Una petita frivolitat: com serà el món en 50 anys? La pregunta potser interessa molt més a la gent que no pas com treballarem el 2074, si és que encara treballem. Ja a mitjan segle XX, l’economista britànic John Maynard Keynes va prometre un futur en el qual la gent tindria sobretot temps lliure, perquè les màquines farien la major part de la feina. En aquell moment, els robots i altres formes d’intel·ligència artificial encara no existien, cosa que no permetia, per exemple, operar trens sense conductor i carregar i descarregar vaixells de portacontenidors. Aquest últim estarà disponible en abundància el 2074, pronostica Keynes.
No ens dispersem, però. He cercat a internet una resposta més a aquesta pregunta poc assenyada. Em quedo amb la visió del professor d’Economia del Treball de la Universitat d’Utrecht, Joop Schippers: “L’any 2074, la feina no haurà desaparegut, però tindrà un aspecte molt diferent de l’actual. Per preguntar ‘què fas per guanyar-te la vida?’ necessitarem un substitut”.
D’altra banda, i minimitzant l’interrogant, cap a on va la comunicació, en majúscules? Per agafar distàncies, ja el 2007, Xavier Ginesta, doctor en Comunicació i professor titular de la Universitat de Vic, feia públic un interessant estudi titulat La convergència entre el periodisme, la publicitat i les relacions públiques en el nou sistema mediàtic, en el qual feia esment dels nous camins del periodisme en el nou context de l’era de la informació.
L’investigador arriba a la conclusió que “les barreres que tradicionalment separaven publicistes, relacions públiques i periodistes cada vegada estan més difuses enmig d’un entorn empresarial complex, competitiu i interdependent”. I ja aventurava un futur més o menys llunyà: “La comunicació no es pot entendre ja des d’un punt de vista restrictiu (comunicació corporativa dins el món empresarial o comunicació periodística), sinó que hem de treballar per comprendre-la a través de conceptes més globals, pròxims al genèric de comunicació social”.
El temps li dona la raó al professor Ginesta. Els actors del sistema mediàtic (mitjans de comunicació, agències de notícies, gabinets de premsa, i agències de publicitat i relacions públiques) són ara com ara complexos i mantenen relacions dialèctiques entre ells. En aquest sentit, ens podem qüestionar ara mateix si és necessària una formació diferenciada dels professionals d’aquestes empreses o institucions a l’hora de dialogar amb la resta, però l’evolució serà contínua, com els rols periodístic i comunicacional. En realitat, ho podem qüestionar tot, perquè està en evolució, però, com predir el món dels mitjans de comunicació l’any 2074 o, més a prop, el 2050?
“A grans trets, en el futur hi haurà una explosió tant de la provisió d’informació com de la capacitat i del temps per consumir-la”
No he trobat coincidències entre els estudiosos. Serà perquè fer un pronòstic a molt llarg termini és màgia. Però amb una excepció: la predicció, una tècnica utilitzada per diverses empreses tecnològiques, sobretot Amazon i Stripe. Segurament per assegurar-se que estan constantment mirant cap amunt des del camí en què es troben, fitant l’horitzó per confirmar que caminen en la direcció correcta. Segons Alan Hunter, antic cap de digital al diari The Times, “això els permet comprovar les seves tàctiques actuals amb una estratègia a llarg termini”. Vist d’aquesta manera, no hi ha cap raó, diríem, perquè els mitjans de comunicació no puguin fer el mateix.
És clar que d’aquí a 30 o 50 anys hi haurà més de tot. Més informació, més dades i més contingut del que ens podem imaginar. Hi haurà moltes més maneres d’accedir a aquesta informació, i les dades mòbils i les velocitats de banda ampla ja no representaran cap obstacle real per a experiències més riques per a les persones, independentment del dispositiu que facin servir o on es trobin.
Excepte una catàstrofe natural o viral, viurem vides més llargues, amb més temps d’oci que qualsevol altre període des de l’edat contemporània. Hi haurà més art, més creativitat, més compromís amb la comunitat, i més preocupació pel que comprem i mengem i d’on prové.
A grans trets, hi haurà una explosió tant de la provisió d’informació com de la capacitat i del temps per consumir-la.
Aplicant el sentit comú a la imaginació, les noves tecnologies –com la realitat augmentada– ens permetran explicar històries de noves maneres, alliberant-nos de les pantalles i permetent-nos combinar mitjans. Els nous formats evolucionaran de la mateixa manera que les ‘històries’ han evolucionat després de la introducció del telèfon intel·ligent, un format que només pot existir gràcies a la combinació de càmera, pantalla tàctil i internet. Els nostres somnis de ciència-ficció més salvatges estaran més a prop de la realitat en el futur al qual ens porta la pregunta que inicia l’article.
Recordeu? Fa 50 anys, els periodistes confiaven en el paper, els llapis i les màquines d’escriure. La revolució digital ha canviat tots els aspectes del procés, des de la recollida d’informació fins a la seva difusió. Som davant un no parar. Veurem –els que puguin– d’aquí a 50 anys.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
Article publicat al número de primavera 2025 de la revista Comunicació 21.
