Acabava el meu article anterior a Comunicació 21 valorant positivament que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, reconegués als representants de la premsa local –que va rebre en audiència– la seva inquietud per la situació del sector (que coneix bé per experiència professional, deia), i que es comprometés a estudiar fórmules per permetre la incorporació del tercer sector a la venda de premsa per a la distribució en totes les poblacions del país.

Certament, aquesta incorporació pot arribar a ser una mena de taula de salvació dels mitjans locals i comarcals que s’editen a Catalunya des d’entitats culturals, religioses i sense afany de lucre, pràcticament dos terços dels editors associats a l’ACPC. En l’article al qual faig referència, escrivia que aquesta qüestió és present en el Manifest Europeu sobre el tercer sector, en el qual es destaca la importància i suport als mitjans de comunicació comunitaris en llengües regionals, minoritzades o minoritàries. Perquè, tot i que és poc sabut, a Europa hi ha consciència de la vàlua dels mitjans de comunicació, sempre i quan siguin impol·luts.

“La llibertat d’expressió i d’informació en els mitjans de comunicació és un repte essencial de la democràcia. Els parlaments nacionals són convidats a analitzar els propis mitjans de comunicació en una situació regularment objectiva i comparable amb la finalitat de ser capaços d’identificar les deficiències de la legislació sobre mitjans de comunicació nacionals i prendre les mesures oportunes per posar-hi remei. Aquestes anàlisis s’han de basar en la llista dels principis fonamentals, de tal manera que el Comitè de Ministres de la Comissió Europea estableixi indicadors del funcionament dels mitjans de comunicació en una democràcia”.

Aquest és el preàmbul d’un informe sotmès a la Comissió de Cultura del Consell d’Europa pel ponent alemany Wolfgang Wodarg (crec que era sobre el 2008 o 2010), i del qual en destaco alguns punts. Per exemple, quan diu que, els mitjans de comunicació han de ser lliures per difondre el seu contingut en l’idioma de la seva elecció; la propietat i la influència econòmica sobre els mitjans de comunicació han de ser transparents; s’ha de fer complir la legislació contra els monopolis i els mitjans de comunicació de posició dominant; s’ha de promoure el pluralisme dels mitjans; si els mitjans de comunicació reben subvencions directes o indirectes, els estats han de tractar els mitjans de comunicació de manera justa, equitativa i neutral; com a difusors de servei públic han de ser protegits contra les interferències polítiques en la gestió i el seu treball editorial; els llocs de gestió han de ser denegats a les persones amb clara filiació partidista; la llibertat d’expressió en els mitjans de comunicació també exigeix que se’ls limiti l’ús de la llengua dominant a l’Estat. En cas contrari, diu el text, “certes parts de la població quedarien excloses de rebre i impartir informació i idees, que és l’essència de l’article 10 del Consell Europeu de Drets Humans. Per tant, s’entén que restringir l’ús de les llengües no estatals o regionals en els mitjans de comunicació es considera un fet inacceptable de la llibertat d’expressió.

L’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa té establertes un seguit de normes amb qüestions importants relatives al funcionament dels mitjans de comunicació, per exemple sobre la monopolització i possible abús de poder a Itàlia; sobre la llibertat de premsa i condicions de treball dels periodistes en zones de conflicte; sobre llibertat d’expressió i el respecte de les creences religioses; sobre les amenaces a la vida i la llibertat d’expressió dels periodistes, etcètera. És fàcil arribar a la conclusió que, en el cas de la llengua catalana, com a idioma d’un país europeu sense estat, en situació d’evident desavantatge, són necessaris els ajuts per competir, a més, en el mercat lliure. Ajuts que en el cas català es fan complint un manament del Parlament, la veu del poble.

I aquí és on cal parar especial atenció al que s’anomena el tercer sector dels mitjans, que, a diferència dels públics i dels comercials, protegeix i cohesiona la comunitat a la qual serveix. És en aquest sector on la Unió Europea engloba fins ara aquells projectes comunicatius que no tenen afany de lucre, sinó tan sols garantir la mateixa supervivència. Aquesta és una porta oberta –com vaig mantenint des de l’any 2008, primer com a president de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal i com a consultor, després–, perquè la majoria dels mitjans associats a l’ACPC (els que s’editen sense afany de lucre) puguin tenir un tractament especial donada la seva especial idiosincràsia i la peculiar i irrefutable tasca de suport a una llengua que no és la de l’Estat; en aquest cas. Entenc que és una varietat més del subsector i des d’on es podrien buscar vies específiques per fer-los sostenibles.

Aclarint, primer, que la Unió Europea no juga un paper de primer ordre en matèria de comunicació, però sí en el de fixar els límits i protegir drets en un conjunt de 28 estats amb diferents legislacions nacionals sobre el tema. La Unió estableix clarament la llibertat de premsa, el pluralisme i els drets humans. De manera especial el dret dels ciutadans a ser informats en la seva pròpia llengua. La Unió Europea no té competència directa en matèria de premsa escrita, però sí de polítiques aplicades a través d’altres canals com “la defensa de la lliure competència”, “la diversitat cultural”, etc., on posa en marxa iniciatives, com ara la defensa del multilingüisme i l’ajut als mitjans del tercer sector. La Unió Europea també és sensible a les demandes que des de diferents organismes es plantegen per tal de recomanar als socis comunitaris l’aplicació d’un IVA reduït per la premsa. Sense gaire èxit a casa nostra, per cert.

El manifest europeu del tercer sector

Per contribuir a millorar la seva situació, diversos grups de mitjans de comunicació comunitaris i de minories en l’àmbit europeu van decidir treballar junts i unir els seus esforços per aconseguir l’atenció i el suport necessari de l’opinió pública i la societat en general. Amb aquest objectiu, es va redactar un Manifest Europeu que va ser discutit i debatut per les diferents iniciatives a escala nacional, regional, i transnacional, a través de tot Europa. El resultat d’aquestes discussions va ser un document que va ser modificat i aprovat per consens per tots els grups implicats.

El Manifest dels Mitjans de Comunicació Comunitaris i de Minories discutit pel Parlament Europeu, la Comissió Europea i els governs dels estats membres, recull entre altres coses:

  • Reconèixer l’important paper que exerceixen els mitjans de comunicació comunitaris i de minories com a vehicles per difondre i posar en pràctica les polítiques europees d’integració social.
  • Reconèixer els mitjans de comunicació de minories com a servei públic i que, com a tal, han d’estar continguts en tota legislació nacional i europea de mitjans de comunicació obtenint així un estatus que els permeti ser reconeguts en totes les plataformes de difusió rellevants.
  • Garantir la lliure expressió, el dret de rebre informació, el dret a comunicar-se i el dret per a les minories de tenir mitjans de comunicació en la seva pròpia llengua, a més de reconèixer-los com a drets humans bàsics per a tots els ciutadans. Per això, aquests drets han de ser inclosos com a part del concepte de ciutadania i han de ser preservats en tota política de mitjans de comunicació, en les legislacions pertinents i en les polítiques d’inclusió social, tant de cada un dels estats membres, com en l’àmbit de tota la Unió Europea.

El Parlament Europeu diferencia així el tercer sector per ser alternatiu, perquè crea cohesió i preserva la cultura i les llengües minoritzades. Atenent als bons propòsits del president Puigdemont, recordo aquí que, a través del Fons Europeu de Desenvolupament, és possible accedir a diferents tipus de finançament o ajut. No perdem més temps.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.