Tothom recordarà l’esperpèntic inici del darrer debat electoral a TV3, que va començar amb dues candidates intentant desqualificar al seu director mentre feia la seva tasca de moderador del programa, i que va acabar amb un nou atac al conjunt dels seus professionals en una de les intervencions finals: el servei públic audiovisual transformat en una pretesa “anomalia”. Entesos.
Doncs bé, el canal que va aconseguir prop del 42% d’audiència a la nit de les eleccions, sembla que no el podran tancar, censurar, ofegar, intervenir ni liquidar. Ni aquest, ni Catalunya Ràdio, ni la resta d’emissores, canals i portals de la CCMA. El discurs de l’odi i la mentida és destructiu, sí, però és d’efectes limitats davant d’una societat madura democràticament. Una societat que vol i defensa uns mitjans lliures, tant públics com privats.
Dels resultats de les eleccions del 28-A caldria extreure’n alguna reflexió més, destinada als professionals de la comunicació, i especialment als periodistes. Parlo de tot el que ha suposat la promoció mediàtica i el blanquejament d’un partit com Vox, i de la necessària autocrítica que s’haurien de fer molts professionals a Madrid… i uns quants aquí. No em refereixo tant als de la “caverna mediàtica” –petició estèril– sinó als situats en l’espai dit progressista, que ha fet mans i mànigues per, primer, criminalitzar per terra, mar i aire el procés d’autodeterminació català, atorgant legitimitat a la seva repressió; que és l’esquer electoral utilitzat per la ultradreta espanyola per sortir de l’armari de les sigles on refugiava fins ara tots els seus vots: PP i Cs. I segon, quan a aquesta força ultradretana ja se li havia atorgat carta de “normalitat” en el joc polític, es carregava al sobiranisme català la responsabilitat del seu protagonisme. Un exercici d’hipocresia majúscul que només podria ser superat si algú hagués culpabilitzat l’empenta del moviment de drets civils nord-americà de l’escalada violenta protagonitzada pel KKK. Un disbarat, oi? Doncs això.
Però per fer autocrítica primer has de reconèixer sota quines premisses analitzes la realitat, i si aquestes entren o no en col·lisió amb el codi deontològic del periodisme. I per a molts i moltes dels professionals esmentats –inconscientment o no– el nacionalisme espanyol està per damunt de molts valors bàsics. Només així es pot entendre com una periodista “progre” i un exministre del PP coincideixin en considerar un procés, pacífic, d’independència com a molt més greu, intolerablement més greu, que el terrorisme. Si una deia aquests dies que “diguem-ne que al País Basc, amb tota la violència, no es va creuar la línia vermella del referèndum”, l’altre digué, mesos abans de l’atemptat de Barcelona del 17-A, que “un atac terrorista se supera, la dissolució d’Espanya és irreversible”.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
