Fa anys que segueixo amb interès els treballs del professor Josep Lluís Micó Sanz, catedràtic de Periodisme de la Universitat Ramon Llull, vicedegà de la Facultat de Comunicació Blanquerna i un bon periodista, a més de col·laborador en totes les ocasions que se li ha demanat de les entitats que agrupen els mitjans de proximitat. Repassant la Revista de la Asociación Española de Investigación, en el volum 7, número 11 d’enguany, he trobat l’obra titulada Periodismo y comunicación corporativa: Desafíos y tendencias en la cuarta revolución industrial. Ben aviat he quedat atrapat en la seva lectura. Em sedueix que Micó vulgui transmetre confiança en el periodisme.
Diu el professor Micó: “El periodisme és la ciència del possible, no l’art de l’impossible. Històricament la premsa necessitava fets per generar opinions, però, molts dels subproductes que es difonen ara es basen en opinions per desencadenar fets. Abunden els mercenaris als quals els és igual el que passi al món perquè ells sempre comptaran el mateix. Avui, el periodisme majoritari està sotmès a la submissió, estesa davant la tendència i silent en front el silenci”.
En aquest moment, el professor reflexiona en veu alta dient-se que no hauria de ser així: “En l’era de la sobreabundància de la informació, quina utilitat tenen uns periodistes que reprodueixen el mateix que la publicitat i la propaganda?” I la transparència, sobretot la seva mancança en les institucions, a què crida al periodisme. L’autor del treball és clar: “Hauria de ser una invitació perquè els periodistes, a més de queixar-se, investiguessin més. No obstant això, la mateixa crisi que ha motivat que els electors s’hagin tornat exigents ha propiciat que, amb poques excepcions, els periodistes siguin més servils.”
Fàcilment aquesta reflexió aboca cap al bon periodisme, el que “afavoreix el debat durador i enriquidor; el dolent busca la polèmica immediata i vana”. I, naturalment, l’opinió: “L’opinió es concentra principalment en l’exabrupte i la consigna de partit, amb algunes incursions en el que és obvi. Els informadors no haurien de segrestar la realitat si no els agrada com és. En abusar d’aquesta tàctica obtenen el que es mereixen: el públic de 18 a 35 anys ja confia menys en la informació dels mitjans que en els continguts generats per altres ciutadans”. Cru, colpidor, però real.
A partir d’aquest moment, el professor Micó es veu abocat a plantejar el repte del periodisme. Entenc que ben sincerament entén que “el nombre de preguntes tendeix a l’infinit, però la quantitat de respostes vàlides es va reduint. En l’era digital, ens assabentem de gairebé tot, però no comprenem pràcticament res. Més mitjans i plataformes no asseguren varietat, més aviat garanteixen l’omnipresència dels noms habituals”. Tant contundent com evident.
I és clar, com evitar que l’allau de dades i la marea d’informació ofeguin el periodisme? “Els professionals dels mitjans estan deixant de pensar en el que necessita la seva audiència perquè els obsessiona el que els agrada a Google i Facebook. Hi ha webs del passat i premsa per al futur: el concepte ‘nous mitjans” no depèn tant del suport com del periodisme que es practica”. Des d’aquí l’autor s’agafa al tòpic, aquell que diu “el periodisme és l’ofici més bonic del món”. Aleshores ens repta a preguntar quina opinió tenen al respecte els centenars de graduats que cada curs ingressen en el mercat “sense més expectatives que la precarietat que es deriva de llargues jornades laborals a canvi de remuneracions que resultarien irrisòries si no fossin tan dramàtiques”. I Micó es pregunta “com podríem començar a revertir aquesta situació tots els agents implicats en una injustícia tan gran?” Llisca suaument la resposta, que, al seu parer, passa per transformar d’una manera dràstica l’adagi amb què obre el seu article: “el periodisme hauria de ser la professió més difícil del món”.
A partir d’aquí, i després d’unes llargues reflexions sobre el que ell anomena l’ofici més complicat que mai ha existit, conclou que al periodista li calen professors excel·lents “que incentivin l’aprenentatge i l’actualització de coneixements en universitats en què s’equilibrin l’excel·lència en el clàssic i l’audàcia en la innovació”.
Més endavant, l’autor planteja de forma directa i sense embuts que “la majoria de graduats en Periodisme mai aconseguirà una feina en la seva àrea”. I ho raona així: “Les universitats calculen que, com a màxim, un terç dels seus alumnes estarà al servei d’un mitjà; la resta haurà d’exercir altres oficis dins de la comunicació”. Tanmateix, però, ens diu Micó, “els centres mantenen la seva denominació. Els més puristes –o els que ignoren com és el sector– són reticents al canvi”. En plantejar aquesta contradicció insostenible, Micó opina que “la sortida principal per als que passen per les facultats de Periodisme no és el periodisme en els mitjans”. Directe i valent.
Més endavant, ja en el punt 3 del seu treball, el professor Micó ens parla de la relació amb l’audiència. Segons escriu, “la majoria dels mitjans de comunicació hauria de deixar de perseguir els ciutadans d’una manera tan grollerament desesperada. No pot basar la seva estratègia en estar a l’aguait tant en els suports tradicionals com en els nous escenaris i plataformes: xarxes socials, dispositius mòbils” (i cita Correa, Hinsley i De Zuniga), reconeixent que si les empreses periodístiques no són capaces de nuar llaços d’interès mutu i benefici recíproc, “ho tindran molt difícil en el futur. És a dir, per sobreviure en l’univers digital –entre intel·ligència artificial i big data, entre internet de les coses i blockchain–, no n’hi ha prou amb ser un caçador a l’estil clàssic”.
De la resta de l’article de Josep Lluís Micó em quedo amb la següent reflexió: “El més intel·ligent i elegant és fixar-se en la condició plural de l’audiència abans que en la naturalesa professional dels mitjans. Si se segueixen clonant continguts a la televisió, la ràdio, els diaris, Facebook, Twitter, etc., aparentment s’estalviarà perquè la producció conjunta serà més barata.” Hàbilment, Micó ens recorda que arquitectes, urbanistes, institucions i veïns comuns es lamenten sovint pel deteriorament estètic i mediambiental de les seves ciutats, pobles i paisatges. “No obstant això –afegeix–, és rar que els periodistes i els professionals de la comunicació es queixin per la contaminació informativa, en quantitat i en qualitat, a la qual estem assistint en l’actualitat”.
A la vista que el qualitatiu està començant a marginar gradualment el quantitatiu a l’hora de mesurar les audiències, tant dels mitjans de comunicació tradicionals com de les noves plataformes, l’autor s’atreveix a predir l’esdevenidor: “el que realment passarà és que en última instància hi haurà menys ingressos, ja que els usuaris acabaran buscant material a mida”. Ni més ni menys.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
