Insisteixo, sóc un pesat: des de Barcelona no es fa cas de la premsa comarcal i local, de proximitat; és un fet constatable. El seguit de greuges m’està essent comentat en un seguit de correus que he rebut les darreres setmanes. He escollit alguns d’aquests greuges:
S’ha perdut el suport de Presidència de la Generalitat. Des de l’arribada del president Tarradellas, Presidència tenia amb la premsa de comarques unes atencions que dignificaven les capçaleres de fora de Barcelona i els donaven força moral. Tarradellas va establir el costum d’un cop l’any oferir un dinar a la Casa dels Canonges a una representació de la premsa de proximitat, vuit directors de diferents comarques; només hi era ell i el seu cap de premsa, cap conseller. També una vegada l’any, es convidava tota la premsa de comarques a enviar preguntes per escrit al president, que aquest contestava (totes!) en una roda de premsa exclusiva per a les publicacions de fora Barcelona. Aquest costum el va continuar Jordi Pujol durant tot el seu mandat. Avui dia, res de res. La consideració dels consellers ha anat també minvant. Durant molts anys, sempre que es podia, el conseller del qual depenia la comunicació visitava la redacció d’una publicació local i li concedia una entrevista (més llarga o més curta, segons el timing). Ara (potser hi ha alguna excepció puntual) aquest costum també ha passat a millor vida.
En totes les activitats de les associacions de premsa catalana (ACPC, ACPG, APPEC…) no aconsegueixen mai que un conseller/a s’hi deixi caure. Cap càrrec democràticament elegit assisteix al congrés anual de cadascuna d’aquestes associacions, activitats que òbviament acullen tots els editors de premsa, excepte, és clar, els de caràcter nacional i/o barceloní, que mengen a part. Sempre envien a presidir un alt funcionari, ja sigui secretari general o director general, que, per raons de protocol, estan per sota de l’alcalde on es celebri cada esdeveniment.
També tradicionalment –en aquest cas, el darrer va ser el president Ernest Benach– la presidència del Parlament oferia un esmorzar a la premsa de proximitat de totes les comarques, en el decurs del qual els directors de les publicacions compartien amb el president de la cambra l’actualitat política del país i, sobretot, temes que tenien referències concretes a les comarques.
Tot això s’ha anat acabant i les ajudes retallades fins a fer poc menys que impossibles els projectes que les associacions de premsa duen a terme per afavorir els petits editors: formació, estudis, beques, renovació tecnològica, entre d’altres. Òbviament, a més, una part important d’aquesta premsa de fora de Barcelona és editada per entitats sense afany de lucre i moltes d’altres fan de notaris de la realitat comarcal amb esforços econòmics personals.
I per què?, ens preguntem professionals, consultors, professors de periodisme i, per descomptat, els editors. Per què aquest menysteniment? No se li sap trobar resposta ni a la situació actual ni al procés que ha seguit. Maleït centralisme, em diu un editor tarragoní en el seu e-mail, justificant el seu pessimisme.
Potser sí, doncs, que el poc reconeixement de la premsa comarcal i local des de les més altes esferes polítiques aporten pessimisme. El Butlletí de l’ACPG recull un article del politòleg Guillem Carol, publicat a El Singular Digital, que em preocupa. Després de fer un repàs a l’evolució dels canals informatius durant els darrers anys, d’una manera agosarada i sense contrastar, diu textualment: “(…) moltes històriques capçaleres ja han tancat, altres estan a punt de fer-ho, totes han fet una dràstica reducció de personal i les que estan sobrevivint s’han vist obligades –per la manca de periodistes– ha convertir el diari o la revista en un recull de notes de premsa inodores i incolores”. Nois, molt fort això. Si corre la brama, mala feina al teler!
No és aquesta la realitat auditada i fefaent. Comunicació 21 i el mateix butlletí de l’ACPG porten la informació de la venda d’exemplars de la premsa diària a Barcelona durant l’any 2013, informació facilitada per l’Oficina per a la Justificació de la Difusió (OJD) que, repeteixo, dóna els resultats d’auditories, no pas d’enquestes. Ens diu que la difusió de diaris impresos a Catalunya va caure un 10,10% el 2013; aquesta davallada generalitzada es va produir principalment per la caiguda de les vendes a quiosc, del 14,45%. Segons aquestes dades, la premsa editada a Barcelona ven de promig i diàriament 273.566 exemplars.
Doncs bé, també segons l’OJD, la premsa editada a comarques té una difusió de 65.225 exemplars (ull, només la controlada per l’OJD, per tant les que vénen menys de 1.500 exemplars raonablement no hi són). Si a aquesta quantitat hi sumem la premsa associada a l’ACPG, també controlada per l’OJD, però de difusió gratuïta (191.451 exemplars) la quantitat final de premsa de proximitat que arriba a les llars catalanes és de 256.676 exemplars, sense comptar la ciutat de Barcelona. Què!
És absolutament necessària una comunió entre el Govern i la premsa “de casa”. És imprescindible que el president de Catalunya faci el gest i vulgui conèixer al seu despatx la representació d’aquesta premsa que ostenten els presidents de les associacions. I crec formalment que seria un veritable exercici democràtic i cívic que es recuperessin formes i la premsa forana rebés millor tracte, fos rebuda per les màximes autoritats del país i, a més, de respecte, rebés també la publicitat institucional que li pertoca i els ajuts necessaris per fer la tasca no comercial però necessària que es necessita per subsistir. Vénen basques quan hom veu els enormes talls de pastís que s’enduen els diaris barcelonins (que igual són merescuts, però segur que per la gent de comarques, també).
Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.
