“Si vols ser un columnista d’opinió o fer campanya partidista a les xarxes socials, és una opció vàlida, però no hauries d’estar treballant a la BBC”. Són paraules de Tim Davie, el nou director general de la radiotelevisió britànica que ha amenaçat amb sancions als periodistes que, malgrat l’advertiment, continuïn utilitzant les xarxes per expressar opinions particulars que puguin interpretar-se com una presa de part política.

La decisió planteja un debat interessantíssim. Ha de poder l’empresa periodística, en nom del principi d’objectivitat i neutralitat, envair un espai d’ús privatiu com són els comptes a les xarxes socials dels seus professionals per limitar-hi la llibertat d’expressió? Però també es pot plantejar la qüestió a l’inrevés: poden els periodistes, amb un grau de credibilitat i influència guanyat gràcies al mitjà en el qual treballen, treure’n profit com a activistes per impulsar la seva agenda i desitjos polítics particulars?

En aquestes dues preguntes hi ha totes les maneres d’entendre el periodisme. Des de la mirada més higienista sobre la professió, dels qui l’entenen a la manera asèptica, com si es desenvolupés en un quiròfan desinfectat de qualsevol germen d’opinió i bacteri d’intencionalitat; als qui veuen el periodisme, no com l’ofici de qui ha triat informar, si no ben bé com una militància en l’activisme transformador perquè les coses passin d’una determinada manera i no d’una altra.

Pel mig, entre uns i altres, tots els matisos i coloraines imaginables. Tot i que el tema hagi agafat volada per les declaracions de Tim Davie, val a dir que la qüestió no afecta només als mitjans públics i que s’arrossega des de fa temps entre, sense anar més lluny, les capçaleres més influents de molts països. Catalunya, és clar, no en queda al marge.

El debat, si més no, és necessari. Bàsicament perquè els mitjans, particularment els públics, necessiten de la credibilitat per justificar la seva existència, garantida a través de la coerció econòmica al ciutadà en nom d’un bé superior com és el de fer possible l’exercici del dret a la informació, sense el qual –diem tots a la religiosa manera i amb encert– resulta impossible el control democràtic del poder.

Com que l’autocontrol i la mesura no sempre funcionen –si tothom fos com el fins fa poc presentador del Telenotícies migdia de TV3, Carles Prats, aquest debat seria innecessari– la qüestió ha d’abordar-se; i el nou director de la BBC ha tingut la bondat de pegar una coça a la taula i propiciar-lo al seu país. Cal també fer-ho al nostre.

No es tracta de posar un morrió als periodistes dels mitjans públics. Però de la mateixa manera que se’ns faria estrany que un metge es comportés com a tal mentre porta la bata blanca i que després es dediqués a les xarxes a beure lleixiu per combatre la grip A, igual de malament ens ha de semblar que un periodista es vesteixi d’informador mentre compleix el seu horari laboral i després passi a ser un mer activista de part quan, per exemple, piula.

A dir veritat, això no només afecta periodistes i informadors. Cal també ampliar aquest debat, quan parlem de mitjans públics, al terreny dels que són presentats com a analistes, amb seccions per a homilies i prèdiques individuals, però que a la pràctica es comporten sempre com a uniformats de part a la soldadesca manera. Posin els noms que considerin en aquest apartat. Aquest, però, ja no és un problema del predicador/a en qüestió, si no de producció i direcció de programes. Posar remei als excessos en aquest capítol és més fàcil que amb els informadors estrictes, perquè seria suficient que qui té la responsabilitat de produir i dirigir fes bé la seva feina.

Tornant als periodistes, el dilema és fenomenal perquè afecta un element tan rellevant com és la llibertat d’expressió que, en el seu cas, ha d’estar particularment reforçada perquè puguin fer bé la seva feina. La paradoxa és, doncs, que uns professionals que gaudeixen d’aquest dret d’una manera especial poden veure’l limitat quan en fan un ús privatiu a través de les xarxes socials. No és gens fàcil treure’n l’entrellat d’aquest fenomenal embolic.

Té difícil solució tot això i no hi ha fórmules màgiques. Poder la millor seria que, en el mentrestant, tothom recordés que la manera més efectiva d’influir des del periodisme perquè les coses passin d’una manera i no d’una altra és utilitzar la principal arma que des de la seva aparició se li va brindar a la professió, i que és el privilegi de preguntar. Recórrer a les preguntes pertinents i aprofitar el privilegi de poder-les fer, fer-les una altra vegada i continuar fent-les. El periodisme és l’activisme de la pregunta. I sí, qui decideix militar en l’activisme de la resposta, com diu Tim Davie, s’ha equivocat de feina i el seu lloc no està en el periodisme, si més no en els gèneres informatius.

Josep Martí Blanch, periodista.