Opinió

El mite de les generacions “més tecnològiques”

|2019-05-03T08:25:53+02:003 Maig 2019|Comunicació21

Corrien els últims anys de la primera dècada del segle XXI quan el món educatiu universitari quedava sacsejat per un canvi de model que encara genera crítiques. En diuen Bolonya i personalment sempre he cregut que, malgrat que tot és millorable, se li atribueixen massa mals quan el principal problema és que es va implantar gairebé sense recursos. Recordo, a més, la preparació d’algunes assignatures de forta càrrega tecnològica, com ara la que nosaltres anomenem “la tecnologia de pensar” (Tecnologies de la Informació i la Comunicació, present a tots els graus), per diferenciar-la de la “tecnologia de tocar” (que només té el grau de Comunicació Audiovisual). Sigui com sigui, el professorat sovint sentíem que ens havíem de preparar i reciclar molt perquè el jovent que venia estava molt ben preparat i era “més tecnològic” que no pas nosaltres. Recordo algunes cares de pànic rematades per la lectura d’articles que afirmaven que els joves de llavors formaven la primera generació que sabia més de tecnologia que no pas l’anterior. Era aquest jovent, deien, qui ens podria ensenyar a nosaltres. Tampoc no hi veia més problema.

Han passat més de deu anys i sovint m’he preguntat i he preguntat als i les meves alumnes: “Què és ser molt tecnològic”? Òbviament, en el nostre context, ens referim a les tecnologies que usem per informar, informar-nos i comunicar. Jo, que pertanyo a la “generació Gutenberg”, educada en un sistema més lineal, basat en la paraula i l’abstracció, el relat oral i menys en la imatge explícita, quan ensenyava alguns programaris d’edició de so o d’àudio o alguns fonaments de manipulació del so tampoc no és que trobés gran entusiasme. Més aviat al contrari, tret d’uns pocs estudiants que en sabien molt, la majoria ni ho seguia ni li entusiasmava.

Després, els telèfons mòbils van afegir un nou component al suposat perfil high-tech dels joves: aplicacions de tota mena i usos diversos d’un aparell que semblava servir per a tot menys per fer trucades. I cada any la mateixa pregunta a 80 o 90 nois i noies: Què és per a vosaltres ser “molt tecnològic”? I, com cada any, deixant de banda els i les freaks, o geeks o sigui quin sigui el terme de moda, el que aquell grup confessava és que són capaços de conèixer fins a l’últim detall d’una aplicació o d’un programa –atenció!–, sempre que els interessi especialment. Pragmatisme per sobre de tot.

No és pas una teoria ni respon a cap estudi sistemàtic, però la meva hipòtesi després d’escoltar-los i veure’ls relacionar-se amb les tecnologies durant tants anys, abans i després de Bolonya (més de 25 anys), és que el que segur que els fa diferents, i per això ens semblen més tecnològics, és, en primer lloc, com s’apropen a la tecnologia. Bàsicament, sense por, d’una manera molt diferent de com ens hi apropàvem nosaltres, sobretot les dones. Constantment estaves sentint allò de “no toquis”, “vigila”, “ves en compte no t’ho carreguis”, “deixa-ho per a qui en sap de veritat”. Ara ho toquen tot, miren, pregunten, potinegen i es queden tan amples. Enveja pura.

En segon lloc, i molt relacionat amb l’anterior punt, una de les grans diferències és com la tecnologia és present a les nostres vides amb una normalitat, persistència i ubiqüitat com mai abans. És a dir, no és que no existissin, però, referint-me sobretot a les TIC, estaven més focalitzades en les rutines productives de professions relacionades amb la comunicació, no pas en el dia a dia de qualsevol ciutadà. I ara sí, qualsevol té a l’abast aquestes eines integrades en un sol aparell, l’smartphone, i es familiaritza més ràpidament amb un vocabulari techy que ho impregna tot: telefonia, automòbils, màquines de cafè o de neteja. Treball, oci, burocràcia, tràmits o salut, tot té una dependència del digital més gran. De fet, les dues coses estan molt lligades. L’omnipresència tecnològica amb por només genera angoixa; l’omnipresència tecnològica sense recursos, una marginació molt perillosa.

Aquell jovent “més tecnològic” arribava a les aules universitàries més lliure de prejudicis i manies, però ens vam adonar igualment que els mancava conèixer l’altra cara de la moneda: la responsabilitat, la necessitat de certa alfabetització digital, però, sobretot, una mica de reflexió. El respecte substituint la por.

Montse Bonet Bagant, professora de Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

Article publicat en el número de primavera 2019 de la revista Comunicació 21.