Disculpeu les molèsties

Quan diem que el periodisme (també) està impregnat de masclisme n’hi ha que es posen les mans al cap, com si sentissin un disbarat. I ara, però com podeu insinuar-ho, això? Veieu fantasmes per tot arreu, no sigueu pesades! És per això que cada vegada hi ha més dones que hem decidit ser-ho més, de pesades. I que ens dediquem, per exemple, a recordar que només un 25% de les notícies estan protagonitzades per dones, mentre que el 75% tenen homes al centre de la informació. O a denunciar que a més d’invisibilitzar-nos, els mitjans ens presenten de manera estereotipada i sovint ens tracten com a objectes i no com a subjectes. O a assenyalar que a les seccions d’opinió hi ha una mitjana de 8 mascles per cada 2 femelles, segons els recomptes del col·lectiu On Són Les Dones, del qual formo part.

I és que els mitjans són especialistes a explicar una història que n’exclou moltes altres, d’històries i realitats. Com si l’actualitat es reduís a una enorme autopista asfaltada i il·luminada i mai no contemplés què passa als marges i als camins que han quedat a l’ombra, oblidats a l’altre cantó de les tanques. Com a periodistes tenim el repte de combatre la mirada androcèntrica (que sovint també és classista i racista) que ens ve instal·lada de sèrie: hem d’aprendre a fugir de la versió oficial que considera que allò que és masculí és universal i que ignora les experiències femenines, per “poc importants”. Així, per exemple, hem de vetllar perquè en una notícia sobre l’atur s’hi inclogui el percentatge d’aturades en relació al d’aturats. Perquè en una notícia sobre els camps de refugiats, s’esmentin totes les violències que pateixen les refugiades. Perquè en una notícia sobre medicaments se’ns indiqui si se n’han estudiat els efectes secundaris en dones o si, com és costum, s’ha partit de l’anatomia masculina com a model vàlid per a tots els cossos. Hem de fer reportatges sobre el turisme on també es parli de les condicions de les dones que netegen les habitacions de turistes. Hem d’escriure cròniques sobre premis literaris on es repassi la composició (no paritària) dels jurats i del conjunt de persones premiades. Hem de preparar peces esportives que no ignorin els triomfs de les esportistes. Hem d’abordar la violència masclista sense culpabilitzar ni les supervivents ni les víctimes.

Hem d’aprendre, en definitiva, a sortir dels focus de l’autopista per encendre fanals dins dels silencis socials. Només amb una perspectiva de gènere (real) podem reajustar el prisma i enfocar també les experiències i els sabers que s’escombren a la perifèria. Perquè allò que no s’anomena no existeix, que deia Steiner. I resulta que, ves per on, les dones existim. Disculpeu les molèsties.