La commemoració del 40è aniversari de Ràdio 4, magníficament comentat pel company de tribuna Estanis Alcover i Martí amb proposta ciutadana inclosa –i que podeu aprofundir amb el recent llibre Ràdio 4, 40 anys en català 1976-2016, de Josep M. Adell– il·lustra com el suposat concepte de respecte i promoció del pluringüisme de l’Estat espanyol pel que fa a l’univers mediàtic, com molts altres, ha esdevingut un decorat que amb el pas dels anys s’ha esmicolat fins a quasi desaparèixer; com ja van desaparèixer les Ràdio 4 del País Valencià i les Illes en un ja llunyà 1991.
La legislació que va posar en marxa les televisions privades d’àmbit estatal establia uns principis generals de programació, on el pluralisme cultural i lingüístic estava tímidament contemplat, juntament amb la posada en marxa de centres de producció “territorials”. Però l’evolució –millor dit la involució– va portar a anar tancant els estudis de les tres televisions concessionàries a Catalunya, i amb ells la desaparició de l’escassa oferta en català d’aquests mitjans. D’uns mitjans que utilitzen un espai públic com és el radioelèctric. Anys més tard, una precària quota de presència de les llengües no castellanes en aquestes televisions, no va passar dels esborranys de la Llei general de l’audiovisual espanyola. Uns no en volien ni sentir a parlar –grups mediàtics privats– i altres no van tenir cap problema en esborrar-ho del text abans de presentar-lo al Congrés de Diputats.
Pel que fa a l’àmbit dels mitjans públics, ja és prou coneguda la situació. De fa anys, una paupèrrima presència de programes en català a les graelles dels distints canals de TVE, i si eixamplem la mirada al conjunt de les indústries audiovisuals, veurem com la desaparició del fons estatal de foment de la cinematografia en llengua no castellana assenyala el mateix: ja no cal fingir. El supremacisme lingüístic en favor de l’espanyol és una expressió d’aquest nacionalisme banal en l’esfera comunicacional que hem tingut oportunitat d’analitzar en anteriors escrits.
Tot això és història, sí, però convé molt de tenir-la present de cara al futur disseny del marc regulatori de l’espai comunicacional català, pensant en tots els sistemes de difusió i distribució de l’oferta audiovisual, que fa dies que no només són les ones hertzianes. Vaja, el que fa –ja ha fet– qualsevol país normal.
Tornant a Ràdio 4. La voluntat de traslladar-la al centre de producció de TVE a Sant Cugat és vista pels seus professionals com un nou pas cap a la seva desaparició de facto. Un argument que no obeeix a cap motiu de resistència laboral a canviar de seu, sinó a la lògica ubicació que han de tenir els estudis de qualsevol ràdio d’àmplia cobertura territorial: ser a la capital i en un punt ben comunicat per les xarxes de transport, cosa que no és pas necessari en el cas de la TV… encara que no deixi de ser interessant. A Barcelona, a París o a Londres en tenim la mostra, tant si mirem emissores radiofòniques públiques com privades. Una lògica que alguns –i no penso ara en RTVE Catalunya– no semblen pensar-hi prou.
Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.
