La pujança dels mitjans de comunicació de proximitat han reobert les finestres d’un món informatiu nostrat i que fa pòsit en àmplies capes de la societat catalana. Alguns grups socials mai haurien pogut conèixer el que, per exemple, la llengua els posa a l’abast. Però aquesta realitat, positiva en si mateixa, té una cara d’ombra que no es pot oblidar. Aquest és el problema que, tradicionalment anem definint com la capacitat d’accés als mitjans de comunicació.

Tothom pot llegir i veure els mitjans locals, però no totes aquestes persones (o grups socials) tenen opció a sortir en aquestes mateixes plataformes de comunicació. No solen tenir oportunitat de comptar amb reportatge escrit o uns minuts d’emissió que els permeti fer a la resta de l’audiència partícip de les seves coses, alegries i penes. I, a més, precisament pel fet que tothom pot llegir premsa, veure la televisió o escoltar la ràdio local, es fa tan important poder tenir uns espai i minuts per poder ser vist i escoltat.

Els canvis socials al nostre país han estat assumits pels mitjans locals molt per sobre de la resta de comunicadors. A això hi ha ajudat la reobertura de finestres i el titànic esforç dels editors i empresaris de mitjans de proximitat. No cal analitzar les possibilitats reals, des del punt de vista sociològic, de l’accés dels diferents grups socials dels mitjans de comunicació, fonamentalment els audiovisuals, cal dir-ho també. Fora bo, en aquest punt, que alguna facultat de comunicació realitzés un estudi comparatiu entre diferents comunitats espanyoles i altres estats d’Europa de la quota de presència que en els seus respectius espais tenen les minories nacionals en els mitjans de comunicació. Entenent el terme minoria nacional seguint la definició que el Consell d’Europa ofereix.

Crec que va ser el 2003 que la Comissió Europea va rebre un interessant document manifest, en el qual es destaca la importància i el suport als mitjans de comunicació de llengües diferents de les de l’estat majoritari, en aquest cas el català, però de minories pràcticament arreu de la CE. Com a Catalunya, en els estats membres de la Unió Europea hi ha centenars d’iniciatives comunitàries de comunicació en què participen milers de persones. Aquests mitjans de comunicació –hi ha associacions, com MIDAS, pel que fa a diaris– difonen principalment a través de periòdics, revistes, internet, estacions de ràdio i de televisió, així com de programes produïts per i per a les minories de llengua diferent de la de l’Estat on es difonen (danès, frisi o romanó a Alemanya; alemany i feroès a Dinamarca; finès i sami a Suècia; i suec i sami a Finlàndia; hongarès a Romania; romanès a Hongria; alemany, ladí, eslovè, croat, sard, català a Itàlia, etc.). Les iniciatives d’aquests mitjans de comunicació són sovint locals i de vegades regionals que utilitzen la llengua nativa del seu públic proporcionant informació sobre participació, política, educació i cultura en el país de residència.

En el cas de minories ètniques fruit de la immigració, aquests mitjans de proximitat també ofereixen així una plataforma per a la discussió i l’intercanvi entre comunitats i altres col·lectius, així com entre la minoria i les comunitats autòctones o la societat d’acollida.

L’estudi del 2003 ja reconeixia que els grups de mitjans de comunicació comunitaris i de minories allarguen la mà potencialment a una audiència de milions de ciutadans als Estats membres, amb l’objectiu de proveir informació essencial que estimuli la seva participació com a ciutadans de ple dret al seu país de residència. En tots els països europeus, tot i que les condicions de treball locals, regionals i nacionals són diferents, els mitjans de comunicació dels grups minoritaris ensopeguen amb obstacles similars, tant en l’àmbit nacional com local, a l’hora de dur a terme les seves activitats.

Conscients de la seva valuosa tasca i per contribuir a millorar la situació, diversos grups de mitjans de comunicació regionals i de minories a escala europea van decidir treballar junts i unir els seus esforços per aconseguir l’atenció i el suport necessari de l’opinió pública i la societat en general. Amb aquest objectiu, es va redactar el manifest europeu de què he parlat més amunt. El seu text va ser discutit i debatut per les diferents iniciatives a escala nacional, regional i transnacional a través de tot Europa.

El resultat d’aquestes discussions els va portar a apel·lar al Parlament Europeu, la Comissió Europea i els governs dels estats membres a reconèixer l’important paper que exerceixen els mitjans de comunicació de proximitat i de minories com a servei públic i que, com a tal, haurien d’estar continguts en tota legislació nacional i europea de mitjans de comunicació obtenint així un estatus que els permetés ser reconeguts en totes les plataformes de difusió rellevants.

Però ha passat el temps. Toca que Europa torni a posar al dia el seu suport als mitjans de comunicació regionals (de proximitat) i de minories. Perquè l’evolució, refundació i aparició de nous models de negoci, sumats a la nova CE políticament indecisa i cada vegada més ancorada cap a una dreta radical, vetlli per garantir la lliure expressió, el dret de rebre informació, el dret a comunicar-se i el dret per a les regions i les minories de tenir mitjans de comunicació en la seva pròpia llengua, a més de reconèixer-los com a drets humans bàsics per a tots els ciutadans.

Entre tots els mitjans s’ha de treballar per a una nova redacció del manifest on es recoguin els antics drets i se n’incorporin de nous com demanda la ciutadania, perquè són part dels ciutadans europeus i han de ser reconeguts i preservats en tota política de mitjans de comunicació, en les legislacions pertinents i en les polítiques d’inclusió social, tant de cadascun dels estats membres com en l’àmbit de tota la Unió Europea. Aquesta aspiració només serà possible des d’un treball de base, impulsat pels mitjans.

L’AMIC i un grup d’entusiastes dels mitjans locals i de minories ha iniciat un treball basat en la innovació i el desenvolupament que pot culminar l’any vinent en un congrés de mitjans, investigadors, proveïdors i periodistes de totes les comunitats situades a un costat i a l’altre dels Pirineus. Aquest congrés hauria d’assentar les bases del nou model de comunicació que està gestant el Segle XXI.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram