És fàcil d’entendre la universalitat de la regla que diu que, com més acceptació té entre els consumidors el producte o servei que ofereix una empresa, més ingressos ha de ser capaç de generar. Si la pandèmia t’obliga a tancar, com és el cas de tots els negocis del sector turístic, ingresses zero. Si pel contrari, la mateixa Covid-19 et converteix en una de les poques alternatives de consum, sigui per una qüestió de necessitat o també com a vàlvula de distracció entre tant avorriment, com és el cas de la distribució alimentària, guanyes ingressos.

Però sempre hi ha llogarrets que, com el poblet d’Astèrix, es resisteixen a la norma, encara que aquesta aparegui davant del sentit comú, sota l’aparença d’universalitat. Així que sí, és possible trobar empreses que, amb una acceptació més gran i major consum del seu producte, ingressin menys diners. Benvinguts al món de les empreses periodístiques! Els mitjans són el poblet gal que escapa a qualsevol lògica, només que el druida Panoràmix encara no ha trobat cap poció màgica que no sigui la de les retallades de sou, els ERTO i, arribat el cas, els acomiadaments.

Vocento, Prensa Ibérica, Godó, Henneo, Unidad Editorial, un darrere l’altre, amb diferents graus i intensitats, han aplicat enmig de la Covid-19 mesures d’estalvi econòmic que afecten la seva plantilla, coincidint amb un increment del consum del seu producte –les notícies– per part d’una societat confinada que, en el mentrestant, es dedica a engolir compulsivament informació elaborada, paradoxalment, per les mateixes empreses periodístiques que han de retallar sous i jornades per mantenir-se en peus. Només l’Ara s’ha mantingut al marge d’aquesta tendència, traslladant únicament als seus directius la retallada de salari, però deixant al marge redactors.

En una de les converses confinades que ha organitzat el Col·legi de Periodistes de Catalunya durant el segrest domiciliari legal que venim patint des de fa dos mesos, les directores d’El Periódico i l’Ara, Anna Cristeto i Esther Vera, i el director de La Vanguardia, Jordi Juan, explicaven les dificultats i el sobreesforç que suposava treure cada dia el seu diari i els esforços que el seu planter de redactors havia de fer per mantenir la qualitat del producte.

Hi va haver temps per parlar de les dificultats empresarials afegides que la Covid-19 havia posat damunt d’unes taules habitualment plenes de problemes, i unanimitat en la consideració que la viabilitat dels seus respectius projectes passava pel periodisme de qualitat i diferenciat per aconseguir que el ciutadà estigui disposat a pagar per consumir-lo. Esther Vera tingué la darrera paraula i la va fer servir per remarcar que “no podem aspirar a fer bon periodisme si no respectem els periodistes”.

Quin és el llindar del respecte als periodistes? Quines són les condicions salarials i de treball a partir del qual es pot dir que se’ls falta al respecte? És faltar-los al respecte aplicar mesures de reducció de la massa salarial just en el moment que més consumida és la seva feina i al mateix temps més difícil de produir? La resposta no és fàcil en l’àmbit privat, ja que els mitjans públics juguen aquest partit en condicions de privilegi.

Podríem consensuar que si la viabilitat de la seva empresa està amenaçada tots els esforços són necessaris i exigibles. Però a dir veritat, fins i tot coincidint en això seria impossible posar-nos d’acord en fins on i de quina manera aquests sacrificis haurien de concretar-se. Així que és millor deixar-ho estar.

Però això no fa menys certa la sentència que sense respectar els periodistes –condicions de treball dignes i salari acord a la qualificació i coneixements que requereix la seva tasca– és impossible fer periodisme de qualitat. De la mateixa manera que també es pot dir que, si els periodistes no respecten les regles bàsiques de l’ofici, tampoc en sortirà res que mereixi el nom de periodisme.

Es podran fer continguts, es podran omplir planes i pantalles amb línies escrites, es podran pescar milions de clics, però res d’això té a veure amb les grans paraules plenes de transcendència que normalment acompanyen al periodisme, fins a convertir-lo en un dels garants de les societats obertes i democràtiques.

Res fa pensar que les mesures aplicades amb motiu de la pandèmia hagin de ser les darreres quan aquesta alleugereixi la seva pressió sobre la nostra vida diària. És més que probable que el deteriorament dels comptes de resultats de les empreses periodístiques s’accentuï en el futur a mig termini. El quiosc és una línia cap avall, els subscriptors de pagament són insuficients i la publicitat, llevat de la que va lligada per inèrcia al negoci de la influència institucional, política i econòmica, multiplica cada dia els canals i els formats que en milloren l’eficàcia fora dels negocis informatius. Lluny del que pugui semblar, tampoc els mitjans estrictament digitals tenen prou coixí per resistir, malgrat els costos de producció siguin molt menors.

Però malgrat tots aquests condicionants seguirà sent veritat que sense respectar els periodistes no hi podrà haver bon periodisme. I arribats aquí val més que siguem clars. Seran els editors els que marquin la diferència. I no tant per la major o menor duresa en les decisions que hagin de prendre, si no en executar-les mostrant-se convençuts de les particularitats del seu projecte empresarial i donant proves que, per molt que hagin de passar el rasclet, no obliden quina és la funció social que han de seguir complint les seves empreses per seguir sent mereixedores del cognom “periodístiques”.

És inevitable que els temps durs, que fa temps que ens acompanyen, tendeixin a accentuar-se. Així ho ha volgut el cigne negre batejat com a Covid-19. Però hi haurà diferències entre capejar-los en companyia d’editors o dels qui només se’n fan dir. El respecte serà el que marcarà les diferències entre els del primer grup i el segon.

Josep Martí Blanch, periodista.