Darrerament han (re)sorgit dues propostes pretesament beneficioses per al servei públic que ofereix TV3 que, en cas de materialitzar-se, suposarien dos obstacles insalvables per a la consecució del lideratge televisiu dels canals de la CCMA a Catalunya que molts voldríem i que tant li convindria al país.
Fa pocs dies es presentava un manifest en defensa del doblatge en català, signat per diverses personalitats de la cultura, les arts i la comunicació. Un manifest que torna a posar sobre la taula l’enorme i discriminatòria diferència entre l’omnipresent oferta de cinema doblat al castellà i l’oferta en la llengua de Ramon Llull; davant d’una Llei del cinema que porta ja sis anys sense aplicar.
Si sortim de la gran pantalla, fins al naixement de TV3 la situació era un desert absolut pel que fa a l’oferta de ficció doblada al català. Més cap aquí, el 2005, TV3 decidia posar en marxa el servei català de doblatge, que permetia canalitzar els doblatges fets per a la casa a noves difusions: DVD o altres canals televisius, a cost zero per als seus operadors. La reducció dràstica de compres de drets d’antena, però, ha portat a una duríssima reducció de produccions estrangeres doblades al català que pot aportar aquest servei. Si l’any 2008 va arribar a superar les 2.600 hores, l’any passat tot just superà el miler, sumant films, sèries, documentals i animació per al canal Super3. Una caiguda de més del 60%!
Mentre les pel·lícules doblades continuen sent l’opció més que majoritària dels nostres espectadors –però en castellà pel que abans hem comentat–, el discurs en favor d’un ús excloent de la VOSC es pretén fer arribar a la televisió, considerant que TV3 no hauria d’oferir ficció doblada al català. Una pràctica que ja es fa amb les declaracions que editen els informatius, que han substituït el doblatge de les veus que no s’expressen ni en català, ni en aranès, ni en castellà, per un text sobretitulat (decisió discutible si pensem en quines circumstàncies domèstiques se segueixen els Telenotícies, però deixem aquesta qüestió concreta per un altre article).
Eliminar els doblatges de TV3 seria una opció sense cap mena de dubte errònia, ja que davant d’uns espectadors acostumats a consumir ficció i documentals doblats, la faria perdre molt davant l’oferta doblada en castellà de les grans cadenes espanyoles i , de retruc, condemnaria l’oferta de films doblats al català a esdevenir cada cop menys atractiva a l’hora d’anar al cinema de la que ja ho és ara (el títol “oficial” de la pel·lícula, els tràilers i la publicitat fan sempre referència a la versió en castellà). A més, cal recordar que, en el cas de la televisió, doblatge al català i VOSC no només són totalment compatibles alhora, sinó que són una oferta complementària i necessària, per exemple per atendre la ciutadania amb discapacitat auditiva.
Aquesta mateixa setmana, he pogut escoltar una reflexió ben escaient, de Tatxo Benet al darrer Fòrum del CAC, en què recordava que TV3 té una funció social diferenciada a la que tenen les TV públiques d’altres països, que és la lingüística: “TV3 és l’eina principal per fer del català llengua de prestigi”. Doncs això. A tothora i amb la millor oferta possible.
Una cosa similar passa amb els horaris. Tots sabem que aquí i al conjunt de l’actual Estat espanyol el prime time televisiu –on es concentra l’audiència del dia– és més tardà que a la resta d’Europa, perquè comença una hora més tard i arriba fins a les 12 de la nit i més enllà i tot.
Pel que es coneix, la llei sobre la reforma horària que es preveu que aprovi el Parlament l’any vinent podria imposar un obstacle a TV3, obligant la televisió pública catalana a finalitzar la seva oferta de prime time a les 23h, més o menys quan comença la sèrie Merlí. Parlem d’una decisió que impediria que TV3 fos competitiva en, si més no, una tercera part de l’horari de prime time. Un fet que comportaria un inevitable impacte negatiu en el share de la cadena i, amb ell, una reducció molt seriosa del seu potencial publicitari. Una dinàmica que comportaria una espiral perversa de baixada d’audiència i d’ingressos. I unes Atresmedia i Mediaset aplaudint fins fer-se mal a les mans…
Si algú encara dubta del mal que faria, li recordaria que en el seu dia TV3 va decidir abandonar la decisió d’emetre el Telenotícies vespre a dos quarts de 9, després de constatar com cada dia se li escapava una part de l’audiència a altres ofertes informatives que començaven a les 9. A quina hora comença ara el TN vespre? Doncs això.
La cosa no està en la necessitat, indubtable, de racionalitzar els nostres horaris, sinó de com fer-ho. Uns horaris televisius més europeus no serien la causa d’aquest positiu canvi, sinó una conseqüència beneficiosa a l’hora de pensar en les hores de descans diari.
És allò de les intencions. Que poden ser bones o fins i tot molt bones, però tenir unes efectes ben galdosos. Evitem-los, doncs, que de TV3 només en tenim una.
Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.
