Sota el títol Competències tecnològiques i nous perfils professionals: desafiaments del periodisme actual (Technological Skills and New Professional Profiles: Present Challenges for Journalism) els doctors Xosé López-García, catedràtic de Periodisme; Ana-Isabel Rodríguez-Vázquez, professora contractada; i Xosé Pereira-Fariña, professor, tots tres del Departament de Ciències de la Comunicació de la Universitat de Santiago de Compostel·la, han volgut conèixer amb aquest treball com es produeixen les interseccions de la tecnologia amb la pràctica professional en alguns dels corrents periodístics que més fan servir les noves eines: el periodisme multimèdia, el periodisme immersiu i el periodisme de dades.

Estimo que el treball ha estat motivat pel gran dilema del periodisme en la preparació dels professionals (especialment joves), per quan, malgrat que ho sembli, no passa tant per la incorporació de tecnologies i eines com per millorar les seves competències i habilitats amb un perfil que “aprofiti les oportunitats del model computacional mantenint l’essència periodística”.

Els autors reconeixen que l’objectiu del treball és doble: respondre les preguntes sobre quines eines fan servir els professionals per elaborar peces periodístiques amb aquestes tècniques, i quins coneixements i habilitats tecnològiques no eren necessàries per al periodisme del segle XX però sí en el del segle XXI.

Partint de la revisió d’informes de les organitzacions professionals o instituts de rellevància internacional, López-García, Rodríguez-Vázquez i Pereira-Fariña dissenyen una investigació exploratòria sobre el treball de 25 periodistes europeus i americans, escollint tres casos d’estudi que els permeten concloure que la “matriu tecnològica no només no desapareixerà, sinó que pot incrementar-se perquè el procés de canvi i tecnologització no té marxa enrere i exigeix evolucionar i adaptar-se a noves dinàmiques de treball en equips multidisciplinaris on el diàleg entre periodistes i tecnòlegs ha de ser fluid”.

Segons perceben els professionals, diferents perspectives alimenten la doble via de les competències i habilitats en els perfils de l’actual periodista tecnòleg que demana l’ecosistema i aquestes són responsabilitat dels departaments de periodisme de les universitats de l’Estat. L’extens treball afirma que la tecnologia digital està present en totes les dimensions del periodisme actual i es manifesta en quatre facetes o estadis diferenciats: quan hi ha una escassa dependència de les tecnologies en el procés de producció (human-centric journalism), quan la tecnologia facilita clarament el treball (technology-supported journalism), quan els periodistes depenen de les tecnologies per a produir continguts (technology-Infused journalism) i quan les tecnologies gestionen la creació de notícies (technology-oriented journalism). S’afirma que “les dimensions del periodisme tecnològic, en qualsevol dels seus enfocaments, indiquen que la gestió dels dispositius per a la producció i el treball periodístic a internet de les coses demanda un periodista més tecnològic que el professional de l’era industrial, al segle XX”.

Aquests investigadors del periodisme del segle XXI ens parlen de l’evolució de la societat xarxa, amb les noves formes de comunicació que caracteritzen i defineixen el context tecnològic en què ens movem, tot alimentant una convicció bastant generalitzada entre els principals actors de l’ecosistema comunicatiu, “la necessitat de canvis del periodisme per seguir sent rellevant en el segle actual”.

Certament, les empreses de comunicació i el periodisme afronten desafiaments decisius per conquerir el futur, el que contribueix al fet que facin esforços per intervenir en la societat digital amb renovats productes. Aquest nou entorn digital demanda als periodistes, per a l’exercici professional, competències i habilitats derivades de la tecnologització que té “la seva cara més visible en els dispositius de recerca, elaboració i difusió de continguts”.

Recorrent a altres autors –com Scolari, Hamilton, Flores-Vivar, Casero, Paulussen…– el treball sobre desafiaments del periodisme actual ens acosta al fet que “al periodista se li demana des d’un perfil polivalent fins a l’aprofitament i gestió de xarxes socials, capacitat de gestió empresarial de la seva pròpia empresa o de domini d’eines tecnològiques d’última generació per a la construcció de renovades narratives en el marc de les innovacions que es produeixen en les redaccions i de la revolució de la comunicació mòbil”.

D’aquí que, afirmen, la matriu tecnològica no només no desapareixerà, sinó que pot incrementar-se perquè el procés de canvi i tecnologització no té marxa enrere. Per això, adaptar-se i evolucionar és imprescindible, diuen, tot afirmant: “El periodista, sigui més o menys tecnòleg, ha de disposar de coneixements per cooperar amb altres perfils tecnològics que cada dia tenen més a dir per explicar el que passa a la societat. Programadors, tècnics de sistemes, desenvolupadors de programari… formen part dels nous equips i tots han de dialogar. Si el periodista no entén el que parlen els seus altres interlocutors, el seu paper en els equips serà residual”.

El treball recorre també a Xaquín González Veira, que només amb 35 anys és ja una de les més grans referències internacionals del periodisme digital. González Veira corrobora que la narrativa periodística, cada vegada més visual, exigeix “crear equips interdisciplinaris que apliquin tècniques de visualització, per a la qual cosa es necessiten desenvolupadors, dissenyadors, estadístiques, visualitzadors i cartògrafs que entenguin i treballin des del periodisme”. Per això, cal afrontar la necessitat de preparar els periodistes per a un entorn canviant en el qual les actuals tecnologies marquen les transformacions, obligant a entendre el seu plantejament i les seves singularitats, però sense descuidar els fonaments periodístics.

D’acord amb tot plegat, se’ns ve a dir que el periodista, a més, ha de conèixer l’argot que s’utilitza en la tecnologia: “el periodista pot conèixer més o menys de programació però, si no coneix l’argot, pateix rebuig en els equips que es creen per confeccionar les peces periodístiques que exigeixen la col·laboració de diversos especialistes”. Per això, insisteixen els professionals, “el periodista ha d’entendre la història de la tecnologia per a comprendre com actuen els sistemes. Si no té aquesta visió, se sent fora de joc en el treball en equip”.

On és, doncs, el repte? Aquest estudi ens assegura que el repte està en què l’informador adquireixi aquests coneixements i tingui una formació actualitzada. Exactament el que ha servit de base per a la investigació en la qual se sustenta aquest treball dels professors gallecs i que igualment és recollit –i per tant també ha servit de mostra per a un gran nombre d’informes de les organitzacions professionals o instituts que se segueixen en l’Observatori de Nous Mitjans de la Universitat de Santiago (World Editors Forum; Informe Anual de la Professió Periodística; Reuters Institute, entre d’altres); és a dir, que la matriu tecnològica no només no desapareixerà, sinó que pot incrementar-se perquè el procés de canvi i tecnologització no té marxa enrere. Per això, adaptar-se i evolucionar és imprescindible: “El periodista, sigui més o menys tecnòleg, ha de disposar de coneixements per cooperar amb altres perfils tecnològics que cada dia tenen més a dir per explicar el que passa a la societat. Programadors, tècnics de sistemes, desenvolupadors de programari… formen part dels nous equips i tots han de dialogar. Si el periodista no entén el que parlen els seus altres interlocutors, el seu paper en els equips serà residual”. Aquest procés d’adaptació del periodista cap a un món que no era el seu fins fa poc és complex però enriquidor, ja que li aporta valor afegit. Per això, conclou el treball que referencio, “el periodista ha d’entendre que el canvi està en el com i no en què”.

Potser aquí hi puc enquibir una falca. El sorprenent programa de diplomatura de postgrau en Periodisme local, comarcal i social (8a edició, curs 2017-2018) que organitza per d’aqui algunes setmanes la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Es tracta d’un curs que, pel que he llegit, s’adapta perfectament i afortunadament a aquests nous desafiaments del periodisme, i sobretot del periodisme local o de proximitat. Aquest postgrau de la UAB, a més a més de la necessària renovació de les rutines d’edició, producció, les tècniques de redacció i les TIC, penetra de ple en el ciberperiodisme i els seus efectes sobre les rutines dels mitjans tradicionals.

Conseqüents amb el que extraiem del treball que aquí s’ha comentat, cal celebrar que el postgrau de la UAB alimenti, des de diferents perspectives, la doble via que defineix les competències i habilitats que conformen els perfils del periodisme, que desemboca en el procés de l’actual periodista tecnòleg que els professionals perceben que demana l’ecosistema actual i els investigadors ho constaten. M’imagino els alumnes de la UAB endinsant-se en les Competències tecnològiques i nous perfils professionals: desafiaments del periodisme actual, títol que resumeix plenament la investigació dels professors López-García, Rodríguez-Vázquez i Pereira-Fariña.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram