En pocs mesos, algunes persones han opinat d’algun dels articles en els quals parlo de la premsa de proximitat. Observo que hi ha una confusió que vull entendre que és de bona fe. No descobrim res si tornem a dir que els mitjans de proximitat han estat i són una escola de periodisme, una mena de forja d’aquells que un dia faran del periodisme la seva professió, el seu modus vivendi. Ara bé, un parell d’aquests que em llegeixen treballen professionalment en el món de la comunicació; professor, un, i redactor d’un mitjà de certa importància, l’altre. En els dos casos l’intrusisme que denuncien està mal entès.
Donem per sabudes raons bàsiques: a l’escriptura de premsa li donem fàcilment l’atractiu legitimador de la imparcialitat, fonamentada en una “concepció reductiva d’un llenguatge transparent i instrumentalitzable”, escrivia l’editor Leonard Koren (el guru que va portar a Occident l’ordre zen), però de fet el mateix autor ens va dir que “funciona amb les tensions de subjectivació i objectivació”. És així mateix, el periodista té un paper essencial en la circulació del discurs, en la construcció d’un “mirall social” en constant evolució i, en particular, “per posar de manera privilegiada les paraules dels altres mitjançant la constitució de la seva pròpia memòria intradiscursiva”, segons l’escriptora i lingüista Sophie Moirand.
Si se’m permet, qui primer afina en la direcció prescrita tant per Koren com per Moirand és qui s’inicia en aquest ofici des d’un mitjà de proximitat: el col·laborador. La gran majoria de les capçaleres locals són molt modestes i es nodreixen de persones altruistes que inicien la brega amb la lletra impresa o digital amb voluntat i ganes d’aprendre. El col·laborador porta lletres a les venes i potser arribarà a ser un periodista reconegut i ben pagat. És conscient, malgrat no haver passat per cap facultat, que la informació és un bé públic que ha de ser el més accessible possible. Fàcilment s’adona que allò que escriu i on es publica és una part important del sistema democràtic.
S’ha escrit i rubricat que la premsa de proximitat és l’escola on aprendre periodisme. Els més vocacionals fan el pas cap a la Facultat. També és veritat que qui s’inicia en la premsa de proximitat modesta sap que no en traurà benefici econòmic, però s’atipa de fer de notari de què passa al seu voltant, i si la vocació se li’n va molt endins, pren consciència que està recorrent els primers quilòmetres d’una professió, formant-se i adquirint experiència. Mai de la vida a ningú se li acudiria de titllar-lo d’intrús. Què ho és, posem per cas, l’aprenent de qualsevol ofici?
Tot col·laborador sap beure de la saba del director de la publicació o dels escassos periodistes de la redacció, i en pocs dies ha pres consciència que té l’obligació de proporcionar als lectors informació rigorosa, diversa i basada en els fets. D’aquesta manera ajuda als seus veïns a què tinguin una opinió lliure i informada. Una altra de les raons bàsiques de l’escriptura a la premsa, gran o petita, nacional o de barri.
Corregim aquest concepte d’intrusisme mal entès. Reconeguem que la figura del col·laborador ha estat i és necessària. Sense treure ni una engruna de valor a la feina dels professionals de la informació, l’intrusisme que pateix la professió –així com determinades pràctiques de les institucions que suposen un ‘menyspreu’ a la feina dels informadors– el trobarem en altres estadis. Un d’ells, rellevant, el dels ‘tertulians-opinadors’. Els mitjans de comunicació s’estan omplint d’aficionats a desfogar-se i a veure els seus noms en qualsevol lloc; hi ha diaris elaborats per bloguers i l’opinió d’uns i altres preval per tot arreu sense tenir ni coneixements ni currículum per exercir-la amb aquesta alegria.
L’intrusisme no és un problema nou en aquest món nostre, i lluitar contra ell sempre ha estat una àrdua tasca, també en el mitjà municipal. Recentment, l’Associació de Periodistes d’Aragó va anunciar que s’havia admès a tràmit el recurs presentat contra la convocatòria d’una plaça de tècnic de comunicació a la comarca de Cinco Villas “que no exigia com a requisit obligatori la titulació de Periodisme o Ciències de la Informació”. A Catalunya també se’n donen d’aquests casos, però l’aragonès és el més recent.
Aquí del que es tracta és de garantir el dret constitucional a la informació que té la ciutadania. Els periodistes –i especialment els periodistes locals, que estan molt més exposats, per proximitat, a les pressions de tota mena– no poden ser ‘portaveus’ o amics de govern municipal o comarcal de torn, sinó que han de ser professionals formats que hagin après a desenvolupar aquest ofici amb el rigor, la veracitat i l’esperit crític que requereix.
En el cas dels ajuntaments i altres organismes oficials sí que hem d’exigir que apostin per introduir en les seves plantilles, de forma estable i mitjançant processos de selecció públics i objectius, a periodistes que desenvolupin la seva feina amb independència, rigor i professionalitat. Les organitzacions professionals de periodistes –col·legis, associacions, sindicats– no es cansen de denunciar l’intrusisme, però no tenen poder per tirar al carrer a uns autèntics talps que furguen dins el mateix ofici per fer-li mal, ni a aquests altres que es dediquen a l’espectacle i ho fan passar per periodisme, ni als que els ha donat per anomenar periodisme a l’adoctrinament i l’entreteniment, ni als que anuncien productes de consum. Això és intrusisme.
És ben evident que ser col·laborador de determinat mitjà local és molt diferent. I aprofito per recordar als meus amables comentaristes que la professió de periodista ni tan sols existeix oficialment, no s’ha legislat encara amb tota claredat i de forma específica què és un periodista. Per aquest motiu, un ‘analista’ qualsevol d’una tele estatal pot tenir la poca vergonya de posar-se virtualment –com a convidat– davant de mig centenar d’estudiants de periodisme dient-los, amb tota tranquil·litat, que un arquitecte o un enginyer també poden exercir com a periodistes. I el pitjor és que cap dels presents es va aixecar per donar-li uns tocs dialèctics a l’‘analista-opinador’, convidant-lo a què anés amb la seva cançó a cantar-la als oients de la cadena de ràdio que li paga uns bons diners.
No ens confonguem més amb l’intrusisme als mitjans de proximitat. Denunciem el que ho és de veritat. Mireu com l’intrusisme no succeeix en altres sectors més específics com és la medicina o el dret. Una persona malalta no deixa la seva vida en mans d’un professor, igual que construir un edifici és cosa d’arquitectes. No obstant això, és comú anomenar periodistes a persones que no han estudiat periodisme, de vegades, fins i tot, a persones que no tenen estudis superiors. Això causa, al seu torn, una mala imatge de la professió.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
