Una de les moltes coses que agraeixo als meus pares és que a casa mai van faltar coses per llegir, ja fos la premsa del dia, revistes de tota mena, llibres, còmics, etc. Un fet que va aguditzar el meu afany per la lectura, i que em va fer augmentar l’interès per la informació d’actualitat. Així doncs, quan a la segona meitat dels 90 me’n vaig anar a estudiar a la Universitat de Girona, vivia en un pis d’estudiants on no comprava el diari perquè l’economia era molt ajustada, de manera que vaig iniciar l’hàbit d’anar a fer un cafè al bar cada matí per poder-lo llegir allà, encara que a vegades m’hagués d’esperar perquè algú altre n’estava fent ús. En general em va semblar un bon tracte… pel preu d’un cafè podia llegir el diari de franc.
Va ser en aquest context quan el 1999 vaig muntar un web amb uns amics, el qual vam anomenar Racó Català, i que avui, més de 25 anys després, encara segueix en actiu. La pàgina tenia una part de diari digital i una altra de serveis orientats a la comunitat d’usuaris, sobretot a través d’uns fòrums. Vam ser un dels molts projectes digitals que van aparèixer en aquella primera onada en una internet encara molt jove i plena d’ambicions, però que amb les noves eines tecnològiques aconseguia connectar amb una generació que havia crescut de ple en l’auge digital.
D’aquells primers anys d’existència en recordo les reunions amb altres projectes similars per mirar de crear una associació de mitjans digitals, perquè tots plegats ens sentíem part d’una mateixa cosa diferent de la resta. Érem diaris, sí, però no fèiem servir el paper, sinó que el nostre suport era estrictament digital. I el que recordo especialment era el to condescendent i paternalista de la premsa de tota la vida, la del paper, que ens mirava com un grup de joves entusiastes que fèiem el què fèiem com si es tractés d’un hobby o una diversió passatgera, com si tot allò d’internet només fora una moda. De fet, alguns d’aquests diaris també van muntar el seu propi web, però en molts casos era més perquè tocava, però amb poques ganes de fer-hi una aposta real, perquè no hi creien, i perquè no entenien com un web havia de ser més important que el paper.
“Altra vegada, el sector editorial (paper i digital) torna a mirar els creadors de continguts amb el mateix paternalisme i condescendència que 20 anys enrere el paper s’havia mirat la premsa digital”
Però el temps va anar passant, i quan molts d’aquests editors es van adonar que allò d’internet i dels diaris digitals no era cap moda passatgera, i que havia vingut per quedar-se, a la xarxa ja hi havia un nodrit ventall de diaris digitals orgànics que mai havien fet res en paper, ni tenien cap ganes de fer-ho, i que això no els havia impedit ocupar un lloc preferent en la influència editorial. I, a poc a poc, els dos mons es van anar fusionant en un únic sector editorial. Així podem veure des de fa anys en associacions com l’AMIC o la Premsa Comarcal diferents capçaleres associades, on algunes tenen només paper, d’altres només digital, i d’altres les dues coses a la vegada. Però totes conviuen entenent que formen part d’un mateix gremi.
Però, ai las! El temps segueix passant i el món segueix girant, i d’un temps ençà estem veient una crescuda enorme d’allò que en diem creadors de continguts. I, altra vegada, estem veient que, de la mateixa manera que va passar al seu dia amb els diaris digitals, les noves eines tecnològiques del moment estan aconseguint connectar amb una generació que ha crescut de ple en aquesta nova onada digital. Una generació que percep el paper com una cosa antiga, però que no troba en la premsa digital un espai on encaixar.
I així, altra vegada, el sector editorial (paper i digital) torna a mirar aquests creadors de continguts amb el mateix paternalisme i condescendència que 20 anys enrere el paper s’havia mirat la premsa digital, pensant-se altra vegada que tornem a estar davant d’una mena de moda passatgera, i que els nanos creen continguts només per diversió, mentre aquests van assolint audiències cada vegada més grans, i generen empreses que acaben facturant bastant més del que molts s’imaginen.
Només espero que en aquesta ocasió el sector editorial no sigui tan miop i miri d’integrar-los i tractar-los de tu a tu. Perquè quan abans passi aquest acostament, abans podrem aprendre més i millor els uns dels altres. Perquè aquell diari de paper que un dia no es va voler creure el món del web, avui encara no ho sap, però segurament també acabarà integrant els creadors de continguts al seu projecte, igual que al seu dia va acabar integrant-hi el web, ja que el món de la comunicació és, avui més que mai, un món fluït que ens obliga a adaptar-nos als nous temps, els nous formats, els nous canals i els nous llenguatges. I el repte dels mitjans consisteix a trobar la millor manera de connectar amb els lectors. Així, només junts, nou i vell, podrem sortir-ne endavant victoriosos i amb fortalesa. Si hi ha voluntat d’adaptar-se als nous temps i no haver de tancar l’empresa, clar.
Joan Camp, editor de Tirabol Produccions i Quelcom Global.
Article publicat al número de primavera 2025 de la revista Comunicació 21.
