Un bon amic, italià del sud del Tirol (i professor de l’Acadèmia Europea de Bozen –o Bolzano, com li diuen els italians a la capital del Sud del Tirol o Alto Adigio–, especialista en llengües regionals i minoritàries, que és una de les claus d’aquest important centre d’investigació privat ubicat al cor dels Alps), em fa arribar un dossier de l’European Journalism Observatory sobre la segona edició del Glocalnews, que es va desenvolupar amb el títol de La tecnologia conta ma conta più la cultura della tecnologia.
Qüestions tecnològiques, però té més de cultura de la tecnologia, o de fer més cultura amb la tecnologia. I, a Itàlia, si la primera es canvia per mantenir-se al dia amb els temps, la segona, la cultura, ha estat aturada. És a partir d’aquí, d’aquestes paraules de Marco Pratellesi, director de la divisió digital del Gruppo L’Espresso, explicant les seves vivències durant la segona edició del Glocalnews (el festival del periodisme local que entre els hostes i els esdeveniments paral·lels vigoritza la ciutat de Varese durant quatre dies) on s’obre un finestral sorprenent.
“Cal adonar-se que el paper del periodista ha canviat”, deia Pratellesi; ara, de fet, ha de “ser humil i ser capaç d’explicar-se amb senzillesa”. Després, va ressonar una nova frase: “Això és encara més cert a internet”; la va dir Anna Masera, editora de mitjans de comunicació social de La Stampa, referint-se al tema de la cultura periodística. L’editora va etzibar això: en la seva opinió, és bo recordar que el “periodisme i la premsa no són la mateixa cosa” i que “el periodisme d’avui és molt viu perquè es torna a preocupar del món local”. El periodisme local, segons Andrea Ianunnzzi, directora del grup periodístic AGL de L’Espresso, va més enllà de les clàssiques 5W del periodisme anglosaxó (qui?, què?, on?, quan?, per què?): “el periodisme de proximitat és a dins les preguntes, es fica dins el context, la conversa, la curatela, la comunitat… i col·labora i el personalitza”.
En el col·loqui tothom va estar d’acord que el periodisme local –de proximitat– és el periodisme de futur, per quan verifica amb especial atenció la informació i el moment de la publicació i difusió, sense cotilles. L’auditori va aplaudir que la premsa de proximitat és periodisme en si mateixa, a vegades sense periodistes, perquè el flux social d’un periòdic de casa li aporta una comunió amb els veïns que “se senten vinculats amb el seu mitjà de comunicació”. Els veïns fan la notícia i després la comproven –i paladegen– en el mitjà local.
El flux vinculant entre la població i el seu mitjà proper, segons Francesco Piccinini, es posa de manifest en les seves pàgines de fans, una enciclopèdia d’informació. “Mireu”, deia Piccinini, “ningú té més notícies que un periòdic de proximitat. Què diu ‘el meu’ periòdic? Parlem-ne. I en parlen. És molt important”.
No veig cap diferència entre les opinions d’aquests col·legues italians i la meva. Sóc un entusiasta defensor del periodisme de proximitat. Un model que, de la mà d’uns editors modestos però amb vocació, ha endegat a Catalunya un procés d’innovació, conscients a més que per innovar és realment necessari “arremangar-se i treballar molt”. D’això se n’ha aixecat acta en les darreres activitats de l’ Associació de Publicacions Periòdiques en Català i l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal i ben aviat segurament també ens regalarà les orelles l’Associació Mitjans d’Informació i Comunicació.
Tornant al Glocalnews italià, em crida l’atenció el títol d’una de les ponències: Sense cultura no es pot menjar. També aquesta qüestió identitària es veu a Catalunya i es potencia en els nombrosos premis que es van donant al llarg d’aquests primers mesos de l’any. En el caos tecnològic, ideològic i polític, els editors locals han entès que ser al costat de la cultura és desitjable també per trobar “la veritat i la bellesa”, com va escriure Adriano Olivetti a El món que neix: “La bellesa, juntament amb l’amor, la veritat i la justícia, és una autèntica promoció espiritual. Homes, ideologies, estats que s’obliden d’una d’aquestes forces creatives, no poden mostrar a ningú el camí de la civilització”.
Per exemple, Michele Mancino, vicedirector de Varesenews, va parlar durant la reunió sobre la cultura als mitjans locals, i amb modèstia reconeixia que fins fa ben poc la cultura era una insígnia dels grans diaris, un lloc privilegiat de trobada i discussió, però ara mateix “llegint premsa local m’adono que estic davant d’una premsa culta que aposta per la cultura des dels seus mateixos fonaments”. Avui el periodisme local no tan sols fa cultura –i és culte– sinó que es veu en cor de fer-ne ostentació des de les seves planes, oferint crítica raonada i sense complexos (ni pressions).
Certament, la premsa de proximitat catalana progressa extraordinàriament com a altaveu de la cultura “de casa”. Com el mateix periòdic, la cultura està experimentant un renaixement i s’està apropiant d’una nova identitat digital. Una identitat digital bonica i renovadora. Sense contaminació, amb energia, amb noves i juvenils idees, de manera virtual i física, però real, autèntica, compartida. Mireu sinó qualsevol setmanari del país!
En efecte, com es reconeixia al Sud del Tirol, “la tecnologia allibera la cultura i la identitat”; encara més planerament, Mancino va dir que “amb la cultura de dinar, internet ha elevat la qualitat dels aliments i n’ha multiplicat les possibilitats”. En els diaris comarcals, els espais en línia són també arguments i investigacions que fora de context eren impensables. L’editor local s’adona que la cultura a la xarxa és, també i sobretot, la creativitat, l’experimentació, la formalització d’un model més proper als seus lectors. En un periòdic digital de la Costa Brava, llegia una piulada de l’Andreu G. que gaudia escrivint vida en 140 caràcters: “Alfredo guia l’únic taxi del poble costaner. A l’estiu treballant sense parar, a l’aparcament d’hivern al moll, apaga el motor i descansa”. No és el tuit, és l’aforisme que mostra com la moderna internet ha obert la porta d’entrada a molts periodistes potencials. I al mateix temps s’han augmentat les possibilitats dels editors.
El periodisme local i hiperlocal
El periodisme tendeix a ser cada vegada més local, fins i tot per a aquells que fan la cultura del vincle amb el lector i el territori, que esdevenen fonamentals. La premsa diària de Barcelona, i de Madrid i de les grans capitals, també juga a adaptar-se als nous temps, i part del que fa ho copia (com tantes altres vegades) de la premsa de proximitat, local i comarcal. Per adaptar-se als temps i als interessos dels ciutadans, intenten edicions locals per internet, però no “des de casa”, sinó des de la distància. El producte neix malalt d’origen, no té arrels. Cal ser-hi per centrar-se en l’empenta local i global per donar la informació que es contextualitza i personalitza, diferent de l’agència de notícies que des de la xarxa es pot trobar a tot arreu. Per tant, cal donar una lectura local dels esdeveniments que es produeixen a tot el món per portar les notícies més a prop del jugador i dels seus interessos.
És el que es fa a Catalunya, aquí la premsa del territori fa desenes d’anys que va trencar amb el periodisme local polsegós, que es va quedar a les pàgines de la premsa barcelonina. Els lectors volen saber què passa al davant de la seva porta amb fidelitat i amb detall; l’editor local ho sap i és el que els dóna des de les planes del seu periòdic, en paper i a internet. Amb un periodisme directe, clar, honest, d’absoluta confiança.
Ara un nou periodisme de Barcelona, la capital de Catalunya, també envia la pols a l’era amb un ventall de publicacions hiperlocals, la majoria a la xarxa. I es fa amb èxit. L’objectiu d’aquestes minúscules publicacions és una relació més estreta amb el territori, la seva estructura institucional i privada, la seva comunitat, la barriada. Els que produeixen contingut hiperlocal s’afegeixen a la comunitat, donen el contingut raonat de què passa, porten veus autèntiques! Així ho entenen, per citar un exemple, els de GràciaMón, però ja en són uns quants.
Pot ser que la Federació d’associacions de premsa hi pensi, en un Glocalnews català. De com complementem des del reconeixement de les seves diferències els diaris de les capitals (Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona) de la genuïna premsa de proximitat, que es fa a la vila, al poble o al barri. Passar del glocal al local… La crescuda del model català dins la tendència mundial del periodisme de proximitat (i també de l’hiperlocal) ens fa necessària una presa de consciència i un crèdit de part de la totalitat del territori i els seus jugadors per al valor que se’n podria treure d’aquesta iniciativa. Un Glocalnews de proximitat ben nostrat faria patxoca i donaria suc. Potser l’any vinent.
Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.
Article publicat en el núm. 3 de la revista Comunicació 21 (juliol 2015).
