Primera. Fa pocs dies, el canal més important francès, TF1, dedicava un programa especial a la història de la televisió en commemoració del 40è aniversari de l’Institut Nacional de l’Audiovisual, INA. Una institució fonamental en la preservació, catalogació, estudi… i comercialització del patrimoni de la producció televisiva i radiofònica francesa. Quan aquí encara debatem en com evitem perdre els valuosíssims arxius històrics de les televisions locals, les xifres de l’INA produeixen vertigen: 12 milions d’hores de ràdio i televisió catalogades, de les quals un 10% ja és accessible en la plataforma professional de pagament i 43.000 hores són visionables gratuïtament.
Segona. El cinema francès va recaptar l’any passat uns 600 milions d’euros fora de l’hexàgon. Queda lluny, molt lluny, de les xifres de les major nordamericanes, lògicament, però demostra la vitalitat d’aquesta indústria cultural que compta des de 1946 –un nou aniversari enguany–amb el suport del Centre Nacional de Cinematografia i de l’animació. Un CNC que, amb un pressupost que quasi triplica el del nostre Departament de Cultura, dóna suport no només al cinema, sinó també a la producció televisiva, l’animació i els videojocs; indústria creativa on França juga a la primera divisió mundial.
El seu potent finançament prové d’una fiscalitat aplicada als canals de televisió, l’explotació del vídeo i de les noves plataformes de VOD i altres ofertes de continguts audiovisuals a internet. Unes taxes i impostos que tenen el seu origen en una idea tan simple com encertada: qui treu benefici de la difusió d’obres audiovisuals ha de contribuir a la seva creació i producció, d’acord amb el seu volum de negoci. A aquest suport directe se li han de sumar les eines fiscals que afavoreixen l’entrada de capital privat en produccions cinematogràfiques, com les societats d’inversió Sofica, i unes quotes de projecció garantides a les sales de cinema.
Tercera. Les vendes de produccions televisives franceses a l’exterior van superar els 210 milions d’euros el 2014, continuant amb la corba ascendent dels darrers anys. Uns resultats que responen a una decidida diversificació de formats i gèneres produïts, i a l’exitosa tasca de TV France International. Una entitat que impulsa l’exportació de la producció televisiva –amb 140 empreses integrades– i que des de fa poc compta amb un nou president, Michel Hervé, provinent de la corporació pública France Télévisions, al costat de l’expert en relacions internacionals Mathieu Béjot com a conseller delegat.
A banda de garantir una potent presència de les produccions franceses a tots els grans mercats i fires internacionals de l’audiovisual fora o dins de França, com el MIPCOM i el MIPTV de Canes, organitza directament una trobada anual pròpia –Le Rendez-Vous de TV France International– amb la participació de centenars de compradors de tot el món –que vam analitzar detalladament a la revista Comunicació21– i que compta amb una rèplica a Tòquio per al mercat asiàtic. Tot i que aquesta entitat no sigui de titularitat pública, com sí ho són les dues anteriors, té al seu costat el CNC i el mateix Ministeri d’Afers Exteriors.
Fa prop de sis anys, a la seu del Ministeri de Cultura a París, el qui llavors era el seu titular, Frédéric Mitterrand, va afirmar davant una nodrida representació de professionals i representants de les televisions dels països mediterranis que l’audiovisual era un tema d’Estat per a la República Francesa. No era cap declaració de bona voluntat, sinó la definició d’una decidida i històrica política en favor d’una indústria creativa clau per a la cultura i la comunicació, sí, però també i molt per a l’economia d’un país capdavanter.
I Catalunya? No oblidem que som més del 20% de la recaptació de cinema i del mercat publicitari televisiu dins l’actual Estat espanyol, sense oblidar el creixent mercat digital. Són unes quantitats de negoci molt importants sobre les quals en la passada legislatura es va fer un primer pas en la bona direcció, amb la taxa a les operadores d’internet per al finançament de l’audiovisual. Salvant les distàncies demogràfiques, de la tradició d’un pes determinant de l’Estat en tots els afers públics, i del PIB, tenim molt per aprendre del nostre veí del nord amb qui, de cara al futur, hauríem de poder establir grans i profitoses col·laboracions.
Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.
