Els atacs contra TV3 són ja un clàssic a què ens tenen acostumats determinades capçaleres de diaris, especialment a Madrid, i una part de la classe política d’aquí i gairebé tota la d’allà. Ara, això s’ha revolucionat fins el paroxisme. Es tracta de destruir la imatge de la casa sense manies ni escrúpols, cosa que hauria de facilitar plantejar una futura demolició per etapes. Tot s’hi val per fer mal, i alguns sectors professionals de casa nostra hi han caigut de quatre grapes.

Amb els seus errors i molts encerts, TV3 i Catalunya Ràdio representen uns pilars fonamentals del nostre sistema nacional de comunicació i, indiscutiblement, responen als principis bàsics de servei públic audiovisual que l’Europa democràticament desenvolupada comparteix. Es pot millorar, s’ha de millorar, i tant que sí! i ja ho he escrit en altres articles. Però anem al tema.

El que va començar amb un canvi d’agenda d’una entrevista a TV3, cosa ben normal en qualsevol programa, va acabar transformant-se en una denúncia de censura, per boca d’un especialista en la demagògia política. Aprofitant que li canviaven la data i no donant per bons els dies alternatius que li oferien, Josep Borrell i el seu partit obren foc i aconsegueixen els suficients altaveus mediàtics per esquitxar la casa. Ja només faltava la intervenció de Pedro Sánchez, emulant Alfonso Guerra, dient que TV3 és la “televisió del règim”. Bomba incendiària llançada.

El més gros havia d’arribar amb la Diada. Allò que tots els mitjans internacionals de prestigi, tots, van destacar a les seves portades o sumaris, amb centenars de periodistes estrangers acreditats a Barcelona, resulta que TV3 no ho podia retransmetre. Gràcies als recursos presentats per dues formacions líders en la defensa dels antiperiodístics blocs electorals, la Junta Electoral Central signava una de les resolucions més absurdes i agressives contra la llibertat d’informació i els principis deontològics del periodisme: calia “compensar” les formacions que van decidir girar l’esquena a la més gran manifestació de l’Europa moderna, destinant-hi hores i hores de programació al seu servei partidista. Al·lucinant!

Un cop més, el mal estava fet: una institució de l’Estat, pretesament “neutral”, estirava les orelles a TV3. Posteriors recursos a la JEC que intenten que TV3 faci el que ells vulguin amb aquestes “compensacions”, han demostrat la voluntat de traslladar els buenos tiempos de TVE –els d’abans i els d’ara– als mitjans públics catalans. Bomba perforant llançada.

Tot i no ser una de les formacions signants dels primers recursos, Albert Rivera s’apuntava a la festa, qualificant de “gravetat extrema” que TV3 fes la seva feina informativa l’11-S, tot afirmant que hi ha altres prioritats abans que dotar pressupostàriament els mitjans públics audiovisuals. Una manera indirecta de tornar a defensar el seu tancament, com ja han plantejat al Parlament en més d’una ocasió. El candidat Xavier Garcia Albiol li seguia el discurs, afirmant que la retransmissió era una “humiliació als treballadors de TV3” i una “vergonya”. Però tan al·lucinant com aquestes acusacions, ha estat el silenci d’alguns sectors professionals, de dins i fora de la casa, a aquestes agressions al legítim i irrenunciable dret democràtic a la informació. Bomba de fragmentació llançada.

De fet, i a un altre nivell, és el que li està passant al Consell de l’Audiovisual de Catalunya. A banda d’alguns personatges del món polític que també reclamen el seu tancament, ara s’ha intentat presentar com a actuació inquisitorial la decisió, ben lògica i normal, d’ampliar l’àmbit del seu informe sobre el pluralisme d’aquesta campanya electoral a les televisions d’àmbit estatal; d’acord amb el que diu l’article 1.2 de la seva llei de creació. O sigui, que fer un estudi per part d’una autoritat audiovisual equival a coaccionar uns mitjans que, no ho oblidem, o són de titularitat pública o són de concessió governamental de la Moncloa. Una mostra impagable del gruix de cultura democràtica que es gasta a l’Estat on encara som.

Aquesta orquestrada operació ens dóna una molt bona pista de la desesperació d’alguns amb el procés de canvi democràtic que arrela i avança dins la societat catalana, però també de la decisió d’enfonsar aquestes eines bàsiques de país… si aconseguissin aturar-lo. Per això, també, els resultats del 27-S seran decisius. No badem –començant pels professionals de la comunicació–i seguim endavant. Guanyem.

*Der Totale Krieg (guerra total) va ser el terme utilitzat per Joseph Goebbels al seu famós discurs del 18 de febrer de 1943, en el qual reclamà la mobilització general de l’Alemanya nazi contra els aliats, en un moment en que els exèrcits de Hitler ja havien perdut tota iniciativa bèl·lica. Goebbels i els seus encara no eren conscients que el seu futur seria anar reculant fins al búnquer de Berlín].

Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació. 

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram