La polèmica lingüística sobre la nova sèrie emesa per TV3 ha amagat l’autèntic drama que tenalla el canal i el conjunt de la CCMA: amb l’estructura actual i els diners disponibles, TV3 no pot produir sèries de ficció ni respondre a un greu i crònic problema, atreure el públic jove; o dit d’una altra manera, aturar l’envelliment accelerat de la seva audiència. El recent anunci que continguts estructurals de la graella de TV3, com Polònia o la telesèrie Com si fos ahir, no es reprendran a l’inici de la propera temporada sinó al novembre, testimonia com n’és de crítica la situació. El sostingut i meritori lideratge de TV3 és un arbre que no ens deixa veure la desforestació del bosc frondós que havia estat la ‘Corpo’ dins l’ecosistema mediàtic i cultural.
Amb una sabata i una espardenya no es guanya cap cursa
Com és prou conegut, els pressupostos de la CCMA s’han reduït aproximadament més d’un 25% en la darrera dècada. De superar els 400 milions hem baixat als aproximadament 300 d’ara on, a més d’un panorama televisiu dominat pel duopoli privat espanyol –tant a nivell d’audiències com de control del mercat publicitari–, hem de sumar-hi la massiva i creixent subscripció a les plataformes d’streaming i el protagonisme de xarxes socials com Facebook, YouTube, Instagram o ara també TikTok. Tots aquests factors han modificat radicalment el panorama de l’oferta i consum audiovisual que teníem fa deu o quinze anys. Ras i curt, s’ha situat la CCMA en una situació insostenible: pretendre que faci més coses i que respongui a una major i més diversificada competència que abans… amb molts menys diners. Missió impossible.
Recentment, el CAC ha tornat a recordar una de les propostes més contundents del Llibre blanc de l’audiovisual: que la CCMA incrementi el seu pressupost en prop de 132 milions anuals, per a dedicar-los íntegrament a la producció de ficció i als nous serveis de distribució digital. El càlcul d’aquesta xifra prové de voler situar les aportacions públiques per habitant i any en una quantitat equivalent a la d’altres televisions de països europeus que tenen demografies similars a la nostra: al voltant dels 55 euros,enfront dels 35 que rep ara la CCMA.
Una proposta que, com la resta del Llibre blanc, continua criant pols des de fa més de tres anys (i la Llei del cinema uns deu!). Certament, que la CCMA recuperés el nivell de recursos econòmics de fa uns anys seria una excel·lent notícia, però l’equiparació amb corporacions públiques com la NPO dels Països Baixos oblida un element fonamental que qüestiona fatalment la xifra resultant: l’oferta televisiva disponible a les llars d’aquests països és bàsicament la del propi país. Els tres canals de la televisió pública holandesa competeixen bàsicament només amb la resta de canals… holandesos.
El recent article de Joan M. Corbella sobre el finançament de les televisions públiques europees ens ofereix unes dades molt detallades de la seva situació. Centrant-nos en allò ens interessa aquí, si hi ha una corporació pública amb qui establir millors paral·lelismes pressupostaris seria la danesa DR. Per què? Perquè és de les poques corporacions que ha vist com la seva oferta televisiva ha augmentat d’audiència des del 2010, a diferència del que ha passat als Països Baixos,on els canals de la NPO han baixat, no gaire, però han baixat. I quina aportació pública tenia per habitant i any la DR? 168,5 euros el 2018, cosa que li va permetre gestionar un pressupost total de 974 milions d’euros aquell any… Després alguns encara es pregunten com en un país que compta amb un idioma propi que el parlen la meitat de persones que el català poden sorgir èxits televisius mundials com la sèrie Borgen.
Per tant, no parlem dels 6 milions que han arribat recentment a TV3 per poder finançar algunes produccions –i benvinguts siguin– sinó d’una quantitat que posi fi a la decadència de la ‘Corpo’. Tants com havia tingut la DR? Tots sabem que no seria una xifra assolible ni a curt ni a mig termini, però o volem guanyar la Champions audiovisual o ens dediquem a una altra cosa.
Adequar l’eina a la nova realitat, no fer-ne retocs
Durant molts anys TV3 es va beneficiar de ser, d’alguna manera, la TV del Barça. La suma dels drets de retransmissió en diversos esports amb volums molt importants d’aficionats (futbol, bàsquet, Fórmula 1…) van justificar una molt important redacció d’esports, segregada de la resta dels serveis informatius. Però fa temps que la situació és ben bé una altra. A inicis de la passada dècada, quan van arribar les retallades pressupostàries, es van prendre algunes decisions que només es podien entendre en clau interna, però que han resultat un desastre estratègic fora dels edificis de Sant Joan Despí. Mentre es creava un canal d’esports quan els drets de retransmissió més importants ja els tenien uns altres –i que s’ha acabat omplint amb el que es troba al fons del magatzem– es liquidava el canal juvenil 3XL i es condemnava el Super3 a compartir canal amb un 33 quasi irrellevant per a l’audiència, i a no tenir recursos per comprar les sèries més exitoses del mercat internacional, i menys encara per coproduir-ne alguna de pròpia que fos competitiva. La recent extinció de la direcció d’esports –deixant de banda alguns recents episodis que la poden haver precipitat– no aporta cap solució si es queda en una mesura aïllada.
Intervenir sobre l’actual oferta de canals televisius és, només, una part de les actuacions estratègiques que cal prendre dins per tornar a tenir una ‘Corpo’ competitiva en tots els fronts audiovisuals de fora. Si abans dèiem que sense diners no es poden fer propostes guanyadores, sense una estructura molt eficient i rejovenida els recursos no aniran allà on més calen.
I finalment la llengua
La CCMA té les missions de servei públic comunes amb la resta de televisions, però en té una que, de forma tan o més important que en l’època de la seva fundació, li pertoca a ella, amb tota la consideració que cal al paper que hi juguen IB3, À Punt, i també les televisions locals: és la televisió de la llengua catalana, de la seva difusió, promoció, projecció, en i des de tota la seva oferta de continguts, siguin informatius, culturals, d’entreteniment, de ficció, infantils… els que siguin. Sempre. Ningú més, enlloc, pot fer la tasca que li correspon als canals televisius i les plataformes digitals de la ‘Corpo’. Més encara, a tot el món no hi ha cap altre canal/plataforma en català destinat als més menuts que el Super3.
Tornant a l’inici de l’article, la polèmica sobre una bona sèrie com Drama estava viciada d’origen: sovint s’oblidava que la sèrie és de TVE, concretament del seu canal digital Playz, destinat als joves (vaja, allò que no té la CCMA). Dit això, allò que podria tenir de gest de normalitat, com que finalment una plataforma de la televisió estatal produeixi i difongui una sèrie amb diàlegs en català, a TV3 grinyola. No pas el fet que hi hagi personatges que parlin en castellà (cap novetat a TV3) sinó els hàbits lingüístics que s’hi practiquen: el català no s’empra amb desconeguts, el català no es parla amb castellanoparlants, el català no és, doncs, la llengua d’ús social a la sèrie. Algú ha dit que això és reflectir la realitat (cosa discutible) i que precisament això ha de fer TV3. I no, una sèrie de ficció no té cap obligació de reflectir cap realitat, en tot cas això són coses per als espais informatius.
Que els bons guionistes de la sèrie hagin anat per aquí és part de la seva llibertat creativa, només faltaria! Però TV3 té la responsabilitat de generar un discurs empàtic, engrescador i positiu cap al català en qualsevol circumstància. De promoure als qui l’utilitzen, siguin persones reals o personatges de ficció, cosa que no sempre s’ha practicat a l’hora de buscar testimonis o especialistes. I això sense esmentar errades tan greus com provocar la desaparició del català en un programa, amb presentadora i col·laboradors al plató, durant tota l’estona que tenien un convidat castellanoparlant. D’això fa ben pocs dies. O s’entén bé que la llengua de TV3 és el català, però especialment que la televisió del català i la seva cultura és TV3, o l’esforç públic que s’haurà de fer –que s’ha de fer– per ella deixa de tenir gaire sentit.
I això té una derivada que ja havíem apuntat abans: el públic infantil i adolescent. La recuperació d’una plataforma digital destinada als joves i fer sortir el Super3 del vagó de cua dels canals infantils haurien de ser dues de les principals prioritats, que alguns venim reclamant de fa temps i que ara, fins i tot un recent estudi encarregat pel Govern ho planteja en les seves conclusions. Dissenyar i executar una estratègia exitosa de consum infantil i juvenil de continguts en català, en qualsevol pantalla o xarxa social, és una obligació absoluta per a la CCMA.
Si em permeteu dir-ho pel broc gros. TV3 ha d’arribar exitosament a ciutadans que opten sistemàticament per consumir continguts en altres idiomes, “malgrat” que la seva oferta sigui en català. En qualsevol circumstància. Sempre en català. Com va passar a l’inici de TV3 amb la sèrie Dallas que anteriorment havia emès TVE, o amb Bola de Drac anys més tard.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
