La Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB està anunciant ja la vuitena edició de la diplomatura de Postgrau en Periodisme Local, Comarcal i Social, i ho fa en un moment prou difícil, sota tots els paràmetres. Els patrocinadors habituals resten lligats de mans i peus, sense pressupost, sigui d’una Administració pública o de les mateixes entitats i associacions del sector de la comunicació; i també hi ha la butxaca escurada dels editors… Tot plegat fa que es perllongui el període de matriculació.

Tinc l’honor de formar part del professorat d’aquesta diplomatura que coordinen els professors José Luis Valero i Marta Corcoy, juntament amb companys –i en cito uns pocs– com Enrique Sierra, Karma Peiró, Josep Lluís Micó, Josep Alacid, José Manuel Pérez Tornero, fins a un total de 28 professors. No hi ha dubte que estem davant un magnífic postgrau que té davant seu uns reptes prou importants.

El sector de la comunicació de proximitat a Catalunya té una dinàmica social i econòmica destacable que queda reflectida en les dades que aporten les diferents edicions del Llibre blanc de la premsa comarcal, l’estudi de l’AMIC i l’Informe de la comunicació a Catalunya de l’InCom-UAB, on en tots ells es mostra l’evolució del sector, des del 2004, a través de les seves publicacions, les dades d’audiència, l’estructura empresarial i l’ocupació que genera, els ingressos, els costos de gestió i/o la inversió publicitària.

Ara les entitats empresarials i professionals que agrupen a la major part dels mitjans del sector tenen clara la necessitat d’oferir als seus treballadors i treballadores una formació de nivell universitari superior d’acord amb els canvis i la reestructuració (alguns en diuen revolució) d’aquest món de les notícies. En el programa del curs, a més a més de la necessària renovació de les rutines d’edició, producció, les tècniques de redacció i les TIC, he observat que s’entra a fons en el món del ciberperiodisme i el big data i els seus efectes sobre les rutines dels mitjans tradicionals. M’ha cridat també l’atenció la voluntat de treballar el foment de la interacció del mitjà amb els usuaris registrats en els seus portals.

Si considerem la interactivitat vinculada sobretot amb el disseny de la informació i l’accessibilitat, els mitjans semblen conscients que tots dos factors influencien de manera rotunda en les respostes psicològiques dels lectors. És a dir, en general, s’utilitza convenientment la interacció com un procés clau dins de la gestió de la persuasió en bona part dels mitjans de proximitat catalans. Per contra, però, si es considera la interactivitat com una demanda de participació social, la veritat és que la major part de les capçaleres estudiades pels informes que queden esmentats més amunt restringien en gran mesura la creativitat i l’involucrament dels seus lectors/usuaris, perquè parteixen, al meu entendre, des de les rutines professionals associades als suports convencionals. Avui dia, però, segurament es deu, també, a la relativa absència de demandes de participació per part de les audiències, ja que uns consumidors tenen més grans capacitats que altres per participar en aquesta cultura que retorna i que un dia formava part de la clàssica simbiosi de la premsa local i els seus lectors.

El problema més gran que com a consultor i assessor de mitjans de proximitat he percebut és la deficient gestió de comunitats d’usuaris al voltant de les capçaleres, la qual cosa vol dir –sempre segons el meu parer– que hem fet passes enrere, i la UAB ho ha percebut. És un error considerar que les estratègies d’interacció es relacionaven sobretot amb el mercadeig de poble, conclusió que he llegit no fa molt en un treball universitari. Possiblement d’aquesta conclusió sorgeix, precisament, una altra de les línies d’investigació que cal explorar en qualsevol projecte relacionat amb els mitjans locals de Catalunya: el finançament del mitjà, vinculat encara a mecanismes convencionals, pot ser el més gran determinant per llastrar tant la innovació en línia com sobretot la gestió de comunitats d’usuaris. No per casualitat tots els estudis centrats en els mitjans locals subratllen una més gran qualitat de la interacció en els cibermitjans associats a les capçaleres offline de premsa en detriment dels nadius digitals, cosa que explica, així mateix, que les capçaleres audiovisuals digitals tinguin menys opcions habilitades per interactuar amb les seves audiències, per quan les seves àrees de negoci es concentren encara en les homòlogues convencionals.

A través d’internet apareixen noves oportunitats de generar ingressos, sobretot a partir de la segmentació publicitària, tot i que també s’ha repartit la inversió publicitària i s’han reduït les vendes i les subscripcions. En conclusió, hom ha arribat a creure que, tot i que el digital es concep com el futur dels mitjans, aquests estan immersos encara en la redefinició del model de negoci assentat durant el segle XX. Si fos així, aleshores en el procés de reconversió la interacció podria exercir una influència decisiva per a l’obertura de nous escenaris de benestar per als editors i propietaris de multiplataformes, en estimular la captació de recursos procedents de sectors en declivi en la publicitat tradicional, com les indústries culturals; a expandir el volum d’usuaris del mitjà, en no conformar-se amb un enfocament localista sinó comarcal; i, en definitiva, generar noves oportunitats de negoci, amb l’obertura d’altres àrees no exclusivament lligades a la difusió de la informació.

Per això m’agrada el plantejament del Postgrau de la UAB. El seu projecte ens diu que són moltes les línies d’investigació que, com he intentat explicar, resulten d’interès per a l’estudi de la interacció, un factor diferenciador en un mercat com el nostre altament competitiu, de proporcions globals i bilingüe, vulgues que no. El programa del curs està dividit en cinc mòduls de màxima actualitat en el món de la comunicació, com la simbiosi dels mitjans i les audiències; perquè, en quina mesura afavoreixen la participació de les audiències dins les seves cobertures informatives els principals cibermitjans de comunicació catalans? Hi ha un mètode? El món de la comunicació català, a més de formar periodistes impulsa emprenedors en els nous camins de les TIC. Experimentem prou bé en petites productores i negocis que generen noves expectatives professionals per als comunicadors? Qui tutela els emprenedors?

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram