Res a veure amb el programa que cada dijous al vespre emet TV3. Ni té cap relació amb l’humor… ni fa cap gràcia. Però a l’hora de buscar orígens en la llarga i persistent campanya per intentar empastifar el procés cívic i democràtic que protagonitza el nostre país, tenim per llegir una estona. No té res d’original l’operació en què estan intervenint diverses i variades estructures de l’Estat espanyol amb la imprescindible participació de molts mitjans de comunicació amb seu a Madrid. La bibliografia sobre la guerra psicològica va generar una terminologia eloqüent –la propaganda negra– i situa com un dels seus episodis històrics més il·lustratius l’operació de criminalització de Polònia gestada pel govern nazi i difosa a tota la població pels mitjans de comunicació, ben alineats amb el tercer Reich, uns mesos abans que les divisions Panzer iniciessin la seva ruta de foc i destrucció cap a Varsòvia.

A grans trets, l’estratègia consistí en presentar els polonesos com a uns personatges odiosos que es dedicaven a perseguir, maltractar i fins i tot matar la població alemanya allí resident. Des d’inventar-se falses notícies a manipular-ne fins a extrems execrables d’altres; com fou el presentar com un assassinat xenòfob contra un alemany un homicidi que res tenia a veure amb la nacionalitat de la víctima i menys encara amb cap operació genocida. De forma persistent i sistemàtica es manipulà l’opinió pública perquè recolzés amb entusiasme una intervenció militar sota la bandera d’un pretès alliberament de la comunitat alemanya a Polònia.

Si algú li pot semblar molt exagerada la relació, que comenci a pensar: falses notícies acusatòries que omplen portades i sumaris de TV i ràdios, totes fabricades des de seus ministerials; permanent vinculació del sobiranisme amb règims totalitaris, cops d’Estat o directament amb organitzacions terroristes; cosificació –sí, cosificació– dels independentistes desproveint-los de les característiques bàsiques del comú dels ciutadans, com la racionalitat o la consciència democràtica. Una causa major contra milions de ciutadans que té sospitoses reminiscències xenòfobes que recordarien allò de les “races inferiors”. I, en general, oberta i bel·ligerant desqualificació de qualsevol pas que emprengui el Parlament o el Govern per posar les urnes; tot ben acompanyat d’una “apagada informativa” dels seus legítims arguments. Una operació ben articulada entre les actuacions de l’Estat –des de la roda de premsa del Consell de Ministres a les clavegueres– i la potent difusió mediàtica posterior.

L’exemple més paradigmàtic el vam tenir fa un mes amb un dels màxims factòtums de l’esfera mediàtica espanyola. Un famós personatge que il·lustra amb la seva biografia la continuïtat – neta i polida això sí– entre les darreres versions del règim feixista i l’Estat espanyol que encara patim: parlem de qui fou cap d’informatius de TVE pocs dies després de l’assassinat de Puig Antic, i fill de l’exdirector general de la premsa del Movimiento. En una llarga entrevista escrita, afirmà que cal “prohibir” que els catalans votem quin futur col·lectiu volem tenir; que cal “ocupar el poder” en referència a la Generalitat; i que s’ha de suspendre l’autonomia i enviar a la garjola qui es posi per davant. I com ho intenta justificar? Doncs pontificant alguns dels principals eslògans de la propaganda negra que estem patint: que el procés que estem protagonitzant els ciutadans catalans genera odi dins la societat, i que tot el que s’està fent dins i fora de les institucions catalanes en favor del referèndum és il·legal, i per tant delictiu. Criminalització pel broc gros i sense contemplacions.

Per tot això, quan alguns periodistes es lamenten de trobar-se en un escenari de periodisme de trinxeres, s’equivoquen de definició. Molt. Això és una altra cosa, perquè seria com posar en una mateixa balança víctimes i botxins. I no. Les conviccions de cadascú són ben legítimes i en cap cas han d’entrar en conflicte amb el periodisme. És més, el bon periodisme no és objectiu ni pot pretendre-ho, sinó que ha de ser veraç, compromesament veraç. I aquesta veracitat, indefugible, es veu permanentment amenaçada per aquesta llarga i persistent campanya de criminalització del procés democràtic català.

I algú pot preguntar: i què es pot fer? Doncs moltes coses, que es resumeixen en una tan senzilla de dir com difícil de practicar en el dia a dia informatiu, sotmès a tantes pressions i urgències de rellotge: explicar què passa, per què passa, quins interessos hi ha darrere i identificar els responsables, tot denunciant el que calgui. I cal denunciar moltes coses. Es fa imprescindible sortir de la teranyina de l’agenda mediàtica que ve marcada per l’operació Catalunya, que és molt més que una operació de dossiers de claveguera. Fer periodisme del bo, explicant el que bona part de mitjans de comunicació que tenim a l’abast no pensa fer.

Si no, continuarà sent habitual que, per exemple, un cop destapat que l’Estat espanyol desvia fons europeus per al corredor mediterrani per millorar, encara més, les connexions ferroviàries de Madrid, això no hagi obert informatius durant varis dies (cròniques, reaccions, entrevistes…). Que no hagi estat portada a tots els diaris i no hagi esdevingut el tema durant setmanes en totes les tertúlies mediàtiques i editorials, o no hagi estat la pregunta obligada dels periodistes acreditats a Brussel·les i a Madrid. Perquè darrere d’aquesta nociva política d’Estat en contra del corredor mediterrani, imprescindible per als nostres sectors industrials i logístic, hi ha un atur i una pobresa a casa nostra que mai s’hauria d’haver produït, amb tot el drama humà que l’acompanya. I això és notícia. Però cal explicar-ho cada dia i explicar-ho molt, molt.

I el temps passa de pressa.

PS. Dos corol·laris. Un per felicitar l’Info K, que fa pocs dies rebia un nou guardó, ara com a millor programa d’actualitat informativa dels Premis Zapping 2017. Un excel·lent exemple de servei públic audiovisual que va ser indecentment denunciat –i indecentment qüestionat per alguns membres del propi CAC– fa uns anys. I el segon, constatar la total impunitat amb què TV3 és contínuament desqualificada com a suposat “òrgan de propaganda”. Una altra indecència que podem llegir aquesta setmana en un dels diaris que es dedica a cosificar la majoria de catalanes i catalans.

Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram