Fa goig fixar-se aquestes setmanes en les propostes de l’activisme dels editors de mitjans de proximitat, ja siguin de premsa escrita, en paper o digital, com audiovisual. Es convoca el món docent –bàsic per a la formació dels nous periodistes–, s’anuncien dos premis de recerca –un dels quals sobre model de negoci en els mitjans de proximitat, senzillament elemental (com no s’havia fet abans?)–, jornades, congressos i properes assemblees en algunes associacions, les primeres després de la constitució de la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals.

Tot plegat fa patxoca i fa ensumar que les coses pinten millor, en general, a falta de saber el veritable suport publicitari i en emprenedoria que ha de donar la Secretaria de Comunicació del Govern. I no parlem de subvencions, perquè aquestes estan pensades i dirigides ara com ara per a la “gran premsa”.

Mireu, mentre a la patronal espanyola de la premsa, els representants dels grans diaris polemitzen sobre la imminència o no d’una fi momentània, o potser definitiva, de l’època de prosperitat de la premsa, els editors de mitjans locals –de proximitat– ja saben, de sempre, que han de fer mans i mànigues per subsistir amb ingressos publicitaris més restringits, i intentant aprofitar tots els mitjans possibles per generar nous ingressos. Ara bé, si el vent comença a bufar de cara, també la vela s’infla i es veu que aquesta bufera la controlen millor els petits editors. Deu ser perquè les seves embarcacions també són petitones i viren fàcil.

Pel que ens arriba dels congressos internacionals –ara ve el de la WAN, per exemple–, els editors es mouen en un apassionat debat al voltant de la necessitat dels periòdics de crear un nou model empresarial per afrontar els actuals desafiaments financers, administratius, tècnics i de model, així com assegurar la seva continuïtat i prosperitat en els anys vinents fent que la mamella digital ragi d’una vegada.

Al mateix temps, per als diaris grans el problema de les vendes continua essent, ara més que mai, objecte de discussió. La davallada és tan gran en l’àmbit de tot l’Estat que un diari “nacional” com La Razón acabarà tenint una difusió de pagament igual a la d’un diari comarcal, la qual cosa ja està fent camí. Els debats finals de tots els encontres internacionals d’editors tenen com a denominador comú que la pedra filosofal continua desapareguda.

Crec que a la premsa de proximitat catalana –local i comarcal, per a més dades– s’ha de mantenir el timó ben agafat i mantenir el rumb. Els editors han de ser honestos i no parlar ja de “a nosaltres ens va millor”, sinó demostrar-ho. La humilitat s’agafa repassant el dia a dia, i aquest repàs indica que les capçaleres “de casa” estan rebent, com totes les d’un quiosc, la caiguda de vendes, de les subscripcions i de la publicitat, amb honroses excepcions, que confirmen la regla. Però sí que han d’anotar l’enorme positivitat que aquest pendent és més suau i la davallada, continguda. Aquesta mirada a la realitat els farà afrontar el futur immediat des de la humilitat que proclamo, no mirant-se el melic i dir que bons som. Per navegar aquesta ruta calen molts esforços perquè hi ha molta feina. Una feina que és en mans de tots i amb la qual se solca la mar remant amb fermesa.

En aquestes trobades i activitats que el món dels mitjans locals inicien aquest 2015, hi haurà temps per reflexionar sobre la situació de la premsa de proximitat en el mercat català, amb un especial èmfasi cap als mitjans digitals i una capbussada important vers el multisuport i les multiplataformes. Perquè cal anar més lluny. S’hauran d’estudiar estratègies que comptin amb el consens dels membres de la nova federació i que tinguin viabilitat per a prosperar en el nou context. Però també farà falta una immersió pel fons de totes les associacions d’editors per a, des de la memòria del que s’ha vist des dels darrers anys, i amb el canvi substancial de l’actitud de les administracions, dissenyar els camins que haurien de dotar aquest model de mitjans tradicional d’unes eines millors i d’una més gran efectivitat com a conjunt patronal.

S’espera una especial atenció als nous conceptes publicitaris i de vendes d’exemplars perquè les publicacions i altres suports puguin rendibilitzar al màxim les seves activitats comercials, dotant-se de les “millors pràctiques”, seguint l’exemple d’empreses periodístiques més eficients, efectives, econòmiques i emprenedores d’arreu. Examinar les vendes a quiosc i les subscripcions, per treballar conjuntament en una anàlisi destinada a detenir la pèrdua de lectors i invertir aquesta tònica general amb la captació del lector jove i l’aprofitament del nou lector que està creant la premsa digital, recollint el testimoni de la premsa en paper gratuïta. Per a tot plegat, els editors catalans han de fer valer l’enginy.

Aquestes trobades i iniciatives dels mitjans locals han de dirigir el treball cap a un panorama actualitzat de les tendències i les innovacions en el món de la premsa i comptar amb dues novetats interessants: la dignificació de la figura del periodista en els mitjans de proximitat, i l’atenció necessària a les noves cultures i les noves llengües assentades ja en el nostre país, convençuts del paper que hi podem jugar en aquest fenomen, que ens afecta de manera molt directa en la lluita per captar lectors.

Els editors de mitjans locals han d’entendre que la qualitat és rendible i la influència social només es pot aconseguir a través d’aquesta, perquè, naturalment, els lectors intel·ligents demanen productes al seu nivell: creatius, audaços, valents… Perquè la diferència és un valor i un mitjà de proximitat també està obligat a decidir si vol ser o no un commodity o un article de valor afegit. En aquest darrer cas, cal invertir en intel·ligència, assumint problemes i treballant per al futur, preferint aquesta incertesa a la previsibilitat de la rutina assumida i no qüestionada. Com us deia, el futur de la premsa local és en mans de tots.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.