Enguany fa cinc anys que faig de periodista a Tòquio cobrint afers del Japó i de la zona de l’Àsia-Pacífic, després de prop de 15 anys a Brussel·les. Durant aquest temps he viscut i explicat una pandèmia molt de prop, he vist i narrat cops d’estat, escrit sobre moviments socials, revolucions silencioses i temes de la vida quotidiana que he tractat de fer conèixer als lectors catalans de manera honesta i franca. En un context cultural molt diferent al nostre, he hagut d’aprendre a mirar amb distància, a escoltar, a contextualitzar. I massa sovint també he après que tot això, malauradament, no és prou per fer que hom valori la feina.
En un moment de saturació informativa, paradoxalment, hi ha territoris que continuen sent marginals dins l’agenda dels grans mitjans. El món és gran, però el relat sovint es construeix des de llocs molt concrets i a partir d’interessos, sensibilitats i vincles que no sempre tenen a veure amb la rellevància periodística. Massa sovint es prenen decisions que poc tenen a veure amb un criteri estrictament informatiu i, aquest fet, per molt petit que sembli, no tan sols ens fa petits com a professionals de la comunicació sinó –sobretot– ens fa petits com a país i com a cultura.
“Si volem un periodisme internacional que ajudi a entendre el món, que obri finestres i trenqui tòpics, cal apostar per les mirades que treballen sobre el terreny amb rigor i profunditat”
Hi ha un problema estructural –i no és nou. El periodisme català, com tants altres ecosistemes professionals, no és aliè a l’endogàmia, als vincles personals ni als cognoms que obren portes. La meritocràcia s’esvaeix quan el filtre ja no és el criteri editorial, sinó la confiança prèvia amb algú de dins. En aquest context, la feina rigorosa i perseverant d’altres professionals sovint rep una traveta subtil –no sempre visible, però efectiva– i queda invisibilitzada. El resultat és una visió esbiaixada i empobrida del món, difícilment justificable en una època que exigeix pluralitat i profunditat. En altres llocs com França o Espanya, la major diversitat de mitjans i el pes de la professionalitat contribueixen a evitar aquest tipus de pràctiques i els lectors són, definitivament, millor informats.
Aquestes qüestions no són menors. Si volem un periodisme internacional que ajudi a entendre el món, que obri finestres i trenqui tòpics, cal apostar per les mirades que treballen sobre el terreny amb rigor i profunditat. No fer-ho és empobrir el debat públic i limitar la nostra capacitat d’interpretar la realitat. Sense una estructura que valori realment el treball de camp, el criteri propi i el coneixement acumulat, les informacions corren el risc de quedar reduïdes a anècdotes o a quotes d’exotisme, útils només per satisfer compromisos, favors, acontentar l’amic, el fill/a d’en tal o vincles personals.
Tot això no vol dir que no hi hagi excepcions ni espais on es valori el periodisme fet amb criteri, paciència i coneixement. N’hi ha, i són els que fan que molts seguim endavant, sovint amb poc suport, però amb la convicció intacta que explicar el món des de la complexitat i la proximitat encara val la pena. El problema és que aquestes excepcions no haurien de ser això –excepcions–, sinó el fonament d’un sistema que es proclama plural però que, massa sovint, funciona com un cercle tancat. No és cap casualitat que Espanya ocupi la 23a posició i Andorra la 65a a la Classificació mundial de la llibertat de premsa de 2024: no es tracta només de censura política o judicial, sinó també de dinàmiques personals i endogàmiques que ofeguen, no només la diversitat real de veus i mirades, sinó –sobretot– la necessitat informativa dels lectors.
Josep Solano, corresponsal a l’Àsia.
La corrupció no escandalitza - Albert Brosa
