Per defecte, acostumo a pensar bé dels altres; diria que no sóc maliciós ni malpensat. Però amb els anys em faig més cagadubtes, vet-ho aquí. Fa molt que tinc seriosos dubtes sobre si de veritat no s’entén què és la premsa comarcal i local –dita ara de proximitat– o és que hi ha interessos per a menystenir-la. No parlo només del vessant comercial –on hi posem les centrals de mitjans i les agències de publicitat– sinó també del vessant polític: el Govern de Catalunya.

Aquesta mateixa setmana han nascut dos bolets més, enverinats per a la premsa aquesta diguem-ne més petita. Ja neixen així o els intoxiquen abans de créixer? Per una banda, es publica una enquesta del CEO on, oh! sorpresa, el premi se l’enduen només els diaris barcelonins, i per l’altra Presidència adjudica unes campanyes de publicitat exclusives per a determinats diaris, editats també a centenars de metres de la plaça de Sant Jaume.

Precisament, dins de la sèrie de línies en què està treballant la premsa per superar la profunda crisi de model en la qual està immersa, es troba la de reduir les seves tirades al mínim i deixar només l’indispensable per migrar tota la resta dels esforços a internet. En aquesta línia de treball, la idea és aportar la tirada estrictament necessària i treure-la de llocs i províncies més allunyades –on només hi hauria d’haver premsa local– i centrant-se estrictament en les capitals del país i zones d’alta influència política i econòmica. Senzillament estan parlant d’un model similar al dels EUA on hi ha grans diaris locals i regionals, però gairebé cap a nivell nacional, com insisteixo en explicar des de fa una colla d’anys.

Aquesta estratègia estalviaria molts diners en distribució, en paper, en tinta i, en definitiva, permetria estalviar un elevat cost en delegacions, que pràcticament han desaparegut per a la gran premsa en els últims dos anys. Aquest nou eix de distribució, centrat en les capitals (de demarcació, en el cas de Catalunya) i en el cas dels grans diaris només en informació d’interès ‘nacional’, també hi encaixaria una migració cap a continguts més reposats i d’anàlisi, centrant la immediatesa fonamentalment a internet.

Senzillament, proposo sentit comú. Aplicar la racionalitat a un negoci que, a hores d’ara, pateix per tots costats. Doncs no, no n’hi ha de tot això que parlo. De bona fe o no, s’està castigant la premsa local. Per entendre-ho una mica més, i fent un símil, amb la premsa passa com amb Catalunya vista des de Madrid. Per molt que des d’aquí s’expliquen –expliquem– i es fan números i les quantitats resultants es posen damunt la taula i aquestes ens diuen que des de Madrid no ens entenen i no ens comprenen i, ai las, ens ofeguen, perquè no ens volen bé, perquè la seva calculadora és diferent, perquè no apliquen el sentit comú i no raonen… Doncs tanquem els ulls i imaginem la premsa de proximitat. També està estigmatitzada.

I no us ho perdeu, una de les excuses generalitzades de la gent de negoci i dels polítics són les enquestes. Les enquestes ho capgiren tot. Doncs amb la premsa catalana ens passa igual. També hi ha enquestes. Algunes, com el Baròmetre (que Déu tingui a la Glòria), fet racionalment i com manen els cànons sociològics, és a dir, amb el màxim d’entrevistats possibles i un marge d’error mínim, no era prou bo; estava ben fet, sí, però no era prou bo i no se li feia cas.

Una i altra onada explicava que la premsa de Barcelona es desinfla com un globus a la que es va separant de la gran Barcelona i que, oh miracle, a les demarcacions que no són Barcelona la premsa líder no és la que s’edita al cap i casal.

Ara, el CEO, que no ofereix les garanties del Baròmetre, per raons òbvies del nombre d’enquestats, torna a sorprendre apuntant quins son els diaris més llegits. On? A Barcelona. Fins i tot el nouvingut (i ben trobat) Ara flipa perquè és més llegit que El País o El Punt Avui. I qui encara deu estar somiant en ogres deu ser la gent de 20 Minutos, que veu com el seu gratuït no surt entre els cinc diaris més llegits d’aquesta enquesta barcelonitzada.

Com que hi ha una eina que no admet dubtes, l’OJD, que audita la difusió de la premsa, em permeto d’ensenyar un quadre on hi ha la veritat i només la veritat sobre tirada, venda a quioscos, venda a subscriptors, vendes en blocs, etc. dels diaris El Punt Avui i Ara. Trobareu el quadre aquí sota, i clicant es farà gran. Una altre estona, si teniu temps, ho compareu amb els resultats del centre d’estudis d’opinió.

La publicitat de la Generalitat

No fa pas massa dies, Presidència va adjudicar a través d’una central de mitjans determinada publicitat als diaris benvolguts. Els ubicats a centenars de metres de Palau. Una vegada més, a la resta de la premsa en català, la comarcal i local, la deixen amb cara de tanoca. Aquestes enquestes de les quals parlàvem ja poden dir que les capçaleres privilegiades (sobre tot La Vanguardia) es fonen a un centenar de quilometres de la plaça de San Jaume. I que més enllà del cap i casal hi ha uns altres reietons que a les seves respectives demarcacions, comparativament (racionalment!) tenen unes vendes i una audiència superior.

A mi em sembla –i ara em surt una vena espontània de mal pensat– que el joc potser no és massa net. Un diari nacional precisament té l’avantatge enfront dels seus competidors locals d’aportar una major cobertura als seus anunciants, que a més poden ser locals o nacionals. Però com que la realitat ens diu que els lectors no els confirmen arreu del territori, per la qual cosa si això es comprovés fefaentment des del món publicitari podrien perdre un important nombre d’anunciants locals, però també nacionals que ja no pagarien tant per anuncis que potencialment ja sabran que veu menys gent.

I ara ve el que cou més: aquesta pèrdua de cobertura comercial aniria necessàriament unida a la pèrdua d’influència. La lògica numèrica indica que com més diaris es venguin “a tot el territori” més gran és la influència. I la premsa barcelonina necessita tant els polítics com els polítics es pensen –només es pensen– que (només) necessiten la premsa del cap i casal.

Gratuïtament ofereixo als editors dels grans diaris mimats una nova forma de veure-ho. La realitat –la veritat– de la influència de la premsa al territori català indicaria que no només és important quants et vegin, sinó qui et veu realment i si aquests tenen pes en les decisions o poden realment influir. Crec que, a més aquest ha de ser, precisament, el repte dels departaments comercials dels diaris barcelonins: convèncer els anunciants que la seva distribució reduïda al mínim pot ser tant o més atractiva que la seva actual oferta comercial. La mateixa fórmula, naturalment, és vàlida per al Govern català i els polítics en general.

La taula de la publicitat que s’acaba d’atorgar als grans diaris, que ho són, és fàcilment reordenada. El mateix import en euros es canalitza en anuncis per a més diaris: els líders de cada demarcació (Diari de Tarragona, Segre, també Diari de Girona i Regió 7). Veuran que els diaris barcelonins perdrien mitja plana en total, perquè els preus de tarifa dels diaris de fora de Barcelona i amb els descomptes que es fan avui dia des dels diaris barcelonins, hi haurà a més a més diners per fer una inserció als setmanaris locals i comarcals. Que un publicista faci números i ens els digui.

I tinc pendent una reflexió sobre la publicitat exclusiva a la premsa comarcal i local, la que suma la meitat de tota la difusió en premsa de Catalunya. Estic a l’espera de com acaba el compromís d’una federació d’associacions i del text de la futura llei de publicitat. No sigui que per ser racional faci una irracionalitat, oi?

Estanis Alcover i Martí. Consultor de comunicació. Del blog Fet per lEstanis d’in.directe.cat.