Parlarem de Rodalies i de l’AP-7 com a exemples malauradament ben il·lustratius. Dos problemes majúsculs, amb centenars de milers d’afectats, ferits i morts pel mig, que estan molt directament connectats. Sí, moltes portades, pàgines i minuts de ràdio i televisió dedicats a explicar cadascun dels greus accidents o avaries patides a les vies fèrries gestionades per empreses espanyoles com Renfe o Adif, o a l’asfalt de la principal autopista del país. No poso la mirada en la informació del que ha passat i continuarà passant per desgràcia nostra, sinó en una altra cosa bàsica en el periodisme: donar les claus del perquè passen les coses i fiscalitzar els responsables quan aquestes van malament o, com és el cas, dramàticament malament.
El que en qualsevol país mínimament seriós seria un escàndol majúscul, amb un impacte directe en l’esfera institucional, gràcies a un posicionament dur, contundent i continuat dels seus mitjans de comunicació en la denúncia de les seves causes estructurals, en l’assenyalament dels responsables –no durant un parell de dies, sinó durant mesos i mesos–, aquí no. Que no trobis gaires veus, siguin editorials de premsa escrita o davantals radiofònics, per exemple, denunciant les reiterades mentides i enganyifes que envolten l’indecent mal servei espanyol de Rodalies, és un indicador de la renúncia explícita a exercir com caldria el paper de ‘quart poder’ democràtic. Quan cal apuntar l’Estat espanyol i tot el que representa com a responsables d’allò que ens perjudica dia sí dia també, molts mitjans i periodistes –no pas tots, feliçment!– fugen d’estudi.
I per què esmento també l’AP-7? Les morts i accidents que, lamentablement, tant sovintegen només tenen com a motius imprudències en la conducció? De veritat? Que la principal artèria viària del país estigui permanentment tensionada i molts cops col·lapsada, o quasi, té una raó que ens està costant vides humanes: que el Corredor Mediterrani no està en funcionament i que per això tenim, a totes hores, una gegantina serp de milers de tràilers anant i venint per l’AP-7, mentre que a la resta d’Europa transports de mercaderies similars van en vagons de ferrocarril des de fa dècades.
En un cas i un altre les preguntes pertinents són les mateixes. És cert que l’Estat espanyola ha invertit quantitats astronòmiques en infraestructures ferroviàries, moltes d’elles tan innecessàries com impensables a la resta d’Europa? Sí. És cert que els catalans hem pagat bona part d’aquestes inversions que s’han fet fora del país? Cert. És cert que la major part de les inversions necessàries a Catalunya de fa dècades no s’han fet? També.
I si algú apunta que el conjunt del món polític i governamental, durant tots aquests anys, tampoc és que hagi respost com calia, se li haurà de donar la raó. El mateix es podria dir de la majoria d’organitzacions econòmiques, empresarials i sindicals. I així ens va.
Allò de “se’ns pixen a sobre i volen que diem que plou” és una frase ben oportuna per descriure la situació que patim. I això no hauria de passar amb un ‘quart poder’ exercint a fons el seu paper.
Cotó fluix a qui criminalitza ciutadans catalans si treballa a Madrid, però xarop d’estaca si algú d’aquí l’erra?
La polèmica sobre una recent entrevista televisiva a una de les cares de la intoxicació contra el procés polític català mereix una breu anàlisi. La cosa no va d’haver-la entrevistat, lògicament, sinó que l’entrevista esdevingués un massatge literal, on es va renunciar fins i tot a parlar del que va ser un excel·lent reportatge emès per TV3 no feia pas tant de temps: el dedicat als professors de l’Institut El Palau, bons professionals i compatriotes víctimes d’un linxament mediàtic –i judicial– indecent. El programa que aquesta periodista dirigeix va ser un dels qui va contribuir activament a la seva criminalització, acusant-los, entre altres coses, d’adoctrinar els seus alumnes. I la llista d’altres casos seria llarga, amb l’ús conscient de terminologia militar aplicada a persones desvinculades de cap pràctica violenta: “milícies”, “escamots” o “capitost”. Fa uns anys, un informe de Mèdia.cat, CDR, un relat de terrorisme, ja ho va estudiar detalladament.
Doncs bé, d’aquestes falses acusacions ni una trista pregunta? Ni tan sols per oferir-li l’oportunitat de demanar disculpes pel mal que havia fet a persones innocents, com una veïna meva de Viladecans? Blanquejar la imatge dels qui han alimentat el discurs de l’odi és el paper de la televisió nacional d’aquest país?
Mentre una entrevista a una de les protagonistes de l’“a por ellos” mediàtic arribava a nivells d’ensucrament terriblement embafadors, s’ha organitzat un sidral monumental davant d’una queixa d’un personatge famós respecte d’uns comentaris sobre la seva vida privada, que no s’havien contrastat convenientment, i que ha arribat fins a una dura declaració del Col·legi de Periodistes en contra del programa radiofònic.
Calia? En tot cas, no recordo cap declaració d’aquest organisme professional denunciant greus vulneracions del Codi Deontològic com les que he apuntat abans, ni d’altres de similars. Cap ni una. Si la cosa té tints de catalanofòbia o similar, silenci sepulcral. Si és un clar exemple de discurs de l’odi perpetrat des d’un mitjà de comunicació d’allà, toca xiular.
Entenc perfectament les queixes de professionals de la Corpo per una relliscada com la que es va produir en un dels programes de la casa. Si alguna cosa és nuclear en un mitjà de comunicació, és la garantia de la veracitat del que es difon com a fets. I si és públic, ser curós amb el que es diu d’una persona esdevé especialment sensible. Però el pandemònium que s’ha organitzat fora de Catalunya Ràdio per un error, a més reconegut, no és pas cap mostra de fermesa corporativa en defensa de la bona praxi periodística, sinó d’una enorme feblesa, pel contrast amb el silenci davant de fets infinitament més greus, com els que he apuntat abans; per aquest silenci permanent respecte a tot el que pugui molestar a un determinat statu quo amb epicentre a Madrid.
Un silenci producte d’una barreja d’acomplexament davant de l’aparell mediàtic de la Villa y Corte i d’una por atàvica a obrir un debat sobre l’origen d’un conjunt de problemes socials, econòmics ciutadans que no és que sigui ‘polític’ –com molts pretenen justificar així que quedi al marge de la sana reflexió periodística–, sinó que té una innegable naturalesa nacional. De conflicte nacional per dir-ho curt. I si és nacional, és pertinent que entri dins del debat professional, com a tots els països.
Mentre allà tenen molt clar i assumit que nosaltres som “ellos” i actuen en conseqüència, aquí, doncs…
PS 1: No hauria de caldre que ho destaqués, però davant del panorama abans descrit, que la direcció de Catalunya Ràdio no hagi actuat com pretenien alguns –i fins i tot s’havia arribat a anunciar– i que el programa Que no surti d’aquí continuï a la graella, és un fet de lògica normalitat. Si tenim clar que ens calen continguts mediàtics de ‘safareig’ social en català i que a més connectin amb la gent jove, cal assumir que algun cop donaran per bo un rumor que no acabi de ser cert, tot i que cal evitar-ho sempre. La crònica rosa, aquí i arreu, es construeix molt sovint amb materials que, o responen a la categoria dels publireportatges de revistes que tots tenim al cap, o tenen ben poc a veure amb investigacions exhaustives.
PS 2: Que un jugador alemany del FCB, que viu al país de fa molts anys, s’adreci públicament per escrit a la ràdio nacional en castellà, assenyala si més no un parell de coses, i cap n’és de bona.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
