El dimarts 16 de juliol passat es va publicar, en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya (BOPC), la proposta d’una iniciativa legislativa popular (ILP) que proposa modificar la llei catalana d’educació per prohibir els mòbils i altres “aparells electrònics de comunicació” a les escoles i els instituts.

Potser aquesta proposta d’ILP no qualli, però de ben segut reforçarà una posició tecnofòbica sobre els mòbils amb la qual sintonitza un gran nombre de mestres, de professors i de professores. Diuen que moltes vegades les fòbies son fruit de una manca d’elements per saber com abordar els problemes, potser és això!

Però també podríem afirmar que aquesta ILP és fruit d’una manca de reflexió i debat en l’àmbit de la comunitat educativa, no només en el si del col·lectiu del professorat. No parlarem ara i aquí de com aborden les famílies l’ús i l’abús que fan els adolescents de la tecnologia mòbil, ja que seria molt llarg. Però l’Administració educativa fa temps que hagués hagut de mantindre una posició clara al respecte i, paral·lelament, impulsar un debat seriós i crític. Un debat on la pedagogia prengués el seu lloc central i no la tecnologia a utilitzar (portàtils, tauletes, mòbils…). Lluny d’això el Departament ha mantingut una posició de fascinació i d’enlluernament tecnològic, lluny de la realitat dels centres, on un sector important del professorat manté una posició durament tecnofòbica respecte als mòbils.

Per altra banda hi ha un col·lectiu prou important de professors i de professores que mantenen una posició tecnofílica, que també cal criticar per la seva posició mancada de tot tipus de crítica envers la tecnologia en general i de la seva introducció a l’aula en particular. Cal ser molt conscients que la introducció de la tecnologia educativa, per se, només canvia l’eina, no la pedagogia aplicada.

I en aquest punt crec que anem a parar, una vegada més, al cap del carrer: la manca d’una educació mediàtica en la formació inicial i permanent del professorat. Només cal mirar els plans d’estudi, els continguts del màster de secundària o veure quina es la oferta en la formació permanent del professorat per evidenciar-ho. Cal una profunda reflexió i formació sobre com utilitzar la tecnologia educativa als centres.

En un moment que tots plegats ens omplim la boca de les paraules “innovació educativa”, caldria recordar que innovació vol dir imperiosament formació; encara més, en el segle XXI vol dir formació global. Manca una formació del professorat que posi en valor la tecnologia educativa, però que també posi en el seu lloc la tecnologia utilitzada amb finalitats educatives. Necessitem un professorat que li sàpiga treure profit a la tecnologia, que sàpiga quins són els seus avantatges, que detecti els seus límits, etc.

Creiem, els que defensem una visió crítica dels mitjans de comunicació a l’educació, que no podem caure en una defensa a ultrança dels ordinadors, de les tabletes o dels mòbils en l’educació. Però tampoc podem caure en el “síndrome de la navalla suïssa” i pensar que el mòbil el podem utilitzar per a tot, en qualsevol moment i que això implicarà automàticament èxit educatiu.

Francesc-Josep Deó, director d’AulaMèdia.