Si encara no has vist la sèrie documental El negre té nom d’en Fèlix Colomer, ja fas tard: corre a 3Cat a recuperar-la. Els tres episodis se’t faran curts. I el final és de pel·lícula. És, però, un final incomplet que et deixa intranquil·la, per una part de la trama que revela un deute pendent dels banyolins, i afegiria que dels catalans i dels europeus en general, en part a causa del factor Espanya, que inesperadament treu el cap en tot el despropòsit que ja de per si era la lamentable història del “negre de Banyoles”.
El documental posa la societat catalana davant del mirall i comunica la vergonya d’un passat que per a alguns encara és present. Hem estat racistes, sí. Encara que no en fóssim conscients. I molts encara ho són, ara ja amb consciència. El temps canvia les perspectives i és evident que, el que vam visitar de petits al Museu Darder, la mirada de 2025 ens fa adonar com n’estàvem equivocats. El “tota la vida ha estat així” no pot ser mai una excusa per no actualitzar-nos i no fer justícia.
Imagina’t que enterres el pare, la persona més respectada del teu territori. I a la nit uns lladres estrangers en profanen la tomba, li arrenquen la pell i l’esquarteren i el segresten. El farceixen de palla i filferros per fer diners venent-lo com si fos un animal dissecat a 12.000 km de casa per exposar-lo com a atracció grotesca. Encara et semblaria acceptable? Doncs resulta que, en ple 2025, encara hi ha a Banyoles, i per Catalunya segur que també, qui defensa que el “negre” hauria de seguir “conservat” com una peça de museu, i així queda palès al documental, amb “bromes” de cunyat que et glacen la sang.
“No podem canviar el passat, però el futur exigeix fer-ho bé aquest cop. Comunicar el perdó no és opcional. És un deure”
Quan érem infants, no sabíem que l’imaginari popular que hem construït entorn de la vida a l’Àfrica era racista. Ara sí. No sabíem que ens havien mentit sobre l’origen del “negre de Banyoles”, que ens l’havien venut com a un indígena caníbal per civilitzar més a prop de l’animal que d’un ser humà. Ara sí. No sabíem que al metge Alphonse Arcelin, la denuncia judicial d’aquella indignitat li va costar l’embargament del sou i l’exili, on va morir per unes costes judicials –error del seu propi advocat–.
Quan un equipament públic no només no comunica amb rigor, sinó que oculta barroerament una veritat que sap que el retrataria, toca que l’administració actuï. Encara que sigui amb anys de retard; Arcelin és mort, però han quedat qüestions pendents per resoldre. El documental revela, entre altres novetats que fan posar la pell de gallina, que el Govern espanyol només va traslladar una part del cadàver. La pell, el cabell, el bigoti, el penis i alguns dels ossos mai van sortir de Madrid, sinó que el Museu Nacional d’Antropologia d’Espanya els va “guardar en un magatzem”. “Com diu? Per què fer-ne? És ben seu!”, reclama indignat el forense Narcís Bardalet. Estupefacció quan la nova directora del museu informa que ara aquestes restes “s’han perdut”. “L’han perdut o l’han llençat? Dignitat és respectar el cadàver”, s’exclama finalment. “És fals que només hi havia ossos. I si volen, que em posin una querella, que en parlarem”, deixa anar, desafiant.
“El documental El negre té nom comunica la vergonya d’un passat que per a alguns encara és present. Hem estat racistes, sí. Encara que no en fóssim conscients”
Tant de bo la gran majoria fóssim com en Bardalet. Una autocrítica que sempre ens fem els catalans és que ens passem la vida demanant perdó: per ser diferents, per parlar el que parlem, per no molestar els veïns… Ara que tocaria, a què estan esperant les autoritats? És un deute moral dels polítics de tots els colors que van passar per l’Ajuntament de Banyoles i pel consistori actual, començant pel PSC i Esquerra, que es van ben cobrir de glòria. Fa saltar les llàgrimes comprovar la incapacitat de l’antic alcalde de la vila per demanar perdó a la filla d’Arcelin per tot el suplici que va patir per fer justícia.
Toca liderar un perdó públic i sincer a la família d’Arcelin. Toca reconvertir la Sala de l’Home del Museu Darder en unes explicacions sinceres a la ciutadania, acabar amb la gran mentida. Toca comunicar a la gent gran i als instituts projectant el documental, fins al darrer habitant de la comarca i més enllà la veritable història de Molawa VIII. Toca exigir a Madrid on és la part del cos que li falta per enviar-la on toca o que es donin les explicacions oficials oportunes als seus descendents, a Botswana i a Sud-àfrica. I toca, com a país fins i tot, presentar-los també les excuses.
I a la ciutadania ens toca fer una reflexió i aprendre de la nostra pròpia història. Els museus i les institucions han de comunicar amb rigor i responsabilitat, i com a ciutadania toca exigir-ho com no ho fan així, en lloc de mirar cap a una altra banda. No podem pretendre que d’altres reparin deutes morals històrics amb nosaltres si nosaltres no fem el mateix. És de justícia i per honestedat no queda altra via d’afrontar la vida. No podem canviar el passat, però el futur exigeix fer-ho bé aquest cop. Comunicar el perdó no és opcional. És un deure.
Mireia Domènech i Bonet, periodista i comunicadora internacional i cultural.
Desinformació i ‘fake news’ per desenfocar el cas Cerdán - Marc Bataller
