La pandèmia que ens rebrega des de fa un any ens dona l’oportunitat de disposar de més temps per llegir i rellegir, anar a la biblioteca o al disc dur de l’ordinador i repescar texts per aprofundir-hi més i treure’n més suc que el degustat en la primera lectura.
D’una carpeta de dossiers sobre periodisme en trec un PDF del 2020 de la revista 5W i un enllaç cap al portal de l’InCom-UAB. Sota el títol El vell periodisme, Martín Caparrós, periodista i escriptor, i Agus Morales, periodista i director de la Revista 5W, els dos autors del llibre El viejo periodismo, reivindiquen el vell periodisme; és a dir, tornar a les arrels, però sense nostàlgia.
De manera conscient, ja en la primera lectura em vaig preguntar el perquè tornar al periodisme vell. Durant la seva relectura, he donat voltes el mateix interrogant. Martín Caparrós explica que el títol del llibre va néixer pel cansament d’escoltar habitualment el terme “nou periodisme”. Per Caparrós, el bon periodisme és “el bon vell periodisme: assabentar-se d’alguna cosa, pensar-la i explicar-la”. Hi pot haver maneres i tècniques diferents, però això és el que fan o volen seguir fent els i les periodistes, insisteix l’autor.
Estic d’acord amb Agus Morales quan ens diu que “el vell periodisme és un retorn a les arrels de l’ofici”. Però Caparrós perfila que “més que un retorn, és una continuïtat”, ja que no és que s’hagi perdut i s’ha de tornar de forma malenconiosa o nostàlgica, sinó que es tracta de “seguir fent-ho bé”. Els autors critiquen els cognoms que avui en dia es posen al periodisme. I tenen raó: periodisme narratiu (què si no és explicar alguna cosa?), periodisme de dades… i, en aquest punt, Caparrós s’interpel·la preguntant-se: “com és el periodisme sense dades?”. Ben pensat, escriure sense dades fora l’antítesi de qualsevol narració! Abans que el lector faci volar coloms, Morales, per la seva experiència professional com a corresponsal de l’Agència Efe, ens explica que ell té molt interioritzada la comprovació de dades i el llenguatge neutre.
La reflexió anterior de l’autor del llibre ens facilita comprendre bastant més el periodisme d’ahir. Tot parlant de periodisme i en una entrevista a Efe, Martín Caparrós –excel·lent periodista i escriptor argentí– indica: “Jo no sé com es defineix. Jo no vaig estudiar periodisme. Soc d’una generació on no hi havia carrera de periodisme. El periodista no era algú que havia fet una carrera universitària. Era algú que començava a treballar de jove com a aprenent en un diari. I era així com es formaven els periodistes. Per ser periodista es necessita capacitat per llegir el món i certes habilitats tècniques”. Vet aquí la revelació del periodisme d’ahir. I una definició bellíssima de la professió de periodista d’ahir, al meu entendre, és la del periodista i escriptor francès Albert Londres: “La nostra feina no és agradar ni fer mal, és portar la ploma a la ferida”.
I avui? És diferent? Els atrau, als joves? En un context de crisi de confiança en els periodistes, i sobretot d’una crisi viscuda pels mitjans de comunicació convencionals, aquesta professió continua sent atractiva per als joves si ens fixem en les matriculacions a les diferents facultats del país.
I com ahir, la principal tasca del periodista és informar el públic. El periodista recull una notícia i la comprova. Amb una gran capacitat de resposta, està pendent de les novetats. Un cop recollides les notícies, creua les seves fonts per tal de posar-les a disposició del seu públic com a informació fiable. Després cisella els seus escrits per fer el missatge accessible al lector i tria un angle d’expressió original, per tal d’atreure’l.
De la mateixa carpeta on repesco texts de periodisme, extrec una columna en paper de Le Figaro –sense data, ho sento– on Stéphane Durand-Souffland, columnista de renom del diari francès, diu: “Ser periodista és anar més enllà de la ‘frase petita’ i explicar el significat dels silencis petits i grans, és anar a la gent, explicar la seva vida no tal com la imaginem sinó com la viuen. És dubtar en cada moment de què ens diuen, sense oblidar mai que res és pitjor que ser utilitzat sense adonar-se’n”.
Enganxat en una quartilla de paper, subjecte amb un clip al PDF d’El vell periodisme, hi ha un retall de Revista de Badalona, sense data també, però dedueixo que es tracta d’una de les activitats que el bisetmanari badaloní va organitzar amb motiu del seu 40è aniversari. Devia ser, doncs, el 1981 o 1982. La redacció havia convidat Rafael Manzano, que havia estat professor de l’Escola de Periodisme de l’Església, i aleshores redactor en cap d’El Noticiero Universal. En el retall, llegeixo què va dir als redactors badalonins, molts d’ells aprenents de periodista: “Un periodista descriu la realitat tal com la percep. Proporciona als seus lectors les claus per entendre el món, intentant ser el més objectiu possible i donar veu a totes les parts. Alliberat de poders, el periodista llança una llum independent, és el garant de la seva credibilitat. En el reportatge, el periodista fa una ‘foto’ d’una situació, amb els seus contrastos, la seva claredat i la seva foscor. Els periodistes, a Badalona i a Barcelona, també tenen un paper de contrapoder”.
Aquell periodisme que ensenyava Rafael Manzano començava a obrir noves finestres. El periodista pot treballar per a la televisió, la ràdio, una agència de notícies, un diari imprès o un lloc web. Una feina per cobrir una àmplia gamma de funcions, que van des del periodista d’imatges fins al periodista de ràdio, inclòs el secretari de redacció (aleshores a Revista de Badalona el secretari de redacció era Enric Juliana) i el reporter. Per aquells anys, les redaccions de la premsa local estaven farcides de corresponsals de premsa que nodrien d’informació els diaris, les ràdios i les agències de Barcelona.
L’arribada d’internet als anys 2000 va canviar radicalment la professió de periodista, però no pas gaire la dels periodistes de mitjans de comarques. Des d’aquell moment, els periodistes van necessitar ser més sensibles i escriure ràpidament amb titulars més enganxosos. Més endavant van arribar les xarxes socials, utilitzades pels mitjans de comunicació per compartir el seu contingut i augmentar la seva audiència.
L’Agència Efe va intentar durant uns pocs anys que la premsa de proximitat apostés per internet (facilitant fins i tot els equips). Amb paciència, gerents com Esther Grávalos i Albert Pérez explicaven als responsables de les publicacions més importants de fora de Barcelona com el web oferia més llibertat i flexibilitat que el paper. Però la immensa majoria van continuar escollint la premsa escrita per tenir temps de fer un pas enrere. Ara s’ha acabat. La xarxa és la tirania del temps real, no hi ha dubte.
Com anys enrere, no hi ha un perfil típic per convertir-se en periodista. Des del moment en què la persona és curiosa, apassionada, amb ganes d’aprendre i de transmetre, aquesta professió està oberta en termes absoluts. En les classes de postgrau que havia impartit a la UAB, em vaig adonar que a les facultats hi ha tant frikis entusiastes de la informàtica com també alumnes literaris entusiastes de les notícies. Però tenien una cosa en comú: la curiositat i el desig de transmetre informació.
I el periodista de demà? Recordaré primer que res que la professió de periodista requereix certes qualitats, prou conegudes: una cultura general sòlida, una ment crítica pronunciada, una certa “originalitat”, i un gust pel contacte humà, el qual era molt pronunciat en els alumnes que provenien de redaccions de premsa local. Quasi tots tenien consciència que precisaven dominar diverses tècniques de producció: escriptura, fotografia i vídeo. El professorat de la UAB ho inculca a la perfecció, com també ho fa emfatitzant que és una professió oberta a les dones perquè, a més, la professió és cada vegada més femenina. Mireu si no els registres dels col·legis i associacions de periodistes.
Formar, fer, periodistes per demà? És difícil de projectar en un futur llunyà. Pensar en el futur del periodisme en 50 anys, posem per cas, és un desafiament arriscat, però saludable per qüestionar el futur de la informació, de la professió, i evitar un destí sobtat i no desitjat en què els periodistes puguin deixar de complir la seva missió. Com imaginar l’evolució de la informació i el paper dels mitjans de comunicació en l’espai públic? Com aprofitar les noves tecnologies sense tancar-se en algorismes –la bombolla de les xarxes socials– on la realitat virtual es creua amb la realitat? Com fer front a les lleis del mercat i al control del poder polític? Com fer renéixer el periodisme de proximitat en una realitat que portarà a la migració els veïns de les grans ciutats i donarà encara més valor als mitjans locals?
Diverses enquestes exploren les últimes tendències per ser útils demà: invents ja a la venda a les prestatgeries, intel·ligència artificial, VR (ulleres de realitat virtual), robots… Els éssers humans i les màquines, com conviuran d’aquí a mig segle? Com canviarà la professió la realitat virtual i la intel·ligència artificial? Els robots periodistes entraran en el camp del reporterisme? Imaginem la polèmica al voltant d’un robot que substitueixi el reporter, el periodista de carrer. Imaginem la desprogramació del primer robot denunciat al considerar que havia robat i publicat dades confidencials. Per la banda humana, la neurociència avançarà tan ràpidament que els nostres cervells estaran directament connectats a les xarxes?
Sorgeixen encara moltes més preguntes: quina temporalitat de la informació? Anirem sempre més enllà cap a la hiperconnectivitat amb xips al cervell? I una pregunta crucial, la de la governança d’internet: qui tindrà les claus d’internet? Però també: quina formació per a periodistes el 2067? I quines noves habilitats? Com marcaran les noves tecnologies el treball periodístic? Haurem avançat en la diversitat social entre els periodistes? Com es tractarà el tema del gènere als mitjans de demà? Sense catastrofisme, però sense por de fer la pregunta: encara existirà el periodisme demà? Seguirà sent una professió? Les qüestions fonamentals, les reflexions que defensen la missió del periodisme en una democràcia són el centre d’un exercici que el lector de Comunicació 21 pot acusar de ciència-ficció, ho entenc.
L’historiador dels mitjans de comunicació Christian Delporte (autor de l’obra Cultura, mitjans de comunicació, poders als Estats Units i Europa occidental, 1945-1991) tot prenent nota d’un canvi essencial en la informació, explica: “La necessitat d’escurçar el temps entre l’esdeveniment i el seu anunci al lector, l’imperatiu de la immediatesa tant en la recepció de les notícies (font) com en la seva difusió. En fer-ho, transposen i amplifiquen una dada fonamental de la revolució de la premsa, marcada sobretot per la primacia de les notícies sobre l’anàlisi, la multitud creixent de fets quotidians de tot el món, la velocitat de circulació d’informació, facilitada precisament per eines tècniques, fruit del progrés científic”.
D’acord, avui en dia les noves tecnologies que s’estan elaborant continuen marcades pel ritme esfereïdor de la velocitat (instantaneïtat!) de la informació a escala mundial. La realitat virtual ens porta a un camp de visió de 360° “en directe” de l’esdeveniment. Però, els fonaments del periodisme: comprovar, filtrar, contextualitzar, explicar, donar sentit, etc., són més necessaris que mai per donar les claus als lectors o oients perquè entenguin millor aquest món tan complex i interconnectat. Ahir, avui i 50 anys més endavant.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
