Tots tenim clar que la pandèmia és un cop excepcionalment fort per a la supervivència de la premsa. La majoria dels països han declarat els mitjans de comunicació com un bé necessari per a la ciutadania i permeten que periodistes, impressors, distribuïdors i venedors segueixin treballant sota mesures de protecció. I els editors? També hi ha un grapat de països que s’han posat al seu costat, conscients de la problemàtica econòmica derivada de la caiguda exponencial de la publicitat, la baixada de les vendes a quiosc i l’encariment de la distribució.
Fem primer un ràpid cop d’ull a què fan a la resta d’Europa i després mirarem cap a l’Estat espanyol. A Itàlia (on la publicitat ha caigut el primer semestre un 28%), l’Executiu ja va prendre mesures en entrar al segon trimestre: les editores es poden desgravar fins a un 30% de la publicitat en diaris i mitjans digitals com una forma de suport a la “informació de proximitat”. Els quioscos, que com a casa nostra travessen serioses dificultats en els últims anys i ara molt agreujades, també són ajudats amb una desgravació de fins a 4.000 euros en costos com el lloguer o les despeses de telèfon o connexions. El mateix suport també el reben les empreses que distribueixen la premsa.
El Ministeri de Cultura francès també es va posicionar amb rapidesa al costat de la premsa, amb unes “mesures d’adaptació” per “enriquir” les subvencions que ja rep el sector. De moment, s’ha posat en marxa un paquet de 22 milions per al sector cultural –que inclou la premsa– que preveu una garantia de fins al 70% dels préstecs concedits pels bancs o l’establiment d’una franquícia de pagament de capital en els seus propis préstecs.
Dinamarca va activar un paquet de mesures per pal·liar la sagnia econòmica que viu el sector. De moment ha fet una donació inicial de 180 milions de corones daneses (24 milions d’euros), si bé no hi ha un límit financer, ja que les pèrdues no han estat calculades encara, i per la qual cosa abans d’acabar l’any hi haurà una segona donació. A més, les editores que han tingut una reducció en els seus ingressos de més del 50% rebran del Govern danès el 80% de les seves inversions fallides, i aquelles en què la facturació hagi baixat entre un 30 i un 50%, rebran el 60% de les pèrdues.
Alemanya té activitat un fons milionari per a totes les empreses entre les quals hi inclou les editores de premsa. Es tracta d’un fons d’estabilització d’empreses en dificultats d’uns 600.000 milions d’euros. Aquest muntant va destinat a l’alleujament de deutes, l’eventual recapitalització o adquisició d’accions per l’Estat, o per a préstecs a través del banc públic de desenvolupament KfW. També s’han establert mesures de caràcter laboral. La ministra de Cultura, Monika Grütters, ha alertat que “no és fàcil reconstruir les estructures en el sector dels mitjans una vegada que desapareixen”, en un reconeixement tàcit de com de malament s’ho passa el sector.
A Bèlgica, el Govern ha acceptat llançar una campanya de salut pública de conscienciació de 3 milions d’euros a través dels mitjans de comunicació per mitigar la caiguda de la inversió, i ha inclòs les editores de diaris entre les empreses que poden sol·licitar expedients de regulació temporal d’ocupació per força major. Així, els empleats poden rebre part dels seus salaris més una compensació mensual del Govern. A Grècia, als periodistes independents se’ls concedeix una prestació d’atur de 800 euros.
També la premsa serà un altre dels sectors que tractarà de beneficiar-se dels ajuts per a la reconstrucció econòmica que repartirà la Unió Europea a partir de 2021. Com hem llegit en la premsa diària, els editors estudien fórmules per poder rebre l’oxigen comunitari en el pitjor moment per al seu negoci dels últims anys. La premsa de proximitat catalana no en pot quedar marginada i la Generalitat té l’obligació de negociar-ho amb Madrid.
I què passa a Espanya i a Catalunya?
L’Executiu espanyol no està tenint una especial sensibilitat envers aquest sector durant la pandèmia. Quatre associacions d’editors de premsa i publicacions periòdiques espanyoles –que agrupen 260 grups editorials que editen 1.500 capçaleres– han presentat al Govern espanyol una proposta de pla de xoc d’ajudes per “frenar el daltabaix econòmic i social” que la crisi del coronavirus està provocant en el sector. La decisió d’atorgar ajuts està presa, tot i que falta articular en quina direcció es poden orientar. Com és habitual, el pla està en estudi.
Els editors espanyols també demanen un Pla Nacional de Foment de la Lectura de Premsa Impresa i Digital; la integració de l’enviament de publicacions periòdiques impreses en el Servei Postal Universal; plans de formació per als professionals del sector, i la creació d’un Institut per a la Innovació Periodística. Tot és en mans de l’Executiu.
A Catalunya, les associacions d’editors també pressionen des del mes de març. Aquí tenim l’afegitó d’una potent premsa de proximitat que, com els seus germans de la premsa diària, també travessa una greu situació. Les associacions catalanes s’han vist amb membres del Govern i de moment només reben comprensió. L’AMIC és la darrere d’aquestes entitats que va moure fitxa i es va reunir amb la consellera de Cultura, Àngels Ponsa, la qual, segons l’associació, es va comprometre, tot i la manca de recursos, a “buscar-hi solucions”.
En aquesta línia, l’entitat ha reclamat a la consellera de Presidència, Meritxell Budó i Pla –de la qual depenen els mitjans a Catalunya–, una trobada urgent i conjunta amb el vicepresident, Pere Aragonès, per tal de reclamar, entre altres coses, els ajuts a projectes, avançar la convocatòria dels ajuts estructurals i l’increment imprescindible de la dotació, per la pandèmia, primer, i per recuperar terreny perdut, després.
Clar i transparent: es tracta de revalorar els mitjans del país. Posar-los a lloc. Si la memòria no em falla, des del president Jordi Pujol (que any rere any, sempre, es reunia en un dinar a la Casa dels Canonges amb la junta directiva de l’ACPC) cap altre president ha mantingut una sola trobada oficial amb la premsa local i comarcal per interessar-se pel seu estat i saber més –i de primera mà– sobre el territori. Ni tan sols Carles Puigdemont, que és periodista.
I al País Basc?
A Euskadi s’ha creat una taula de diàleg entre els mitjans, el Govern i les tres diputacions. El mes de maig, els mitjans de proximitat bascos van presentar a les autoritats un diagnòstic del sector i després de l’estiu van començar a treballar en l’estudi entre les dues parts.
En un context de crisi econòmica com l’actual derivat per la pandèmia, els mitjans bascos han decidit fer una “reflexió estratègica conjunta” sobre el futur, de la qual se n’ha extret una conclusió: “És més fàcil afrontar els temps difícils en grup que en solitari”. I precisament pel delicat moment que estan travessant, el sector considera “obligat” passar de l’actual sistema d’ajudes públiques per convocatòria “a una política de concertació”. Per això, precisament, han decidit fomentar la “cooperació competitiva” ja que, encara que a vegades són competidors, entenen que també poden col·laborar “en benefici de tots”.
Una mesura que ja està en marxa ha estat la creació dels vals culturals Bizkaia Aurrera Kultura. Els compradors d’aquests vals, amb un preu d’entre 15 i 25 euros, poden fer compres per valor de 40 euros en productes i serveis culturals, incloent-hi, per primera vegada, subscripcions a mitjans de proximitat, en aquest cas de Biscaia. Els vals es van posar a la venda el 14 de setembre i es poden consumir fins al 31 de maig de 2021. Cada consumidor pot comprar un màxim de quatre vals en cada categoria.
A Catalunya hem vist com, fins ara, les associacions de mitjans de proximitat –és a dir, la premsa local i comarcal– no va aconseguir veure’s amb el president de la Generalitat, Quim Torra, ni tampoc amb el vicepresident, Pere Aragonès, malgrat la importància del sector i del suport especial i extraordinari que precisa. Aragonès, això sí, va ser present a la Nit de les Revistes i la Premsa en Català, en la qual va traslladar “la voluntat de col·laboració institucional”, tot admetent que “com a Govern hi ha aspectes pendents que cal corregir”. I donar una mà singular als editors de premsa de proximitat (quasi 700 capçaleres entre paper i digital) és una d’aquestes mancances que corre pressa corregir. O faran tard.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
