Opinió

Els temps estan canviant, però no tan ràpid, als mitjans

|2015-07-14T09:26:24+00:0014 Juliol 2015|Comunicació21

Ho diu tothom, ho veiem i ho sabem. L’univers dels mitjans de comunicació està canviant a passes molt ràpides, i això de vegades fa confondre el veritable sentit i la transcendència del canvi, a considerar fonamentals aspectes que són secundaris, i a l’inrevés. Per això, proposo un breu repàs d’algunes afirmacions que se senten sovint i que cal matisar.

Primera. Tots els ciutadans són periodistes potencials, amb un mòbil a la mà, i això porta aquesta professió a un estadi de prescindibilitat creixent. Com si des del moment que es va començar a institucionalitzar la indústria de les notícies no hi hagués hagut una osmosi permanent entre periodisme professional i ciutadans hiperactius amb l’actualitat. Ara bé, és clar que ha de canviar el periodisme quan els ciutadans tenen quasi el mateix accés a les fonts primàries de la informació (dades oficials, estadístiques, notes de premsa), amb l’excepció de les fonts de carn i ossos, que encara normalment necessiten la intermediació professional, malgrat Twitter. Amb el creixement exponencial de veus que tenen interès a adreçar-se a la societat, calen bons periodistes i empreses periodístiques sòlides que endrecin el caos. Més que mai.

Segona. La premsa està morint, o està morta (la sentència admet les dues variants). Però que baixin les vendes i els ingressos publicitaris del paper vol dir només això: l’activitat en paper està en retrocés, i és lògic quan hi ha maneres d’accedir a les notícies més àgils, actualitzades i per a alguns més còmodes. I que els ingressos de les empreses amb les declinacions digitals no compensin les pèrdues del paper, vol dir només que encara no han trobat els models econòmics per passar del règim de poca competència (primer, monopoli del paper, després oligopoli amb la ràdio i la televisió) al de competència plena en l’entorn digital.

Tercera. La televisió té els dies (anys) comptats. Allò que diem de la premsa, val també per a la televisió: cal trobar els models d’explotació adequats. Mirar sèries, esports o la programació d’HBO a l’ordinador o la tauleta en fonts de reputació dubtosa o legals és també mirar la televisió, tant com seguir la programació en temps real. Però, com a la premsa, entren altres jugadors en la producció i la distribució de continguts, i els qui hi són s’han d’adaptar als canvis en les pràctiques comunicatives dels ciutadans. Tot i això, encara avui a tot arreu, i malgrat els Netflix de torn, el temps dedicat al format tradicional supera –i amb molta diferència– el visionat en altres pantalles. I l’economia de la televisió ja no es pot basar només en l’espot de 24” que tothom mirava, propi de l’època de l’escassetat de canals, i en els GRPs, sinó que ha d’adaptar-se a l’entorn hipercompetitiu i multipantalla.

Quarta. Internet desplaça la televisió com a primer destí de la inversió publicitària, i això mostra la pèrdua de pes dels mitjans tradicionals, segons tots els estudis. Mirem-ho diferent: no és notícia que internet, una interfície comunicativa amb una gamma de serveis que creix sense parar per encabir tota mena d’activitat humana i social, vagi concentrant temps d’atenció dels ciutadans. Per això, “internet” no es pot comparar amb “premsa”, “ràdio” o “televisió” en les estadístiques d’inversió publicitària i d’audiències, ja que internet pertany a una categorització diferent. És d’esperar que aviat es deixi de parlar d’internet i les dades i els experts facin referència a les categories de serveis que engloba i no a la totalitat de la interfície.

Podria posar més exemples per il·lustrar que –de moment– els canvis que s’estan produint són només transformacions d’un sistema sempre en evolució. El canvi de debò vindrà si un dia els proveïdors editorials del ciutadà deixen de ser mitjans com la BBC, TV3, The New York Times, La Vanguardia, la SER o Catalunya Ràdio, en paper, per les ones, via mòbil o a la tauleta o l’ordinador. Aquell dia –probablement– cadascú de nosaltres estarà subscrit (ja sigui gratis, amb publicitat o enquestes a contestar, o bé pagant) a Google, Amazon, Facebook o Apple, o a les empreses que els puguin succeir. Aquest pool de companyies provinents de la tecnologia, que els francesos ja fa temps van batejar amb l’acrònim GAFA, que empenyen la dinàmica de canvi en la indústria de la comunicació i que “generosament” i amb èxit s’ofereixen de plataformes de relació entre els mitjans i els públics, aquest pool és el que pot amenaçar amb el seu poder econòmic la pluralitat i la diversitat de la comunicació i la informació que tantes dècades va costar construir.

Per acabar. Cert, els temps estan canviant, però no tan de pressa: Apple ha hagut de cedir davant la denúncia i amenaça de l’estrella Taylor Swift contra els seus plans de no pagar pels drets als músics durant els tres mesos de llançament gratuït del seu nou servei Apple Music. I fa uns anys, The Financial Times es va plantar també davant el quiosc digital d’Apple. Les indústries del contingut, si aporten valor i servei als usuaris, encara tenen molt de paper a interpretar en el futur paisatge de la comunicació.

Joan Maria Corbella. Professor de la Universitat Pompeu Fabra.

Columna publicada en el núm. 3 de la revista Comunicació 21 (juliol 2015).