Em proposo escriure aquestes línies immers de ple en la crisi del coronavirus. Confinat i ofegat pel monotema, m’aferro al teletreball, que em permet seguir escrivint. Però la voràgine informativa sobre aquesta malaltia és tan elevada que, sense ni voler-ho, m’ha vingut al cap un paral·lelisme que em serveix per resumir la sensació que he tingut cada dia, cada hora, que he dedicat a aquest ferit ofici del periodisme. I és que, si alguna cosa ha predominat durant els últims anys al nostre sector, aquesta ha estat l’esperit d’autodestrucció. Ben bé com un virus que s’ha anat contagiant entre redaccions, empreses i professionals i que ha anat minant la moral i les forces per lluitar pel demà. Un mèdiavirus –permeteu-me l’analogia– respecte al qual ni s’ha fet contenció ni quarantenes. Tot el contrari, s’ha deixat que s’escampés sense resistència.
Davant d’aquest panorama, no ha estat fàcil autogenerar-se anticossos per fer-hi front. Parlo en primera persona, però estic segur que molts de vosaltres us hi veureu reflectits. Llevar-se cada dia amb alguna notícia de nous acomiadaments, de més tancaments de capçaleres, de davallades d’audiència. Amb titulars d’algun suposat guru pronosticant l’any de la mort del paper –per cert, molts ja han quedat desautoritzats pel pas del temps–. Amb l’allau de currículums de professionals preparadíssims que t’arriba cada cop que obres un procés de selecció. I només en pots contractar un. No, no ha estat fàcil. No és gens fàcil.
Però aquí seguim. A la primera trinxera del periodisme. Als barris. A peu de carrer. Creient en el que fem i batallant per continuar sent útils als nostres lectors i anunciants. Perquè el que tenim clar és que el dia que no siguem útils sí que desapareixerem. Encara no hem trobat la vacuna que ens faci immunes al nostre virus, i potser no la trobarem mai. Però hem après a conviure-hi sense abraçar la desolació. Intentant que tot plegat no derivi en una sèpsia –paraula que molts hem après els últims dies i que ve a ser una infecció generalitzada– que resulti letal. I és que, com amb el coronavirus, l’eterna crisi del nostre sector s’agreuja per l’estat de desànim.
Un estat de desànim que, curiosament, en aquests dies greus ha patit una sacsejada positiva. És trist que hagi de caure’ns una pandèmia global a sobre per recordar-nos la importància de la bona informació, del periodisme, i aixecar-nos una mica la moral corporativa. Però sembla que ja només reaccionem a cop de desfibril·lador. I ara n’hem rebut un d’aquells que ens fa veure que, davant d’una crisi sense precedents, la informació veraç, contrastada, és més necessària que mai, més buscada que mai. El repte serà no oblidar-ho un cop passi el coronavirus i nosaltres seguim infectats pel nostre virus particular.
Arnau Nadeu, director editorial de la xarxa de periòdics de proximitat Línia.
Article publicat en el número de primavera 2020 de la revista Comunicació 21.
