Ben asseguro que he tingut una alegria. El 97,7% de la població més gran de 15 anys llegeix la premsa (impresa+digital) a França. Ho diu un informe de l’ACPM (Alliance pour les Chiffres de la Presse et des Médias), una associació creada pels principals actors del sector del periodisme francès –editors, agències d’anuncis, distribuïdors i mediadors– que proporciona dades sobre difusió i consum de premsa al llarg del 2018.

Algunes de les dades resulten sorprenents en comparació amb altres mercats geogràfics –com el català, sense anar més lluny–, en aquest moment de més gran transformació digital que travessa el sector de la comunicació. Per exemple, l’elevada xifra del 97,7% que llegeix la premsa francesa, que representa en xifres absolutes gairebé 51 milions de lectors i, a més, significa un augment de l’1,7% respecte al 2017. La comparativa és, certament, amb dades de fa tres i dos anys, però ha estat una sorpresa agradable.

En el tercer paràgraf de l’estudi les coses es racionalitzen. El 53% d’aquests lectors ja són “exclusivament digitals” i la majoria són “mòbils”. El telèfon intel·ligent (41%) és el mitjà preferit per llegir la premsa en comparació amb l’ordinador (40%) i la tauleta (19%). No obstant això, aquells que llegeixen exclusivament versions impreses de diaris continuen representant una part important: el 47%. Segons l’informe, a més, les editorials franceses no tenen por de la transformació digital. Tot i que no es proporcionen xifres exactes, el percentatge de subscripcions i fidelització de marca és substancial per a tots els suports, segons se’ns diu. I els murs de pagament es van fiançant.

Cal reconèixer que, des del principi, la majoria dels editors francesos, especialment dels diaris regionals i hebdomadaris (els setmanals de proximitat), han buscat la monetització i han intentat evitar la cultura “totalment gratuïta” pel que fa al contingut web i als canals digitals. Han desenvolupat estratègies intel·ligents d’“anticanibalització”; han aportat valor afegit als continguts i serveis, en funció del pagament; i han cercat plataformes de coordinació que defensin els interessos del sector de manera efectiva. En això han estat francament llestos.

Respecte al lector, la premsa francesa en general ha mantingut la seva credibilitat i el seu paper social de proporcionar un punt de referència, des de l’espectre ideològic definit a la seva línia editorial.

Per a tot plegat hi ha un factor cultural clau. A l’elevat nombre de francesos que llegeixen mitjans s’afegeix una política contínua a llarg termini de la premsa present a l’escola. La premsa escrita és una eina educativa transversal que utilitzen molts centres docents de diverses matèries. De fet, cal destacar l’existència de publicacions especialitzades per a nens petits, adreçades a segments d’edat com els 6-10 anys, 10-14, etc. Aquesta “inversió” acabarà donant els seus fruits. A Catalunya ho hem intentat –amb el programa NIE, de la WAN-IFRA– però a l’hora de la veritat el motor no arranca.

“Hi ha una forta relació que ha sorgit de nou, entre els nostres mitjans de comunicació i el públic, i crec que en sortirem reforçats, perquè hem fet la feina en termes d’informació, vincles socials i solidaritat”, va dir al butlletí de l’associació francesa Francis Gaunand, director de Publihebdos, filial de Ouest-France que publica desenes de setmanaris locals. A més, segons ell, “hem vist una acceleració de la primícia donada a la publicació a la xarxa” en comparació amb el paper, i els periodistes, “alliberats de les limitacions de l’agenda habitual” per manca de notícies esportives o culturals, han multiplicat els temes d’iniciativa pròpia. Per a Gabriel d’Harcourt, subdirector general de La Voix du Nord, la crisi de la Covid-19 ha demostrat que “ha estat la premsa diària regional i la de proximitat la que ha dut el timó de la informació i ha fet més costat a la gent”.

És ben cert que la premsa o totes les publicacions periòdiques (setmanaris o diaris) han estat durant molt de temps una eina important de comunicació i expressió entre ciutadans i líders polítics. Paper de regulador, facilitador, la premsa permet mantenir-se activa sobre els temes del món o de la nostra ciutat, per tenir una opinió crítica. Tant cert com la fortalesa de la pandèmia que ens assota.

Ha ajudat força l’augment de la tecnologia, mercès a la qual la premsa es divideix en diversos mitjans. Ja no només s’imprimeix i es ven als quioscos, com sempre, sinó que ara es troba al nostre telèfon intel·ligent, ordinador, tauleta i està digitalitzada.

De fet, la publicitat, encara present en els mitjans impresos (minvada, per la Covid, però per a res més), ofereix ara més suport a través de nombroses publicacions digitals com Hola!, Pronto, La Vanguardia, El Español, elDiario.es, etc.

Per tant, el pes del paper, de pagament i voluminós es digitalitza al telèfon intel·ligent amb accés gratuït, però el pes del paper té més avantatges que el digital i a parer meu així seguirà per sempre.

De fet, tant des d’un punt de vista tant de màrqueting com de consumidor, el digital té un actiu: permet navegar, on internet ens dona el que hem demanat; és a dir, no veiem el que ens podria interessar perquè no ho sabem; llegint un diari de principi a fi o dibuixant pàgines es té l’oportunitat de descobrir coses. El diari té més impacte, físic, imprès, real, les paraules tenen més abast i veracitat, no hi ha dubte.

L’actual sector de la premsa femenina del tipus Hola!, Semana, Lecturas, Diez Minutos, ha estat capaç de conservar la seva revista en paper des de fa temps; encara hi ha lectors que els agrada fullejar revistes a la sala d’espera del metge, a la perruqueria. Per tant, el diari, tot i tenir alguns recursos i utilitat, es veu cada vegada més escassament; de fet els quioscos ja no en venen pràcticament.

Internet té molts avantatges –accés gratuït en tot moment, més contingut de qualsevol mena, sense espai, sense paper–, però també desavantatges, com articles que no són 100% fiables i contradiuen altres articles per deixar de saber què és cert, com també a vegades és difícil diferenciar la informació d’un anunci. La premsa en línia està mancada de mitjans financers i de personal; no tots els digitals són rendibles i l’accés a internet no sempre és possible per a tothom a tot arreu.

Girant la vista novament cap a França, Jean-Clément Texier, president de Ringier France i de la Compagnie Financière de Communication (Coficom), respon a la revista Entreprendre sobre si la premsa està condemnada: “La facturació dels diaris fa anys que disminueix. El món de la premsa ja estava en decadència fins i tot abans de patir l’electroxoc de l’arribada d’internet, que va crear un estat disruptiu. La premsa ha patit des de fa temps una manca d’innovació que ha afavorit la proliferació de ‘productes me-too’ (és a dir, dissenyats d’acord amb les especificitats d’un altre de la competència) i la sobreabundància de publicacions en segments prometedors: notícies, dones, televisió…”.

I continua: “Els talents i els inversors s’estan apartant del sector. La paraula escrita no ha deixat d’afrontar successius xocs amb l’aparició de la ràdio, després el desenvolupament de la televisió. Molts són els profetes que han anunciat el final de la premsa… Estem en un sector que per a alguns no deixa de morir, però que, de moment, encara és viu i fins i tot dona proves de resistència. Per tant, hem d’atraure creadors per regenerar el sector proporcionant-li nous accionistes disposats a assumir riscos”.

La premsa és una eina de comunicació vital i, sigui en paper o digital, la comunicació de notícies mai no havia estat tan densa, al carrer, als nostres telèfons mòbils, a les xarxes socials, a la televisió, a la ràdio. No ha desaparegut res, tot s’adapta, només canvia el mitjà amb els seus nous avantatges i els seus nous desavantatges. Si a tot això hi sumem el consell de Jean-Clémennt Texier i el sector es regenera, hi haurà premsa per anys i panys. En paper i en digital. Dos models que tindran el seu públic i seran imprescindibles per a la societat. Una bona mostra és aquest 97’7% de francesos llegint premsa!

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.