac. Això és especialment destacable si tenim en compte que el conjunt de la ràdio musical viu un procés de reducció de la seva audiència que ja va començar fa temps.

Aquesta tendència té molt a veure amb la brutal diferència de consums radiofònics segons l’edat. Adolescents, joves… i joves però menys, escolten molt, molt menys la ràdio que les generacions més grans. La situació és força similar si veiem el que passa a la televisió convencional de fa dies. En un cas i l’altre ens trobem amb un canvi radical, facilitat i alhora promogut pel protagonisme dels aparells mòbils en tot l’univers mediàtic i audiovisual. De sintonitzar la ràdio per la FM –o molt minoritàriament a la TDT– al creixent protagonisme dels consums a la carta i de l’oferta de programes i continguts en podcast, que ni tan sols són presents a la graella radiofònica convencional. Continguts que, en moltes ocasions, estan directament orientats a aquestes franges d’edat poc o molt allunyades dels consums radiofònics convencionals. Cal recordar aquí com Catalunya Ràdio va fer-ne una decidida i exitosa aposta, pionera al nostre país, que darrerament ha estat resposta, a l’altra vorera de l’avinguda Diagonal de Barcelona, amb RAC+1 i el seu ventall de continguts.

Aquesta és la segona lliçó: la ràdio està protagonitzant una etapa de transformació que fa que el concepte clàssic d’emissora vagi transmutant cap a un de nou, on la creació de continguts d’àudio, segmentats temàticament, va de la mà de la seva difusió en un ampli ventall d’opcions i plataformes. De “muntar la paradeta” al dial de l’FM, a ser activament presents allà on sigui la gent –xarxes socials– tot facilitant una experiència personalitzada i, fins i tot, més satisfactòria encara que les emissions hertzianes. Un exemple són les aplicacions de les emissores musicals, que poden oferir una qualitat de so clarament superior a l’estèreo que s’emet per la FM, i una usabilitat altament gratificant, gràcies a què la connectivitat de banda ampla en mobilitat ja arriba quasi a tot arreu. És a dir, abans l’oient trobava l’emissora, ara l’emissora “busca” l’oient allà on sigui.

Treure el català de la minorització audiovisual

I un cop apuntades aquestes dues lliçons, toca el torn del repte. Un repte majúscul: de com traslladem aquest èxit de la ràdio catalana a la resta del sector audiovisual, pensant especialment, molt especialment, en les noves generacions; des dels menuts de la casa fins a aquells que van a l’institut, l’FP, la universitat o ja inicien la seva trajectòria professional. Uns nens i joves que avui, al nostre país, consumeixen bàsicament –per no dir quasi exclusivament– continguts audiovisuals fets a fora i que ni tan sols els hi parlen en català.

De l’encertada combinació d’una promoció intensiva del talent professional, artístic i empresarial que tenim; d’una nova estratègia pública que abandoni la dinàmica actual de l’anar fent amb el que es pot –i on la CCMA ha de tenir un paper clau–, i d’un marc normatiu que promogui intensament el pluralisme lingüístic de tota l’oferta audiovisual que ens arriba per múltiples vies, podríem tenir els ingredients bàsics per assolir l’èxit en aquest repte. Un dels principals reptes de la Catalunya del segle XXI.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram