Ara sí, ara parlar de podcast forma part de certa normalitat i no cal donar tantes explicacions com fa un temps. Encara falta una mica més de pedagogia, però aquesta forma d’àudio “encapsulat” ja no és cosa de quatre que, mira, els ha donat per aquí. Diu la història més o menys oficial que el podcast va néixer per resoldre un problema de distribució de l’àudio a través d’internet i un periodista de The Guardian va donar-li el tret de sortida el 2004. Si voleu saber-ne més, no dubteu a llegir dos professors i investigadors que van ser pioners i, de forma molt valenta, van decidir convertir el podcast en el seu objecte d’estudi i fer-ne una tesi. Cosa gens fàcil, en puc donar fe. Des de la Universitat de Vic, Toni Sellas, i des de la Universitat Carlos III de Madrid, Ignacio Gallego.
En aquests 15 anys, el podcast ha passat de fer cua a la llista de termes anglosaxons que esperen ser assimilats a disposar d’una producció científica prou rica, tenir jornades pròpies des de l’àmbit dels podcàsters independents (com ara PostcastDays), ser inclòs en prestigiosos congressos i formar part de l’oferta programàtica de ràdios ja consagrades.
Declinar l’àudio en forma de podcast no és gaire difícil i sí molt enriquidor. El terme es fa servir actualment per referir-se tant a programes de ràdio que, un cop emesos, s’encapsulen i es pengen al web de l’emissora per tal de ser escoltats quan es vulgui, com també fa referència a una peça d’àudio gravada per qualsevol persona (podcàster), ja sigui impregnat de l’esperit més amateur com del més professional, amb continguts tan diversos que es fa impossible llistar-los. Hi ha diaris que també els han inclòs com a contingut complementari de la seva oferta informativa, i no són poques ja les marques i organitzacions que els han incorporat com a eina de comunicació i de màrqueting. Fer podcàsting és relativament fàcil i barat, sobretot perquè la universalització tecnològica i les pròpies característiques de l’àudio, respecte al vídeo, permeten una circulació més ràpida del so.
Però el podcast té una altra utilitat que la gent que ens dediquem a la docència volem aprofitar al màxim: la possibilitat de (re)educar el jovent en la cura i respecte per a l’àudio, i això implica saber parlar, saber escoltar (fonamental!) i prendre consciència de les immenses possibilitats del so, ja sigui en forma de veu, música, efectes… o el propi silenci. En una època en què tothom parla d’storytelling (la narrativa de tota la vida), quanta gent coneixeu que sàpiga explicar històries, que sàpiga narrar amb la veu fins a captivar-vos? Quanta gent coneixeu que no faci cantarella, que vocalitzi, que sàpiga treballar amb les pauses, els silencis i l’entonació? Quanta gent (professional?) coneixeu que sàpiga mesclar veu i música de manera que se senti qui parla i no la música per sobre? Quanta gent, en definitiva, que vol controlar el relat però no sap narrar?
El podcast serveix per distreure, informar, divertir, vendre i també educar. Són diverses les universitats que usen el podcast amb finalitats docents i pedagògiques. També en teniu un exemple que conjuga el millor del periodisme, la joventut i l’àudio amb la iniciativa Podium.me.
Si algú està pensant que amb el podcast ningú no ha descobert la sopa d’all, tindria tota la raó. Malgrat que alguns podcàsters afirmen que aporten coses noves i diferents, podríem bescanviar la paraula podcast per ràdio a les línies anteriors i no desentonaria. El que passa, però, és que el que podria semblar tot just una discussió terminològica amaga un problema real de fons: en quin moment el jovent va decidir deixar d’escoltar (no només la ràdio) i, sobretot, per què? Si els volem recuperar, si volem que ens tornin a escoltar, no podem menystenir el podcast i hem d’aprofitar-lo, si cal, per conduir-los cap a la ràdio. El podcast com a eina de distribució és útil; els podcàsters com a referents representen sovint sang nova que connecta millor amb la gent jove; i fer podcàsting els obre una finestra d’oportunitat per llençar-se a provar-ho i no els cal ni una llicència ni permís de cap empresa.
Sembla que mai no havia resultat tan fàcil declinar l’àudio.
Montse Bonet Bagant, professora de Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Article publicat en el número de tardor 2019 de la revista Comunicació 21.
