En els últims anys, una part important de la societat catalana està participant del moviment sobiranista que demana que Catalunya decideixi lliurement el seu futur polític. Aquest procés és un dels principals reptes als quals s’enfronta l’Espanya actual. És per això que els mitjans de comunicació, tant els que s’editen a Catalunya com els de la resta de l’Estat, s’han bolcat a informar sobre aquest moviment polític de grans proporcions.
Des dels inicis del procés, però, s’han pogut observar preocupants diferències a l’hora d’informar. Per una part, a Catalunya, els mitjans de comunicació han dedicat temps i esforços a analitzar el que succeïa. Des de Madrid, en canvi, abans que passessin els fets, ja se’n sabien els titulars. La informació, per tant, no ha estat honesta. Massa sovint ha vingut marcada per un preocupant biaix ideològic. I és que mentre que des dels mitjans privats, sobretot de caire conservador, s’ha donat una informació molt delimitada per les respectives línies editorials, els públics arrosseguen uns condicionaments polítics basats en una visió sobre Espanya que contrasta, de ple, amb la de la majoria de la ciutadania catalana. Això per dir-ho amablement.
A les tertúlies s’observa una alarmant falta de pluralitat. I una agressivitat i una falta de respecte democràtic, antològics. Si bé en les catalanes sol haver-hi opinadors que representen les diverses tendències, en els mitjans amb seu a Madrid no sol ser així. Els tertulians responen a la correlació de forces polítiques espanyoles, força diferent de l’articulació parlamentària i ideològica catalana. Si a això hi sumem que les dues principals formacions polítiques sobre les quals s’articula la política a Madrid coincideixen en la seva negativa a poder exercir el dret a decidir, s’entén llavors el monolitisme en l’opinió així com la miopia en l’anàlisi. Miopia volguda. I parlo del dret a decidir, no de l’orientació del vot.
Si s’ofereix una oferta informativa parcial, una part important de la societat espanyola no disposa, lògicament, dels elements necessaris que els permeti entendre, valorar i opinar de manera informada del procés polític català en tota la seva complexitat. Sé què pensareu alguns: a Catalunya, evidentment, no tots els mitjans de comunicació són tan plurals com caldria desitjar. Segur. Però és innegable que la suma global de l’oferta informativa és molt més variada i plural en no defugir cap argumentació ni posició ideològica. Tothom ha tingut el seu espai per expressar-se. Tothom.
Es pot estar a favor o en contra d’un determinat procés polític, d’un ideari, i és que hi ha tants matisos i experiències com persones. Però això no pot, no ha de condicionar l’exercici honest dels professionals del periodisme. I, evidentment, en cap moment no ha de ser raó o excusa que justifiqui traspassar les línies vermelles de la deontologia periodística.
Aquesta no és ni vol ser una reflexió naïf, és la reivindicació al respecte pels drets més bàsics de la ciutadania d’estar degudament informada en una societat democràtica. És el dret a la informació de la ciutadania. Una ciutadania que, afortunadament, té formació, coneixement, criteri i cabreig suficients per no deixar-se manipular. Ha passat el temps dels mesells.
I en moments difícils i tensos com els actuals val la pena recordar que un bon periodisme, el PERIODISME, és el millor termòmetre d’una bona democràcia. Tenim una altíssima responsabilitat.
Neus Bonet i Bagant. Degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Columna publicada en el núm. 2 de la revista Comunicació 21 (desembre 2014, segona època).
