Les eleccions estan posant damunt la taula la vàlua dels mitjans de proximitat, de manera especial de la premsa tradicional. És ben cert que en els darrers temps s’han intensificat els fòrums on es debat sobre l’ocàs del paper i la crisi de la premsa tradicional, fins i tot alguns acadèmics li han posat data: “Estem en vigílies d’un procés que desembocarà en l’ocàs del periodisme”. Ho signava ja en el 2008 José Luis Martínez Albertos, catedràtic emèrit de la Universitat Complutense de Madrid, opinió que reblava aquest mateix mes d’abril, en el decurs de la presentació de les jornades El ocaso del periodisme tradicional, que es faran a Almeria del 6 al 14 d’octubre. Deia la setmana passada: “El periodisme imprès té els dies comptats, només es llegirà electrònicament”, i va posar com a data clau el 2020, tot afirmant que aquest plantejament juvenil ens porta a afirmar que el diari anirà al bagul dels records”.

Davant d’aquestes teories apocalíptiques, altres redunden en què la malmesa economia dels mitjans està sortint lentament reforçada d’aquesta crisi en reinventar-se i adaptar-se als nous temps. I en aquest context de metamorfosi, la comunicació local i comarcal, l’anomenat periodisme de proximitat, té molt a dir perquè els nínxols d’informació hiperlocal professional i de qualitat tenen un excel·lent futur en un país amb una estructura territorial com Catalunya. Entenc que resulta desencertat veure el problema com un enfrontament entre vell i nou periodisme; sembla simplista col·locar el paper enfront d’internet o parlar contínuament dels mitjans tradicionals com el lloc on habiten tots els dimonis de la comunicació. En aquest sentit, cal destacar que algunes universitats catalanes i les associacions de premsa de mitjans de caràcter local i comarcal estan investigant i desenvolupant experiències de gran interès que pivoten sobre el concepte de convergència coherent entre tots dos mons.

Les eleccions estatals ens han mostrat que molts d’aquests mitjans tradicionals de proximitat estan utilitzant eines periodístiques actuals de manera eficient i creativa. I fan servir aquestes eines per començar a involucrar al seu públic com a part de la conversa periodística. Una conversa periodística que té lloc preferentment a internet, però que es pot utilitzar per a recuperar fidelitats en el paper. Sincerament, a parer meu aquesta és una de les claus principals per allunyar els fantasmes de la crisi: recuperar l’usuari/lector/subscriptor com a actor actiu del procés comunicacional.

De quines eines estem parlant? Són ben conegudes, però bàsicament ens referim a xarxes socials, de treure els continguts fora, de compartir i crear comunitats, de posar widgets a disposició dels lectors, d’utilitzar RSS, i d’interpretar positivament el fenomen dels blogs (qüestió aquesta encara molt poc utilitzada per gran part dels mitjans, però que té possibilitats de créixer a mitjà termini). El món anglosaxó, per exemple, segons un informe de Social Media i GfK, els internautes recuperen i utilitzen cada vegada més els blogs especialitzats dels mitjans com a principal font d’informació. I on queda el paper en tot aquest procés? El paper forma part del procés de convergència coherent que se sustenta en el desenvolupament de redaccions més petites i eficients, més flexibles, obertes, connectades i multimèdia, sense complexos. El model fet a mida per a Catalunya.

Segurament la crisi seguirà afectant de forma diferent els mitjans de comunicació que a altres sectors, i dins d’aquest sector la incidència està sent desigual, és veritat. Amb tot, l’evolució del sector de mitjans de proximitat catalans, segons els estudis, estadístiques i activitats de les associacions sectorials, de l’In-Com i de universitats com UAB, Blanquerna, UPF, Jaume I o Miguel Hernández (per posar cinc exemples que conec millor) em permet prendre consciència que vivim un moment conjuntural únic, que alguns han fet els deures, s’han reinventat i estan perfectament capacitats per afrontar el present i el futur que s’acosta.

Un home que coneix molt bé els mitjans catalans, el secretari general de Comunicació de la Generalitat, Antoni Molons, em reconeixia en una llarga i gratificant conversa al seu despatx, que partim de l’objectiu general de conèixer en la premsa tradicional de proximitat models que estiguin construint les bases necessàries per a solucionar amb èxit la crisi que la va fer caure al pou i sortir-ne reforçada de cara a mitjà termini i sobradament de cara al futur. I afrontem aquest objectiu sabedors que el gran problema dels mitjans tradicionals a casa nostra ha estat desenvolupar estratègies empresarials a curt termini o, en molts casos, no haver fet res, havent-se arribat a una situació límit, dins el context de crisi global que es viu en aquests moments amb un suport més aviat minso de l’Administració, no tant en qüestió de diners sinó en implicació i comprensió de les necessitats del sector.

La hipòtesi de partida d’aquest article modelat a partir d’unes eleccions generals i d’unes altres ben properes de caràcter municipal, és que la premsa de proximitat té un excel·lent futur si les empreses creuen absolutament en la integració del lector/subscriptor com a subjecte actiu del procés comunicacional, i ho fan a través de la potenciació de les eines de participació que les edicions en línia ofereixen i amb el necessari suport del Govern, no per oferir la safata de peix, sinó el cove de les eines.

Mireu com des de la transició política que va seguir a la dictadura, les redaccions dels periòdics locals i comarcals van trobar una raó de ser. Potser el 2019 serà l’any en què els periodistes de proximitat destacaran més a la recerca del compromís amb la política a escala nacional i municipal. Després de tot, un govern obert i responsable, la transparència, una veu per a tothom –són aspiracions compartides que uneixen periodistes i mitjans amb les comunitats a les quals s’enfoca la informació.

De cap manera passarà a Catalunya el que explica en un article Juan Antonio Giner, soci fundador de l’Innovation International Media Consulting Group, en un treball recent sobre la premsa local nord-americana: “Molts diaris nord-americans són avui empreses immobilistes, aferrades a pràctiques obsoletes, amb instal·lacions industrials en decadència, immerses en cultures reactives, desintegrades, obsessionades amb la defensa a ultrança del paper imprès, incapaços per tant d’entendre i ‘casar-se’ amb Internet. Són empreses micromèdia amb redaccions monomèdia i periodistes monomèdia en un mercat i davant audiències de lectors i anunciants multimèdia”. Aquí, no volem caure en aquest error.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.